Clownia

Clownia



La noia


—Tu no ets de per aquí, oi?
I amb tots vosaltres, el grup que tots estàveu esperant, Txarango!!!!!
—Perdona, què em deies?
—Et preguntava d’on eres, no em sona la teva cara…
—Que coneixes a tothom del Ripollès o què?
—Només els que m’interessen...
—Com hi aneu les noies de muntanya, no?
—Si vols una canya, el meu cosí treballa a la barra i me les passa gratis. Canyes i el que vulguis només per tu, guapu...


—Aquesta peli és una merda i a part els Txarango fan ràbia, sempre amb el rollu aquest de ciutadans del món...
—Molen més els Catarres.
—Totalment. I a part, qui es creu que el paio aquest de 40 anys pot lligar amb una tia tan bona...
—Això no ens ha passat a nosaltres en els últims 15 anys de la nostra vida.
—Ni ens passarà mai Ton, aquí dalt les coses van d’un altre pal.
—Tiu, ni que estiguéssim vivint a Alaska. Què som, highlanders o wildlings? Que aquí dalt també fem feina!
—No comparis muntar-t’ho amb una tia qualsevol amb fer-t’ho amb aquest tros de dona de la peli, no és el mateix.
—Suposo que tens raó.
—Què, anem al Cau a fer una birra? Aquest rollu pixapins del cinema a la fresca m’està posant una mica nerviós.

El Cau era el bar més tronat de Sant Esteve. Rere una porta fosca s’obria una cova bruta plena de taules de marbre i cadires corcades del segle XIX. Tampoc no hi havia res millor al poble i l’alternativa d’agafar el cotxe cap a Ripoll o Vic no era gaire prudent a aquella hora, els mossos ja havien estès els seus famosos controls per mitja comarca.
—Què us poso nois, lo de sempre?
—Sí, merci Dufus, un parell de canyes.
—Tiu, t’hi has fixat? Si sembla la noia de la peli! Vols dir que no és ella?
—Com vols que sigui ella babau. O potser sí que ho és...
—En tot cas està boníssima. Per què no li dius alguna cosa Marc? Jo si fos solter li tirava la canya segur!
—Ja m’ho crec ja, quin fantasma. Espera Dufus, posa’m un gintonic enlloc de la birra sisplau…
Un parell de glops engolits desesperadament i amb certa angúnia van activar l’operació “no fear”. En Marc es va aixecar i amb molta cura va agafar un tamboret que va trobar al seu pas per posar-lo al costat d’aquella desconeguda. L’agafava amb tanta força que va tenir la impressió que ensumava la sang dels seus dits adolorits. O potser el que olorava era el flaire de la cacera que estava a punt de començar. Calma’t tiu, recorda el que et diu el pare, només és una dona, res més.
—Tu no ets de per aquí, oi?
—Perdona, què em deies? —li va contestar ella fent-se la distreta.
—Et preguntava d’on eres, no em sona la teva cara…
—Que coneixes a tothom del Ripollès o què?
—Només les que m’interessen...
—Com hi aneu els nois de muntanya, no?
—Si vols una canya, el meu cosí treballa a la barra i me les passa gratis. Canyes i el que vulguis només per tu, guapa...
—Jeje, et saps de memòria el guió de la meva peli, eh? On vols que et signi l’autògraf nen?
—Així que tu ets…
—Ja veig que no has vingut a la xerrada que feiem abans de la sessió.
—No, és que jo, ho sento…
—No passa res, aquestes xerrades són molt avorrides i la peli és bastant patètica, però s’ha de treballar per pagar-se el mam, no creus?
—Suposo que sí.
—Brindem per la fama, per l’èxit, què et sembla?
—Perdona, et puc fer una pregunta?
—Dispara nen.
—Quantes copes portes? No hauries d’afluixar una mica?
—Mira nen, ja fa temps que vaig marxar de casa així que no cal que…
L’espetec que va fer el tamboret i la noia en caure a terra va provocar un esclat de riure en tot el bar. En Marc va ajudar-la a aixecar-se mentre ella no parava de remugar.
—Deixa’m, no necessito ajuda de ningú, ja sóc prou gran.
—Sí, ho sento, només volia…
—Marxem d’aquí, m’acompanyes?

La porta de l’habitació 19 de l’Hostal Vilaró va cedir davant la pressió desesperada de la parella com si es tractés d’una senzilla làmina de fullola. Un impacte com aquell no es recordava a la comarca des que el duc de Noailles i els seus homes van rebentar les muralles de Ripoll l’any 1691. Però ni tan sols l’esclat de la vella porta de fusta va fer que deixessin de besar-se amb una passió que en Marc desconeixia. Potser sí que les pelis passen de veritat, va pensar ell. Ella en canvi no tenia res al cap, només acabar la feina que s’havia proposat. Va tancar la porta amb un cop de peu i el va empènyer cap al llit amb ràbia.
—No! La roba te la trauré jo a poc a poc nen… Però abans una ralleta no? Que la mel de Colòmbia ens beneeixi!
Damunt una petita tauleta de l’habitació, la noia va abocar la pols blanca que havia tret d’una paperina que duia dins la bossa. Amb un carnet de la xarxa de biblioteques de la Diputació de Barcelona, va dibuixar dues línies fines amb una precisió mil•limètrica considerant el seu estat d’embriaguesa. En Marc no parava d’admirar aquella professionalitat venint d’una noia que a penes semblava tenir més de 20 anys. Va treure un bitllet nou de 10 euros, el va cargolar i va aspirar la preuada pols d’àngel amb tota la força que Déu li havia donat.
—Que et pensaves que te’n deixaria una mica per tu, llaminer? Totes per mi, que la teva nena té ganona. Però si en vols ja saps…
—Jo de moment vaig ben servit.
Sense fer-li gaire cas, ella va tornar a repetir l’operació, aquest cop amb més velocitat però amb la mateixa precisió que la primera vegada.
—Ara estic per tu rei, necessitava relaxar-me. Ja saps que les actrius tenim una vida molt estressada...
Es va aixecar ràpidament per dirigir-se com un depredador famolenc cap al Marc, que la mirava espantat des del llit.
—No em miris així nen, que no m’he menjat mai a ningú, que jo recordi! A més, a la teva edat segur que ja n’has vist de tots colors, oi?
Sense esperar resposta, la noia es va abraonar sobre el Marc i va començar a estripar-li la roba amb violència desaforada, una escomesa digna d’una lloba en zel. En Marc es veia incapaç de resistir el seu atac, però ja li anava bé. Estava disposat a arribar fins allà on calgués, aquella era la seva nit. Ella es movia a batzegades, com si cada acció que executava respongués als impulsos de la cocaïna. En obrir la boca per fer un comentari, la noia es va llançar sobre els seus llavis i els va mossegar amb ràbia fins a fer-lo sagnar.
—Que t’he fet mal nen? No t’agrada?
Va continuar besant-lo apassionadament mentre el deixava totalment despullat i amb un moviment prodigiós es va posar sobre seu. Arrancant-se la samarreta que portava, va mostrar-li els seus sostenidors de marca amb orgull.
—Me’ls trec per tu nen?
En Marc no havia vist mai un cos com aquell. Aquells pits perfectes i arrodonits semblaven els que veia al youporn cada divendres a la nit quan tornava de festa sense mullar, que era el més normal a la comarca. Com podia haver tingut tanta sort? Va intentar incorporar-se per llepar-li els pits però ella el va aturar bruscament.
—On vas nen, tu només mires... Espera, farem una coseta que t’encantarà.
Va aixecar-se d’una revolada i va agafar la paperina que tenia damunt la taula. De nou al llit, va dibuixar dues petites ralles de cocaïna damunt del seu pits.
—Menja una mica nen.
En Marc va agafar el bitllet i va aspirar amb totes les seves forces, com si li anés la seva vida en aquella xuclada. Estava clar que faria tot el que li demanés, s’havia convertit en la seva joguina. Un pessigolleig instantani dins les seves narius va derivar en un esclat de clarividència universal fruit de l’expansió de les seves pupil•les. El món havia canviat i tot d’una es sentia poderós, amb una força renovada. Però abans que ell pogués reaccionar la noia el va tornar a empènyer i es va posar de nou a sobre seu.
—I ara, la cirereta del pastís...
Es va treure la faldilla texana per ensenyar-li l’única peça que li quedava al seu cos, un tanga de color negre decorat amb flors de neu platejades. Aquella llenceria tan sexosa era gairebé desconeguda per aquells paratges.
—M’agrada follar amb el tanga posat, et sap greu? Em sento més guarra. Mira, l’aparto una miqueta i entra perfecte.
La sensació de plaer que va notar en Marc en el moment en que ella li va agafar el penis i el va introduir dins el seu cony el va fer estremir. Aquell múscul humit acabava d’engolir la seva polla amb una pressió meravellosa. Acte seguit, ella va començar a moure’s rítmicament damunt seu, cavalcant-lo amb fúria equina mentre amb una mà li aixafava la seva cara. En Marc es sentia un esclau d’aquella desconeguda, l’excitació que notava a cada porus de la seva pell era difícilment suportable. Aquella era la seva victòria, tants anys picant pedra per acabar en aquell paradís. Va pensar en els seus amics, en els seus pares i en els seus fills, si és que mai en tindria. Això va per tots vosaltres. També va pensar en el seu mòbil, si tenia bateria havia de fer-li una foto a aquell putot, un no es troba cada dia amb una espècie en perill d’extinció. Quan s’adormi li faré fotos fins a la tràquea i les envio a la penya per watsapp. Al•lucinaran...
—T’agrada la teva puteta nen? I sense condó, com a tu et mola...
En Marc es va espantar en sentir aquelles paraules i pel seu cap va passar el rànquing de les 10 malalties venèries més comunes que havia vist feia poc per internet. Però res no podria rebentar aquell moment i va començar a gemegar com un brau mentre ella no parava de riure. Ni els grinyols exagerats de les fustes del llit van impedir que es concentrés al 100% en aquella vagina que li semblava màgica, l’autèntic centre del món, i no l’estació de Perpinyà que deia el boig d’en Dalí.
—El teu cony és l’hòstia, l’origen de l’univers, el putu big bang...
—Calla burru... Que es vol córrer el meu nen? Se’t veu molt esveradet. Que feia temps que no follaves? Oi que li donaràs la lleteta a la teva mami?
I sentint les seves paraules el Marc va fer un crit de plaer indescriptible, descarregant dintre la vagina d’aquella desconeguda tota la genètica dels seus ancestres, des del comte Guifré fins a l’Abat Oliba.

***

Un raig de sol empipador que es filtrava a través de les persianes de la finestra va aconseguir despertar-lo. El dolor que sentia per tot el seu cos era horrorós. Què li havia passat? On era? En intentar aixecar-se una fiblada desconeguda el va tombar de nou al llit, la panxa li cremava. Però què collons? Allò no era l’habitació de l’hostal, no entenia res. Sense pensar-s’ho, com per intuïció, es va aixecar la samarreta que portava. Un bandatge enorme li tapava el costat dret de la panxa. Es va marejar i li van venir arcades. No s’ho podia creure. La filla de puta m’ha robat el ronyó.



El Piulas


El metge cubà de l’Hospital de Campdevànol li va confirmar el pitjor dels seus temors. Extracció neta del ronyó dret, feta amb la precisió dels millors cirujans de l’Hospital Mount Sinai de Nova York.
—Se suposa que m’hauria d’alegrar per això doctor?
—Mi amol, ya sé que lo pasaste mal, pero al menos no te han destrozado nada. En la Havana ví casos peores muchacho. Incluso a mi primo Chelito le quitaron un trozo de hígado...
—Gràcies de veritat, no cal que continuï, em sap greu pel seu cosí, segur que descansa al costat dels àngels.
—No se preocupe, el huevón está vivito y coleando en Miami, gracias a Dios.

En Marc va abandonar l’hospital força més tranquil del que s’esperava. Entre el blog que havia llegit a internet de l’associació OKHP (One Kidney Happy People) i les explicacions del mege cubà va adonar-se que no valia la pena d’amoïnar-se més del compte. Podia portar una vida normal sense haver-se de preocupar pel que menjava o el que feia. I sobretot, podia follar pels descosits, que era el que més li interessava en aquells moments de la seva vida. Encara que hi havia una cosa que encara l’obsessionava més.
—Dufus, de veritat que no en saps res de la noia de divendres passat?
—Nen, feia uns dies que no et veia per aquí, tot bé?
—Sí sí, tot bé, però i la noia? La recordes? Aquella rossa que estava sola a la barra...
—Clar que me’n recordo collons, et penses que en venen gaires com aquella per aquí? Però em sembla que no et puc ajudar, no en sé res, ni tan sols el nom. Però tiu, ho tens fàcil, pregunta als que van fer la peli, ella era una de les actrius que hi sortia, no?
—Ostres, és veritat, com no hi he pensat abans! Qui va fer aquella peli?
—Parla amb el Piulas, el tiu aquell de les CUP de Ripoll. Em sembla que ell i uns amics seus van fer el documental. Segur que et podrà ajudar, és un bon paio.

Els dimecres que el Barça no jugava Champions tocava reunió al local de les CUP de Ripoll, a tocar de la plaça de Sant Eudald. En Marc s’hi va acostar amb una samarreta de la Via Catalana, per sentir-se més integrat en aquell ambient. Després de trucar a la porta va aparèixer una noia que complia amb tots els requisits cupaires: rapada als costats, serrellet al davant, pírcing al nas i un morbo que t’hi cagues.
—Bona nit Palestina, podria parlar amb en Piulas?
—Bona nit Palestina? Però què et passa, que nomès mires el Polònia o què?
—No ho has agafat? Era una broma per trencar el gel! Ja sé que per aquí dieu bona nit Kurdistan!
La noia va fer una ganyota d’incomprensió però el va deixar entrar, més per llàstima que per res més. Un curt passadís donava accés a una sala circular convertida en santuari del poble. Presidint l’espai, les fotos de totes les icones cupaires: David Fernández, el Che Guevara, Ovidi Montllor, Joan Fuster i el malaurat Xirinachs. Una diana farcida de dards amb la cara del president Mas completava aquell altar anticapitalista. De fons sonava una melodia dels Obrint Pas que demanava la mort del Borbó i la independència dels Països Catalans.
—M’han dit que em buscaves.
—Ets en Piulas?
—Jo mateix, ho sento però tenim una mica de pressa company, estem acabant de redactar una proposta de constitució catalana que ho petarà tot, ja ho veuràs!
—Visca la Terra!
—I visca la revolució popular. Què volies exactament?
—Et volia parlar sobre el documental aquell del Clownia que van passar a Sant Esteve la setmana passada, m’han dit que tu n’ets el responsable.
—Bé jo i molta gent, va ser una feina del poble. Et va molar?
—Sí, molt guapu, però et volia preguntar sobre la noia que surt a la primera escena, aquella rossa tan guapa.
—Trapella, que et va deixar pillat? És una canya de tia, però la veritat és que no la conec gaire. Era super tímida i ens va donar només el seu nom artístic, Lola Kidneys em sembla...
—Filla de puta.
—Escolta tiu, però que et passa? Que ets de dretes o què? No seràs feixista?
—No tiu, perdona, sóc popular, vull dir de la terra, però de vegades se me’n va la pinça, estic diagnosticat com a bipolar. No té res a veure amb tu, de veritat.
—Tranquil, l’Europa del capital ha fet molt de mal, tu n’ets la prova. Però te n’ensortiràs, ja veuràs. Ja no ens conformem amb les molles, volem el pa sencer!
—Sí senyor, tot el pa i de kilo. Però una cosa, no saps pas on la podria trobar?
—Mira, em sembla que si en vols saber més hauries de baixar a Barcelona, viu allà. Que jo recordi només em va explicar dues coses durant el rodatge. La primera que era filla d’una de les famílies que van arribar a Catalunya des dels Balcans, com a refugiats de guerra. La segona que el seu ex tenia un baretu que es deia “The Bar”, al centre de la ciutat.
—“The Bar”? Quin nom tan imbècil no? Podent-se dir “El Cau de la Marmota”...
—Ja saps, la gent de barna, sempre de guais.
—Sí, no tenen remei. Bé, moltes gràcies, miraré d’apropar-m’hi per veure si la trobo. Et deixo el meu mòbil per si en saps alguna cosa més, d’acord?
—Cap problema company. I Visca la Terra!
—Lliure.

En Marc va sortir encara més confós del local de les CUP. Els Balcans? De fet ja ho semblava d’eslava, estava massa bona. Recordava haver llegit feia anys en un diari borbònic de la capital de Catalunya un article que l’havia impactat. “Los mejores culos estan en los Balcanes”. Per fi n’havia comprovat la veracitat. Però després d’uns instants evocant aquella pell de bellesa insultant, el seu semblant va canviar de cop. No formarà part d’una xarxa criminal d’aquelles albano-kosovars que tallen orelles als pagesos de l’Empordà? Una escissió que es dedica als ronyons del Ripollès? Necessito veure-la de nou, encara que hagi de baixar a la merda de Barcelona.

El seu cap a la gestoria on treballava va acceptar concedir-li unes vacances anticipades de 15 dies, temps que en Marc creia més que necessari per aclarir tot aquell assumpte. Va trucar els pares al mas de Pardines on vivien i els va dir que estaria uns dies a Barcelona fent una gestió, que no s’havien de preocupar per res. Quan els va demanar si necessitaven alguna cosa de la ciutat, simplement li van penjar el telèfon.



The Bar


Divendres a la nit i el tren va arribar a l’estació de Passeig de Gràcia de Barcelona. La calor que va notar quan va sortir al carrer el va atuir. Una película de suor anguniosa amarava el seu rostre sense que pogués fer res per eliminar-la. No sé què hi foto en aquesta ciutat, només hi ha calda, guiris i pudor. I a sobre no puc fer ni una passa sense trepitjar una parada d’ulleres Ray-Ban i bosses Gucci escampades pel carrer. Superant totes aquelles dificultats que li provocaven urticària, en Marc va acabar arribant al carrer Regomir, a tocar de la plaça Sant Jaume. Allà hi vivia un amic seu de la universitat, un tiu penjat però de bon cor que sempre li oferia un llit quan visitava el cap i casal.
—Això que m’expliques és una mica estrany tiu. I et fa mal si et toco a la panxa?
—Qui et va parir, treu la mà d’aquí animal! No veus que estic molt sensible?
—Sí, tens raó, perdona, de vegades no sé on tinc el cap. Vols que fem un peta per relaxar-nos?
—No tranqui, però potser m’aniria bé alguna cosa més forta.
—Què dius Marc! Que t’has tornat yonky ara?
—Yonky tu i ton pare Perrob! El que passa és que l’altre dia vaig tastar una mica de farla i em va encantar, no vegis com em va posar...
—Tranqui, això ho arreglo ràpid. Truco ara mateix un col•lega del barri i muntem una festeta. Així podràs sortir enxufadet de casa, que és divendres tiu!

Dues hores i sis litrones després, un home amb casc es va presentar a la porta de casa del Perrob amb l’encàrrec que havien demanat.
—Marc, que em diu el col•lega si la vols tastar!
—Que no boig, ja m’està bé el que decideixis tu, jo no hi entenc!
Amb el delit d’un gos afamat en Perrob va escampar la cocaïna damunt el vidre de la taula del menjador. A continuació, la seva visa caducada de Caixa Laietana va tallar la mercaderia amb la destresa habitual.
—Si fots un estornut et tallo els ous Marc, ok?
—Tranqui, jo només miro.
—Mira, aquesta per tu i aquesta per mi, com bons germans que es reparteixen el pa.
—I amb una palleta m’ho haig de prendre?
—Tu has vist moltes pelis tiu! Això dels bitllets és super tòxic, saps la de merda que porten? Jo sóc una persona sana i vegana, vinga, amunt!
De nou, la sensació que en Marc va notar fou impactant. Algú li havia clavat un tret al cervell i tots els nervis es despertaven de cop, unes terminacions que ni sabia que existien. Encara no sabia si li agradava o no, però semblava que no podia sortir d’aquella espiral que havia començat aquell vespre de cinema a la fresca a les muntanyes del Ripollès. Les mans li suaven una mica i no parava de bellugar les cames, necessitava moure’s.
—Tiu, que me’n vaig al bar aquell, d’acord? Vols venir amb mi o què?
—Sí, perfecte, m’enfoto una altra i anem cap allà!
Si google maps no s’equivocava, el “The Bar” estava cap al final del carrer Sant Antoni, al Raval. Quan van arribar devien ser ja les deu passades i començava a fosquejar.
—Quina pudor de clavegueres, no? És normal?
—Barcelona nen, és el que hi ha... Massa ben acostumat que estàs als flaires de pagès.
Supermercats oberts les 24 hores, carnisseries àrabs, botigues de menjar ràpid turc, tendes paquistaneses de telefonia mòbil i basars xinesos. Aquell univers d’establiments multicultural havia convertit el barri en un centre de negocis tecno-alimentari de baixa estopa. De tant en tant, manades de guiris cavalcant bicicletes o estranys patinets elèctrics apareixien del no-res amenaçant la integritat física dels vianants més despistats. Tot estava en venda dins els seus carrers, des de cossos femenins de genètica eslava o africana fins a samarretes del Messi i bosses Christian Dior, naturalment falsificades. I tota aquella activitat convivia sempre amb la xafogor més insuportable, inclús en aquelles hores de la nit. L’aire semblava no córrer en aquella part de la ciutat.
—Tiu, això del Raval és horrible, com pot viure la gent tan enxubada? Que corri l’aire, no?
—Calla i mata el peta tiu, que hem d’entrar.

El “The Bar” semblava un bar com qualsevol altre, dels cutres d’abans. Tenia un cartell blanc que deia “Casa Blanco” però algú hi havia pintat a sobre les lletres “The Bar”. Els vidres estaven tan bruts que a penes es podia veure el que hi passava a dins. Tan sols una música patxanguera força estranya emergia des de l’interior del local. Un cop a dins, un passadís estret i fosc donava pas a una sala circular farcida de taules de marbre, com les de tota la vida. A la barra, un noi jove rapat i amb els braços tatuats els observava amb cara de mala llet. La resta del local estava buit. Els va semblar el pitjor bar de Barcelona. Segur que allà no s’hi devia coure res de bo.



El Mané


—Us poso alguna coseta nois?
En Marc i en Perrob es van girar sorpresos. Aquella veu amb accent meridional era la del cambrer?
—Dues canyes sisplau.
Sense dir res més, els va servir dues cerveses en uns gots de vidre fets pols que semblaven dels de la Nocilla.
—Aquí les teniu, tres euros sisplau.
—Si no t’importa et pagarem després, segur que ens prenem moltes més.
—Com vulgueu, us les aniré apuntant.
—Mira, et volia fer una pregunta, a veure si ens pots ajudar. Hem vingut fins aquí buscant una noia. No sé com es diu, però m’han dit que aquí la podríeu conèixer.
—Si no em dones més pistes...
—Rossa, molt guapa, així d’alta més o menys, amb un cos increïble...
Però el Marc no va acabar la frase, la immensa massa humana del cambrer se li va abraonar a sobre, li va etzibar un cop de puny a l’ull i el va començar a escanyar amb la ràbia d’una bèstia desaforada. Sense temps a reaccionar, el Perrob es va tirar a sobre del cambrer per aturar-lo, cridant com un boig.
—Collons, vols fer el favor de parar! Me cagun l’hostia què està passant aquí!
Des del fons del bar va ressonar un crit esfereïdor. Stani Mané!!!!!!!!!!!!!! A l’instant, el cambrer va deixar anar el coll del Marc, que semblava mig grogui.
—Perdoneu el meu germà Mané, de vegades és, com ho podria dir, una mica impulsiu, sobretot quan algú parla de la Svetlana.
—Svetlana? —va preguntar en Perrob.
—Sí, em sembla que estàveu preguntant per ella, m’equivoco?
—Ho sento molt, jo no volia insultar ningú. Només pretenia veure-la de nou per parlar d’un negoci que li vull proposar, un documental —va dir en Marc intentant restablir-se de l’atac que havia rebut.
—Em sap greu nois, no hauria d’haver reaccionat així, al cap i a la fi la Svetlana i jo ja fa temps que no estem junts. Ho sento...
—Mané, calla i fes el favor de posar-li una altra canya a aquests senyors, convida la casa.
—Moltes gràcies! I no convida a res més la casa? Ja veieu com ha quedat el meu amic. Un petit gest seria d’agrair —va insinuar el Perrob tocant-se el nas amb picardia.
—Passeu a dins i parlem una estona. Mané, tu queda’t a la barra i relaxa’t una mica fill, que ja no tenim divuit anys.

Aquell gegant ens va fer entrar en un petit despatx que hi havia rera la barra. Penjada en una de les parets, la bandera de la República de Sèrbia deixava ben clar el seu origen familiar.
—Em caieu bé nois i de veritat que em sap greu el que ha passat. Tot ha estat un malentès. M’agradaria que tot quedés entre nosaltres.
—Què ens pots oferir?
—Tinc una mica de speed, no és molt potent però us donarà un bon viatge.
Del calaix de la seva taula en va treure una bossa de plàstic transparent plena de pols blanca. La reacció del Perrob fou dibuixar un somriure emocionat, com quan la seva mare li comprava lioneses de nata els diumenges després de missa a la pastisseria La Colmena. El producte no era el mateix, però la il•lusió encara hi era. Davant l’oferiment d’aquell home, en Perrob no va dubtar en agafar la bossa, extreure’n un polsim amb l’ungla i ficar-se’l al nas.
—Collons, això és dinamita!
—Un petit tast, regal de la casa. Us agrada el vodka nois?
Mentre els dos nois anaven xuclant ralles de speed com un aspirador, l’home va treure una ampolla i tres petits gots de vidre fumat amb una àguila bicèfala pintada a la seva superfície.
—No sigueu tan llaminers nanos, que prendreu mal. Beveu una mica. Balkan, el millor vodka del nostre país. Com diuen els germans de la mare Rússia, nasdrovia!
La barreja entre el speed i l’aiguardent que acabaven d’engolir els va encendre per dins com les torxes de Sant Joan al cim del Canigó. Els seus ulls vermells eren el testimoni de la ignició que estaven experimentant.
—I ara que veig que heu entrat en calor, parlem de negocis. Per què heu vingut realment? Us envia el senyor Doc, oi? —va dir el serbi encenent un cigarret.
—El senyor Doc? No conec cap Doc, de veritat. T’asseguro que només volíem contactar amb aquesta noia, la Svetlana, pel tema de la pel•lícula. Que jo sàpiga es diu Lola Kidneys, però suposo que és la mateixa de la que parles.
—Suposes bé, aquest és el seu nom artístic. Més vodka?
Mentre els servia unes copes més de Balkan, la seva mirada melancòlica va semblar allunyar-se en el temps, intentant atrapar uns instants que mai més no tornarien.
—Em caieu bé, us explicaré una història trista, una història de l’est. Tant la nostra família com la de la Svetlana venim de la regió de la Krajina, a l’actual Croàcia. Allà hi vivíem en pau fins que tots plegats vam convertir la nostra terra en un infern. En pocs anys tot se’n va anar a la merda. Mentre el foc cremava les nostres cases, vam ser expulsats pels croats cap a Bòsnia. Mai no oblidaré aquell dia mentre visqui. Cada crit, cada plor, l’olor de fum i les mirades d’odi. Poc temps després, i encara sent un nen, vam acabar a Catalunya, acollits per un programa del govern català. Nosaltres vam tenir sort, altres no ho van poder explicar. Ens vam instalar en un poble del Priorat, Cantallops, el coneixeu?
—La veritat és que no, del Priorat només em sona el vi.
—A Cantallops vam créixer junts i anys més tard el meu germà i la Svetlana van començar a sortir. Va ser un temps feliç, al Priorat s’hi viu molt bé.
—Perdona, no hauries de tancar la bossa de plàstic? El speed s’humitejarà massa i es faran grumolls.
—El teu amic és tot un expert, eh? Putu yonky. En fi, com us anava dient quan ens vam fer grans vam marxar per buscar-nos la vida a Barcelona, teníem ganes d’estar a la gran ciutat. I com que no som gaire originals, vam obrir aquest bar al Raval, ara ja fa dos anys. No us preocupeu per mi, aneu-li fotent al nas...
—Merci company.
—I com us va el negoci?
—Al principi molt bé, teníem bona clientela i tot anava de puta mare. Fins que van començar a aparèixer certs personatges amb males intencions.
—El Doc?
—Al principi ens va demanar diners per protecció, primer d’una manera més relaxada, després ja va passar directament a amenaçar-nos. Nosaltres ens hi vam negar però ell insistia i per deixar ben clar que no es faria enrere els seus homes ens van fer alguna petita destrossa. Al final l’ambient es va enrarir molt i el nostre dia a dia es feia cada cop més difícil, així que vam decidir pagar-li el que ens demanava.
—I no podíeu fer res? Anar a la policia per exemple?
—Res de policia, només complicaria les coses. Per desgràcia al nostre país això és normal, així que ja sabem que pagar és la millor manera d’evitar mals majors. Pensàvem que a Catalunya ens hauríem lliurat d’aquests problemes, però ens va quedar ben clar que l’ombra dels Balcans és massa allargada. Per sort la Svetlana no en sabia res de tot això, volíem mantenir-la aïllada d’aquesta merda, però érem conscients que tard o d’hora se n’assabentaria. I el dia que ho va saber va desaparèixer com per art de màgia. Va ser molt estrany. Només ens va deixar una carta dient que volia ser actriu, que no suportava més la nit, que necessitava un canvi en la seva vida.
—I n’heu sabut res més d’ella?
—Algun cop ens ha arribat alguna notícia, com això de la Lola Kidney, però només rumors. Si la trobeu digueu-li que va fer bé en marxar, la nit és massa dura. Una altra ralleta? Ep nois, que us estic parlant a vosaltres!
—Eh? Perdona, sí... Fa molta calor aquí no? Necessito sortir, que corri l’aire.
—Endavant, marxeu. Nosaltres som bona gent i com us he dit abans no volem problemes amb ningú. Espero que no poseu cap denúncia als mossos ni res semblant.
—Tranqui, ja està oblidat, només és un morat a l’ull i prou. Segur que als Balcans això serien pessigolles, oi?
—Sí, només pessigolles...



Els Balcans


La vida a Banja Luka era el més proper a un infern per a la família Matic. Després d’abandonar la seva Krajina natal davant l’atac dels croats, milers de serbis van ser reallotjats en aquesta població bosniana amb l’esperança d’oblidar els malsons del passat. Però dia rere dia, les màfies locals s’entestaven en recordar-los que la vida en aquell racó oblidat d’Europa no seria mai un paradís.
Un vespre més, els Matic van rebre la visita del Marko Docic, un dels elements més indesitjables que hi havia a la ciutat. Ell i la seva colla es dedicaven a extorsionar a tots aquells nouvinguts que feia pocs anys havien arribat a la seva ciutat.
—Senyors Matic, em sap greu molestar-los tan tard, espero no estar interrompent res d’important...
—Ja és tard senyor Docic, li faria res tornar un altre dia?
—Saben molt bé el que he vingut a buscar. On és ella?
—Sisplau senyor Docic, un altre cop no! —va cridar la mare desconsolada.
—Faci callar a la seva dona o els meus homes no tindran tants de miraments!
Dos dels homes que acompanyaven al senyor Docic van agafar a la dona mentre el seu marit s’ho mirava impassible, amb la mirada d’aquell que ho ha perdut tot.
—La trobarà a la seva habitació, com sempre —va dir-li el marit.
En Marko va caminar de nou pel passadís que tants cops havia trepitjat els últims mesos, acompanyat com sempre d’un dels seus homes. La calor que feia aquell estiu a Banja Luka era difícilment suportable i encara menys en aquell pis sense ventilació. Al final del corredor es va trobar la porta blava de sempre, amb un dibuix infantil d’unes flors penjat amb una xinxeta. Va esbossar un somriure i va obrir la porta amb violència. A dins, asseguda al seu llit, una nena d’uns dotze anys plorava desconsolada.
—No tinguis por petita, ja saps que jo no et faria mai cap mal.
En Marko va fer esperar fora el seu acompanyant i va tancar la porta suaument.
—Que m’enyoraves una mica? Vine i fes-me un petó a la galta, bonica.
La nena el va obeir com sempre, entre plors. Tancava els ulls i recordava els seus dies feliços a la Krajina, jugant amb els altres nens al pati de l’escola. Com sempre, va descordar-li la camisa al Marko, que amb la seva panxa semblava que estava a punt de rebentar els botons. Avui em toca comptar mi fins a trenta, amagueu-vos. De genolls, també com sempre, li va descordar les sabates i li va treure els mitjons. No us trobo, on us heu amagat? Ell s’ho mirava satisfet i també com sempre va encendre un cigarret. On sou? Ella com sempre li va plegar tota la roba i la va deixar damunt la tauleta de l’habitació. On sou...
—Ara el pantaló, poc a poc, ja saps que m’agrada que siguis bona nena.
Li va descordar el cinturó, el botó metàl•lic i poc a poc li va baixar la cremallera. En baixar-li el pantaló, va notar una ferum de resclosit que li va fer basques, però va continuar amb l’operació que havia repetit tants cops.
—A veure si aconsegueixes relaxar una mica l’oncle Marko.
Amb la mà tremolosa li va baixar els calçotets i li va agafar el penis, que en aquells moments ja tenia totalment erecte.
—Menja-te-la petita, menja-te-la sencera...
La nena es va quedar immòbil, tremolant, com sempre. I un cop més, en Marko va agafar-li el cap, li va posar les mans peludes dintre la seva boca per deixar-la ben oberta i va introduir el seu penis erecte dins la boca de la nena. Era el seu moment de pau de cada setmana.
Deu minuts després, en Marko deixava l’habitació amb la nena plorant al seu darrere, també com sempre. Es va acomiadar dels pares que miraven la televisió al saló, sense dir res.

A mitja nit els veïns van sentir una pudor de fum que va provocar el pànic de l’escala on vivia la família Matic. Els crits es van començar a escampar per tot arreu i la gent va fugir escales avall, al pati que hi havia a l’entrada del bloc. Els bombers no van tardar en arribar i es van dirigir escales amunt fins al pis d’on venia el fum. Van esbotzar la porta i van trobar una nena petita que plorava. A dins, hi havia una habitació tancada, bloquejada amb una cadira, d’on sortia tot el fum. Van tirar la porta a terra i una flamarada va sortir-ne amb violència, com si un drac hagués escupit tota la seva ràbia. En pocs minuts van apagar el foc dins l’habitació, però no van poder fer res per la vida d’aquell matrimoni.
—Però què has fet nena!
—Jo no em dic nena, em dic Svetlana.



El Raval


Els dos nois van sortir al carrer absolutament drogats, ni tan sols sabien en quina ciutat estaven. Només la forta pudor de pixum va recordar al Marc que no podien ser enlloc més que al barri antic de Barcelona.
—Què ens ha donat aquest tiu?
—Vés a saber Marc, però nen, quina bufa, no està mal, eh? I tot per un ull de vellut. Per cert, el teu telèfon fa una llumeta, missatget de la mama?
En Marc va agafar el mòbil i va veure un número que no coneixia a la safata del watsapp. “M’han dit que la podeu trobar els divendres a l’Apolo. Visca la Terra, Piulas”.
—Em sembla que tenim plan Perrob, anem cap a l’Apolo.
La calor que feia aquell dia de primers de juliol era angoixant. Centenars de persones es movien amunt i avall sense cap destinació fixe, com les abelles que donen voltes entorn de la reina dins un rusc. Soroll i més soroll. Músiques d’Àsia, de l’Amèrica llatina i de l’Àfrica negra sortien de cada balconada, mentre la roba estesa voleiava al ritme que marcaven aquells sons provinents de terres llunyanes.
—Només porto un dia aquí i ja estic agobiat Perrob. Com pots viure en aquest cau? Em falta l’aire!
—Que pesat estàs amb l’aire! Tranquil, no sempre és tan dolent, però entre l’onada de calor i el que portes a sobre...
—I aquests pesats de paquis del “cerveza-beer” sempre tocant els ous. Et queda alguna cosa? Alguna pasti ens aniria bé per entrar a l’Apolo, no? Ho dic per integrar-me millor amb la música...
—Tu tranqui que a dins conec un parell de col•legues que passen. Segur que podem pillar un tripi i flipem una mica.
Després de transitar entre carrers desconeguts plens d’escombraries, van arribar per fi davant de l’Apolo. Una cua immensa sortia del local dissuadint qualsevol persona sensata de provar d’accedir-hi, però el Perrob tenia els seus contactes a la porta.
—Quina cua! Vols dir que entrarem?
—Tranqui, tu segueix-me i ja veuràs. I intenta no mirar als segurates de la porta, tens uns ulls que sembles una gata amb zel de la merda que t’has fotut.
Només amb un intercanvi de mirades n’hi va haver prou perquè els vigilants deixessin entrar el Perrob i en Marc com si fossin a casa seva. Les tímides protestes d’alguna de les persones que feien cua van acabar ràpidament. Tothom coneixia la llei de les portes de les discoteques al món occidental.
—I ara vés a buscar a la teva amiga. Jo aniré a veure si puc pillar alguna cosa. Ens veiem aquí a la barra, d’acord?
Darrere la cortina vermella va aparèixer una sala gegantina plena de gent que ballava com posseïda pel diable. El bum-bum de la música semblava envair-ho tot, les parets, les columnes, les llotges, el sostre i sobretot el cervell de tots els presents. En Marc no recordava haver vist un lloc així en la seva vida, però ràpidament va pensar que en el seu estat tot quedava magnificat. No li va semblar que la gent fos gaire estrafolària, però el que sí el va inquietar eren les seves mirades perdudes. Ningú no parlava, ningú no bevia, només es movien com androids de tercera generació. Es va dirigir a la barra, curiosament buida de gent, i va demanar-se un gin-tònic.
—Perdona, et sona si ve per aquí una noia molt guapa, rossa, així d’alta? Em sembla que es diu Svetlana...
—Ho sento guapu, per aquest nom no em sona res.
—I Lola Kidney? Et sona?
—La Lola? No et preocupis, no tardaràs en veure-la arribar, ja veuràs —va dir la cambrera amb una rialla mentre li servia la copa.
En Marc va quedar estranyat per la resposta d’aquella noia, però va decidir no demanar-li res més, tenir una mica de paciència i esperar-se una estona. Esperar i beure, l’esport favorit d’Occident. Pocs minuts després va arribar el Perrob amb una rialla d’orella a orella.
—Nen, em sembla que he pillat una cosa fantàstica. Li diuen blue death, un flipe! Deixa el gintònic collons que això és per milforras! Té, agafa’n una...
Un glop de ginebra i la mort blava va lliscar pel seu esòfag fins a dipositar-se a les parets més profundes de les seves entranyes. En el seu lent descens, aquella pastilla va anar esborrant tots els pensaments que en Marc tenia al cap fins a convertir-lo en un ésser sense passat ni futur. Només existia un present que s’anava tenyint d’un color blau intens a cada instant que passava. La sensació de benestar era gairebé màgica, irreal, es sentia en comunió amb tot el que l’envoltava. Va allargar la mà i va veure que també estava adquirint una tonalitat blavosa. En obrir els dits, la separació entre l’aire que l’envoltava i ell mateix havia deixat d’existir, l’univers i en Marc formaven un sol cos. Un lleuger remor el feia moure a gestos mecànics, com si intentés trobar la col•locació perfecte en l’espai que ocupava. Enmig d’aquella pau gairebé mística, una llum groga el va enlluernar, gairebé sumint-lo en la ceguesa. En obrir els ulls, una mena de gnom de color vermell li assenyalava amb el dit la direcció on mirar. Dalt d’una tarima, i al voltant d’una columna metàl•lica, una deessa es movia desprenent l’energia eròtica més gran que mai havia percebut. Les cares de tots els presents s’havien girat cap a aquella noia, que en aquell moment representava el centre de l’univers. El seu vestit blanc, gairebé transparent, mostrava uns pits turgents que semblaven esculpits en el marbre més ferm. Dos petits mugrons, de tonalitat ben fosca, donaven el contrast enmig de tota la seva blancor. La cintura exquisida s’anava moment a un ritme de reminiscències orientals, mentre les cames s’entortolligaven a la columna com dues serps carregades de desig. En Marc va saber de seguida qui era aquella noia, però no es podia moure, ni parlar, només mirar-la amb un somriure i allargar la mà com qui vol acariciar el tresor més bell del món. I en aquell instant, va vessar una llàgrima.
—Desperta tiu, que això ja xapa!
—Què? On sóc? On és tothom?
—Que t’havies quedat adormit Marc. Quin flipe no la blue death? Tiu, m’he passat tota la nit veient les actrius aquelles tan bones de Game of Thrones follant amb orcs, al•lucinant... I tu què?
—Era ella Perrob, t’ho prometo.
—De qui parles, de la Svetlana?
—Era ella, una deessa ballant allà dalt, la mare de l’univers, quin viatge tiu... No l’has vista?
—Em sembla que no, la veritat és que hi havia molts pibons, però la teva Svetlana no sé si l’he vista. Si que t’ha agafat fort amb aquesta pava tiu... No em diràs que ara no vols anar més de putes? Mira que conec un parell de locals aquí al Raval que t’ho fan gairebé gratis. I si et va el rollu, tenen algun travelu i tot, ja saps què diuen, “la mujer completa”...
—Haig de preguntar a algú del local, ells han de saber com la puc trobar!
A batzegades en Marc es va reincorporar i després d’un parell d’ensopegades va poder arribar a la barra. El món ja no era blau, sinó negre i carregat d’una humitat que li dificultava la respiració. El mal de cap que tenia li feia recordar que el paradís de la blue death ja era història. Rere la barra encara hi havia la noia amb la que havia parlat al principi de la nit.
—Perdona, te’n recordes de mi? Abans t’he preguntat sobre la Lola... Era ella no?
—És clar que era ella, és única veritat? Quan la veig al•lucino, quin polvassu que té...
—Com dius? Bé... Saps on la puc trobar? És molt important, sisplau...
—Tots dieu el mateix, se us cau la baba!
—Però jo no sóc com els altres, jo he vingut de molt lluny per veure-la!
—Mira tiu, si de veritat la vols trobar mira al google.
—Per favor...
—Bar Baluard, cada dissabte nit es passa per allà. I no li diguis que t’ho he dit jo, eh? Que em mataria!



El Bar Baluard


Curiosament, el dia següent en Marc es va despertar fresc com una rosa. Es va aixecar del llit i a les palpentes va anar a obrir els porticons de l’habitació per fer entrar la llum del sol. Un dia assolellat i preciós del mes de juliol li va donar la benvinguda.
—Perrob amunt, que ja deu ser l’hora de dinar! Desperta dormilega!
En no rebre cap resposta del seu amic, es va dirigir cap a la seva habitació disposat si calia a tirar-li un cubell d’aigua per sobre.
—Però què collons!!!!???
—Tiu, vols no fer soroll? Que me la despertaràs!
—Què hi fa aquesta tia al teu llit? Què va passar després de l’Apolo? No vam venir a casa?
—De veritat que no recordes res? Millor deixar-ho així, estaràs més tranquil. Va amor, cap a casa que és l’hora del vermut... —va dir-li a la noia convidant-la a marxar.
—Però si és un travelo! Estàs boig? Com se t’ocurreix portar-te un travelo a casa?
—I què et penses que vas fer tu anit guapu?
—Però si no teníem diners, l’únic que recordo és que unes prostitutes nigerianes ens van robar la cartera i després la van tirar a terra, sense els bitllets.
—Sí, quin pal tiu... Però sort que tenia blue death a la butxaca, vam poder pagar els travelos amb les pastis.
—Ostres, no vull ni mirar, vaig a rentar-me les dents amb Dixan, que Déu ens perdoni. Hem de deixar les drogues tiu. I trobar una nòvia el més aviat possible, si pot ser del Ripollès, aquesta vida ens matarà. Necessitem ordre!
—Tiu, anit no eres tan maniàtic, mira quina cara de nina. I quin tros de polla!
—Ay, no me hagas daño mi amor, ya me voy...

Van dinar un plat de pasta amb tomàquet i tonyina, acompanyat de dues xibeques, sense dir-se gairebé res. Havien acabat la nit en un local de transsexuals? En Marc no s’ho podia creure, però aquell tiu estava amb ell al llit! Millor no donar-hi més voltes, el que està fet fet està. Després d’endrapar com llops i fer un cigaló de rom, van decidir fer una super migdiada i agafar forces per a la nit. El bar Baluard els estava esperant.

El Baluard de la Barceloneta ocupava una antiga taverna de pescadors. Però de l’antic bar nostrat ben poca cosa en quedava. La invasió de guiris que assolava Barcelona en els darrers anys l’havia convertit en un local més de mojitos i tapes de guacamole amb ceviche. Els dos amics van quedar-se en un banc de la plaça del Mercat de la Barceloneta per observar si veien entrar-hi la Svetlana.
—Perrob, tu que hi entens del tema, creus que pel fet de tenir un sol ronyó m’he tornat més addicte a les drogues?
—Jo diria que sí Marc, segur que el teu organisme necessita les drogues per depurar la sang, amb un sol ronyó poca cosa pots fer. Gairebé diria que per tu les drogues serien per prescripció mèdia.
—En seriu?
—Tiu, t’ho dic jo, dilluns vas al CAP i et fan una recepta per farlopa, com me dic Perrob!
—Estàs boig tiu... Però merci per acompanyar-me, em sembla que encara no t’ho havia dit.
—Tranqui Marc, no problema. Una cosa que no entenc, has pensat què vols fer amb la Svetlana quan la trobis? Perquè et recordo que aquesta noia t’ha tret un ronyó xaval!
—La veritat és que no ho havia pensat. Amb aquesta calor i aquestes pudors de la ciutat no tinc el cap gens clar.
—Mira tiu, no em parlis de la calor, des de que ets un yonky que no carbures gaire, sense tenir en compte que la Svetlana et té totalment pillat. Deixa’m pensar a mi. Si aquesta tia t’ha buidat per dintre ha de ser per alguna raó. El meu pla és seguir-la i veure què fa i per on es mou. Potser al final sabrem de quin pal va, no creus?
—No em sembla malament, la veritat.

Després de dues hores d’espera, sis cerveses contaminades de bacteries dels llauners de Barcelona i dos petes, la Svetlana va entrar per fi al bar. El seu vestit ajustat de color negre combinava a la perfecció amb unes sabates de tacó agulla que poques noies gosarien portar.
—És ella? Mare meva quin tros de tia, ja n’hi ha per estar pillat Marc.
—Què et deia tiu? Imagina’t follar-te-la, pagaria un ronyó per fer-ho!
—Juaaaaa! Ja ho pots ben dir bro...
—I ara què fem? Esperar aquí sense més?
—Tu ho has dit tiu, no podem fer res més, aquest bar és molt petit, només entrar ens ens descobriria segur. Relaxa’t i juga al solitari amb el mòbil o busca xatis al tinder, el que fem tots bro.
Dues hores després, i amb els dits del Perrob gairebé agarrotats de tant donar-li als “likes” de tota noia que apareixia a la pantalla, la Svetlana va sortir de nou del bar. Semblava que tenia pressa, la seva cara era de preocupació.
—Espavila Marc, som-hi que se’ns escapa! Sembla que va cap al Passeig...
—Va molt ràpid, no? A què ve tanta pressa!

La Svetlana es va parar al número 65 del Passeig. Va prémer un timbre de l’intèrfon i es va perdre dins l’edifici. En Marc i el Perrob van estar esperant a la cantonada durant més de dues hores a que sortís.
—Tiu, això de fer d’espia és un horror, ja no puc més!
—Collons, que estem aquí per tu, eh?
—Ja ho sé, però és que és un pal de veritat. I ja són les 2h del matí. Potser viu aquí i se n’ha anat a dormir?
—Paciència tiu. Mira, ja surt, ara agafa un taxi, merda! Jo no porto peles per agafar-ne un. Per un dia que em deixo la Scoopy a casa. Creus que podem pagar la carrera amb blue death?
—Estàs boig Perrob. Deixa que marxi, no hi podem fer res. Anem a mirar la porteria aquesta d’on ha sortit, a veure si hi trobem alguna cosa interessant.

Una multitud de plaques de negocis s’escampaven per la paret lateral de l’entrada. En Marc va començar a repassar cadascun dels noms fins que al 3er 4a una sensació estranya el va fer estremir. “Clínica del Doctor Ivanovic”. Havia de ser allò. Van trucar a l’intèrfon i sense dir res es va obrir la porta. Bingo. Pujar quatre pisos amb aquella calor no va ser fàcil, però en arribar al 3er pis van trobar la seva recompensa. La porta estava oberta i se sentia la veu d’un home al fons del pis, com si estigués parlant amb algú per telèfon.
—Penses el mateix que jo Perrob? Em sembla que el meu ronyó no deu ser gaire lluny d’aquí...
—Si tiu, però que vols fer? Entrar i demanar-lo?
—Portes la cabritera?
—Sí, ja ho saps, sempre la duc a sobre.
—Perfecte, segueix-me i no facis soroll.
Van seguir avançant fins arribar al final del pis, on hi havia una mena de laboratori. La veu d’aquell home parlant una llengua eslava se sentia cada cop més forta.
—Bona nit senyor Ivanovic!
El doctor es va girar espantat i de l’ensurt li va caure el mòbil a terra.
—Em sap greu haver-lo espantat, però tenim una pregunta molt senzilla per a vostè: on collons és el meu ronyó?
—Perdona? No t’entenc noi...
—Perrob, la cabritera! Miri el meu amic, és un yonky perillós, si no li fa cas el punxa segur.
—No us poseu nerviosos nois, no sé de què m’esteu parlant, jo no tinc el que voleu. Ara mateix trucaré a la policia!
En sentir aquelles paraules al Perrob se li va girar el cap, va saltar damunt el doctor i va començar a clavarli ganivetades amb la seva cabritera per tota la cara. En Marc, paralitzat pel terror que estava presenciant, no va moure ni un dit. Al cap de pocs segons, el doctor jeia a terra en un bassal de sang, la seva cara a penes reconeixible.
—Què has fet Perrob...
—Se m’ha anat l’olla Marc, ho sento, ha sigut sentir la paraula policia i ha sortit el yonky que porto a dins. Ho sento, no tornarà a passar. Vinga, anem a buscar el ronyó...
—Tiu, estàs malament de veritat. Però no pateixis, jo t’ajudaré, no et deixaré sol, portarem aquesta càrrega junts la resta de la nostra vida. Serem germans de sang.
—No t’enrollis més i busca Marc, o acabaràs com el doctor aquest. Que és broma col•lega! A veure, on guardaries un ronyó si en tinguessis un a casa?
—A la nevera...
—Bingo, doncs anem a la nevera!
Al final del laboratori hi havia una sala petita, tancada per un vidre transparent a través del qual es veia el que semblava ser una nevera de tipus industrial. Van entrar a dins i van obrir la tapa superior del frigorífic.
—Qui els va parir, però si aquí hi ha almenys cinquanta ronyons! Qui són aquests psicòpates? Agafa el que prefereixis i fotem al camp, ja te’l posaran bé a Campdevànol.
—Però que dius boig, jo vull el meu. Mira les etiquetes, potser hi ha la informació. Totes duen una data de naixement.
—Quin dia és el teu aniversari Marc?
—11 de setembre del 1972, super patriota!
—Doncs mira, aquí tens el teu fetge, fotem el camp.
En Marc va mirar l’etiqueta on efectivament hi figurava la seva data d’aniversari. Com podia ser? Allò començava a semblar una conspiració de les de les pelis americanes.
—Té, agafa aquesta bossa de gel i anem cap a casa! Afanya’t abans no vinguin els mossos!
—Ostres, per estar yonky tens el cap ben clar. Sí anem. Espera! El mòbil!
—Què del mòbil? Li vols robar el mòbil a un mort? Seràs miserable?
—No tiu, que al mòbil hi haurà el telèfon de la Svetlana, mira l’agenda! I no agafis el mòbil amb les mans, trinxeraire!
—Perfecte, a la lletra S, Svetlana, ja el tinc apuntat. Marxem!
Van baixar corrents com esperitats per les escales fins a sortir al carrer, nerviosos per si algú els estava observant.
—Anem amb bicing tiu que és més ràpid!
—Tiu, que no saps que no funciona a aquestes hores? Anem a pota! I sobretot no passem davant de cap caixer que tenen càmeres i ens pillarien! Ho he vist a les pelis...



El xantatge


“Estimada Svetlana, tinc el fetge que em vas arrancar després de fer l’amor amb tu. T’interessa?”
—Què et sembla el missatge Perrob? Creus que estarà interessada?
—Em sembla que sí nano, la nena cau segur.
—OK, enviat!
—Encara no ha dit res?
—Tiu, que l’acabo d’enviar, perquè sou tan impacients els yonkys?
—Mira una llumeta!
—Collons, que ràpid... “Hem de parlar, bar Mitch, al Raval, en 30 minuts”.
—Qui s’ha pensat que sóc aquesta, un passerell? “No guapa, bar Buchanan, en 60 minuts”. Jo poso les regles aquí! My way!
—Ben fet tiu, el putu amo.
—Diu que OK, el que digui el tito Marc!!!!
—Vinga, fem unes ralletes de speed per celebrar-ho?

El bar Buchanan era el bar més perdedor que hi havia al carrer Ample. Aliè a la modernització de la resta de locals de lleure de la zona, havia romàs com un fòssil d’un passat que no sempre fou millor. Però tenia dos avantatges sobre els seus competidors: les birres més barates de Barcelona i molt pocs guiris.
—Tarda molt en arribar Marc. Creus que sabrà on està el Buchanan?
—Tranqui tiu, que em poses nerviós. Tothom coneix el Buchanan! A més, aquí del que es tracta és del meu fetge.
—Voldràs dir el teu ronyó. Però tiu, si tu passes un ou de les teves entranyes, només li vols fotre un altre polvo. Mira, em sembla que és aquesta. Collons...
La Svetlana s’havia canviat el vestit negre que portava abans per un top de color blau que li ressaltava uns pits impossibles. El tamany del top mostrava una panxa de cine, amb un melic coronat per un piercing que semblava el centre de la galàxia. Amb un somriure angelical, va caminar directe cap als dos nois, es va seure davant i va creuar unes cames perfectes amb suprema delicadesa. La cara d’en Marc i en Perrob era un adagi a les baballes.
—Quan de temps nen...
—Sí, quan de temps Svetlana, o t’hauria de dir Lola?
—Digue’m com vulguis.
—Suposo que vols recuperar el meu ronyó, no?
—Doncs et costarà un ronyó! Juaaaa!
—No fa gràcia Perrob. Ara no és el moment. Digues, t’interessa recuperar-lo?
—Molt. Puc pagar-te molts diners.
—I per què te l’hauria de donar? Al cap i a la fi és meu?
—És un negoci que tinc entre mans sobre la investigació de...
—La veritat Svetlana, sisplau, només la veritat. Saps que te l’acabaré donant, simplement no em menteixis. Odio les mentides. I el meu amic Perrob encara més. I és yonky, molt perillós, se li’n va l’olla.
—La veritat? Suposo que tens raó, mereixes saber-la...



La veritat


—Què és la veritat? La nostra particular percepció del món? El conjunt de realitats diverses que perceben els nostres sentits? El que veu el nostre esperit ancestral?
—Vols callar Perrob, deixa-la parlar d’una vegada...
—Perdona bro.
—T’hauria d’explicar moltes coses i ni tan sols sé per on començar.
—Fem una ralleta nens i ens relaxem una mica?
—Perrob sisplau!
—No, em sembla perfecte, segur que ens ajuda a deixar-nos anar una mica. Què teniu?
—Farlopa.
—Perfecte, passa’m una mica i me l’enxufo al lavabo.

El WC era de dimensions minúscules però la Svetlana va poder fer-se prou lloc per estendre la pols damunt la tassa del vàter i esnifar un parell de ralles. Quan va sortir es va sentir realment en pau amb tot el que l’envoltava, disposada a explicar la seva veritat particular a aquell parell de babaus.
—Em van arribar veus que una persona molt important necessitava un transplantament de ronyó per la seva filla. El problema és que per no sé quin tipus de protocol mèdic la noia no podia rebre el transplantament, així que calia aconseguir un ronyó compatible amb el de la noia. Estudiant les bases de dades de les persones nascudes a Catalunya els últims 50 anys, només hi havia 5 donant possibles. Un era un transsexual que fa el carrer, l’altre viu a Cuba, el tercer es va suïcidar, el quart és fill del Conseller d’Interior i el cinquè ja saps qui és.
—Jo? Però com pot ser? I què ets tu? Metgessa? Biològa?
—Jo facilito els negocis, em diuen la “facilitator”.
—Aquesta sí que és bona, la “facilitator”. No m’estranya que te la tiressis la mateixa nit!
—Perrob sisplau! O sigui que vas venir a Sant Esteve a buscar-me? Que fort...
—Ho sento, sé que el que vaig fer és un crim i que em voldries tallar el coll, però aquesta és la meva feina, trobar donants d’òrgans quan el sistema no els pot proporcionar.
—I ara què hem de fer Svetlana? Què se suposa que haig de fer amb tu i amb el putu fetge que tinc amagat?
—Ronyó Marc, ronyó.
—Fetge, ronyó, què collons m’importa... Què se suposa que haig de fer amb tu nena?
—No em diguis nena, em dic Svetlana!
—D’acord, no t’ho prenguis així, Svetlana...
—Et proposo comprar-te el teu ronyó. Ens repartim el 50% dels beneficis que en trauria. Com et sona això de guanyar 40.000 euros?
—Quaranta què????!!!!
—Quaranta mil euros per tu, només pel teu ronyó. Ja veus que amb un ronyó pots portar una vida ben sana...
—Sí, però el pobre s’ha tornat yonky. Si arribessis a 50 mil ens ho pensaríem, oi Marc?
—Fet, 50 mil euros pel teu ronyó.
—No sé, deixa-m’ho pensar...
—No hi ha temps per pensar Marc, l’operació s’hauria de fer les properes 24 hores. El doctor Ivanovic ho té tot preparat.
—Em sembla que tenim un problema. Aquí el yonky que tinc a la meva dreta s’ha carregat el teu amic doctor aquesta nit.
—Què vols dir carregat?
—Killed in Action, caput, mort.
—Se me’n va anar la pinça, ho sento.
—Bé, no ens posem nerviosos, ja en trobaré un altre, potser el seu ajudant. Tampoc necessitem que sigui un premi Nobel, oi? Així què, tracte fet?
—No espera, una condició més, vull follar amb tu una altra vegada.
—Juaaaaaaaa!!! Marc ets boig, com pots demanar-li una cosa així?
—Fet, cap problema.
—Com? I jo també puc?
—Un i prou yonky, sóc puta però no marrana, que no coneixes la diferència?
—Doncs la veritat...
—Les putes follen per diners o per tancar un negoci, les marranes ho fan per devoció, com els que van a veure la verge a Lourdes, t’ha quedat clar?
—Però un amic d’un amic em va dir un cop que va conèixer una puta que follava per diners i per devoció. Pot ser?
—Estàs parlant d’una espècie diferent Perrob, la trujassa. M’havien dit que ja no en quedaven, que s’havien extingit a principis del segle XX amb la Revolució Russa. De tant en tant hi havia gent que afirmava haver-ne trobat alguna, especialment a la regió del Càucas, però mai no es va poder confirmar. Si això que m’expliques és veritat, cosa que dubto, diga-li al teu amic que s’hi casi, perquè li haurà tocat la loteria...

Amb en Perrob reflexionant sobre el sorprenent mite de la trujassa, la Svetlana els va fer aixecar de la taula per portar-los cap a un pis del barri de Santa Caterina. Allà hi guardava els diners que havien de canviar la vida del Marc per sempre més. Mentre caminaven amb pressa pels carrers foscos i humits del casc antic, els va explicar els detalls de l’operació. Els donaria la meitat en aquell mateix moment i la resta un cop rebés el ronyó. Tal i com havien acordat, ells dos es van esperar a la porta de l’edifici mentre la Svetlana pujava al pis a buscar els diners. No van passar ni cinc minuts que ella va baixar amb dues bosses petites de color negre.
—Això és per a vosaltres. La resta amb el ronyó.
—Tia, que professional no?
Sense dir-se res més van dirigir-se de nou al carrer Regomir, al pis del Perrob. Només entrar en Marc va anar a la cuina i de la nevera en va treure el paquet amb el ronyó. Va mirar la Svetlana amb admiració i li va lliurar el seu òrgan a canvi de la segona bossa. Estava venent el seu cos per diners però ho feia amb devoció, devoció cap a ella. S’havia convertit en l’última trujassa.
—Podeu comptar els diners si voleu...
—Tot perfecte Svetlana. I ara ens toca a nosaltres, no?
—Ara mateix?
—Sí nena, vull dir Svetlana, jo és que no puc més, estic com el camp del València, que m’estalla!
—Que dolent Marc! I després et queixes dels meus acudits... En fi, i jo què faig? Almenys puc mirar i em masturbo?
—Calla sàtir, ves a la teva habitació i tancat a dins, amb clau. Ah, i posa alguna cançó per escalfar l’ambient, si pot ser dels Catarres, que em posen a cent. Els coneixes Svetlana? ”Jo vull cantar-te una cançóooooo, uooo, uooo”. És igual, deixa-ho córrer...

Amb l’orgull d’una trujassa, en Marc va agafar la Svetlana de la mà i la va conduir fins a la seva habitació. Allà, mentre de fons se sentien les primeres notes de “Camp d’oliveres”, li va ordenar que segués al llit.
—Això no anirà bé, haig de ser jo la que dóna les ordres.
—Tu manes —li va contestar en Marc amb un somriure.
—Vull que et despullis poc a poc i que no paris de mirar-me als ulls a cada segon, com si em demanessis permís per respirar.
Ell va començar a treure’s la roba lentament, mirant-la amb un esguard que semblava demanar clemència per cada moviment que executava.
—Ara gira’t filla de puta, de quatre potes!
La Svetlana va agafar la seva bossa i va treure un cinturó de cuir que tenia un penis de làtex annexat. Es va lligar el cinturó i va recobrir el penis amb un condó. Tot seguit va escupir una mica de saliva als seus dits i els va fregar suaument per l’anus d’en Marc.
—Aquesta puteta vol que li petin el cul, oi que sí?
—Folla’m mama, folla’m fort sisplau!
Va agafar la polla de plàstic i la va introduir amb cura dins el cul del Marc. En un primer moment, en Marc va fer un crit de dolor esfereïdor que es va sentir fins al Pati Llimona. Però a mesura que la Svetlana anava penetrant-lo, cada cop amb més força, en Marc va començar a sentir un plaer tant desconegut com meravellós. Ara sabia el que era sentir-se una trujassa completa. El ritme de la Svetlana era cada cop més fort però el Marc no li demanava que s’aturés. Ser follat per aquella deessa era tot el que sempre havia desitjat. La vida podia acabar-se en aquell precís moment. La Svetlana es va anar excitant poc a poc, aquella dominació la tornava boja. Se sentia la reina del món. Es va treure ràpidament aquell dildo de la cintura, va girar en Marc panxa enlaire i el va cavalcar sense pietat. El primer moment que va notar la polla del Marc dintre seu li va semblar que volava. Folla’m fill de puta. Folla’m com jo vull. Va començar a cridar, cada cop més fort, es notava totalment humida. Corre’t dintre meu cabrón! Però si no porto condó Svetlana! Tinc el DYU burru! DUI? Sí, DUIIIIIII!!!!!!!!!!
En Marc va ejacular totalment dintre la vagina de la seva amant i va respirar profundament, amb un plaer indescriptible. La Svetlana però no en tenia prou, encara no s’havia corregut. Va tombar-se panxa enlaire i va obligar el Marc a ficar-li el dit al cul. Més ràpid marranu. Ella mentrestant s’anava fregant el clítoris com una boja fins que amb un crit increïble va deixar anar un raig de líquid seminal com si fos un brollador.
—Que fort, squirting, com al youporn.
—No m’havia passat mai... —va dir ella panteixant, totalment excitada.
—Gràcies Marc.
—Per què m’ho dius?
—M’has donat el polvo de la meva vida.



L’operació


El matí següent en Marc es va despertar desorientat, com si la nit anterior hagués muntat en un Dragon Khan de sexe. De seguida va notar que estava sol al llit. Quan hauria marxat la Svetlana? De cop, una intuïció li va gelar l’ànima. Els diners. El ronyó. On són? Es va aixecar d’una revolada i va començar a regirar-ho tot, però no va trobar res. Desesperat, va anar cap a l’habitació del Perrob i en obrir la porta va veure com el seu amic li estava fent una felació a un tansexual.
—Collons Perrob, almenys fota-li un condó, no?
Deu minuts després, amb el travelo ja al metro de la línia 5 camí de la Vall d’Hebron, en Marc li va explicar la crua realitat. No kidney. No money. No party.
—Però tiu, com t’han pogut entabanar d’aquesta manera?
—Tiu, no tinc remei, però t’ho prometo que ha sigut el polvo de la meva vida. Fins i tot la tia ha fet squirting...
—Què dius boig? Com al youporn?
—Sí nen, ha sigut acollonant...
—I us heu fotut alguna ralleta per celebrar-ho?
En Marc i el Perrob van continuar parlant durant hores, descrivint les meravelles del squirting i de com un fenòmen de la natura tan poc estudiat no havia rebut la seva valoració justa per part de la comunitat científica. Al final, després d’analitzar aquell gèiser femení des de tots els prismes possibles, en Perrob va posar una cara més seriosa.
—Què haurem de fer amb la Svetlana bro? T’encanta i et folla de totes les maneres possibles, més enllà del que a tu t’agradaria...
—No ho sé tiu, no en tinc ni idea. Proposo tornar aquesta tarda a la Clínica del doctor Ivanovic, segur que fan el transplantament allà.
—Però per fer què?
—Sincerament no ho sé...

Cap a les sis de la tarda van marxar de casa i van anar fins al Passeig de la Barceloneta amb la intenció de controlar la gent que entrava a la clínica del doctor serbi. No va passar gaire estona fins que un parell de cotxes amb els vidres foscos van aturar-se davant la porta. D’ells en va sortir un grup de gent d’aspecte mafiós que sense vacil•lar va entrar dins l’edifici.
—Què hauríem de fer Marc, potser és massa perillós tot plegat, no?
—Esperem mitja horeta i entrem a dins, això és el que hem de fer.
—Si tu ho dius...
—La tia aquesta no solament m’ha arrancat el ronyó sinó que m’ha fotut 50.000 euros, i això sí que fa mal de veritat. Quan la vegi em sentirà!

***

—Benvingut a la nostra clínica senyor Doc. Tal i com vam assegurar-li en la nostra reunió anterior, tenim a la seva disposició el ronyó que li vam prometre. El nostre òrgan, com podrà comprovar personalment, reuneix les condicions genètiques compatibles amb el ADN de la seva filla.
—Això ja ho comprovaré jo mateix nena. Aquí el meu estimat doctor Von Karpin farà un petit test que ens ajudarà a esvair qualsevol dubte. Per ser sincers no va acabar la carrera de Medicina, però els seus estudis posteriors en biologia molecular em mereixen tot el meu respecte. Doctor Von Karpin, per favor...
—Gràcies senyor Doc. El ronyó, on el teniu sisplau?

La Svetlana va caminar cap a la nevera del laboratori, intentant dissimular els nervis que li atenallaven les cames. Va obrir el primer compartiment de la dreta i en va extreure una bossa amb la referència “11/09/1977”. Aquí el té, faci el que cregui oportú. Sense mirar-la, el doctor es va posar uns guants de làtex i va extreure el ronyó de la bossa que el contenia. Amb molta cura el va dispositar en una safata que hi havia a la taula del laboratori. Va obrir a continuació un petit maletí i en va extreure una espècie de pipeta electrònica amb una punta fina i esmolada, com si fos una petita agulla, que va clavar al ronyó sense contemplacions. Un senyal verd es va encendre a l’aparell i el doctor Von Karpin es va mirar el senyor Doc amb cara d’aprovació.
—Tot correcte doncs. Si els sembla procedirem a començar amb els preparatius per a l’operació. Suposo que el quiròfan ja està preparat, senyora Lola? —va preguntar-li el doctor Von Karpin amb cara de suficiència.
—Tot està preparat, comencem quan vulgui. El meu company, el doctor Bajet, els assistirà en l’operació, si no els sap greu.
—Mentre sàpiga que sóc jo qui està al càrrec de l’operació no hi veig cap problema.

El petit equip mèdic format pels doctors Von Karpin i Bajet va anar per feina. Les instruccions del senyor Doc eren de fer-ho tot amb la màxima brevetat possible. L’empitjorament de l’estat de la seva filla Jelena així ho demanava i ell no correria cap risc amb la nineta dels seus ulls. La Svetlana havia preparat el quiròfan ja feia dies, però amb l’inconvenient de l’assassinat del doctor Ivanovic tot s’havia complicat. Per sort havia tingut temps de formar el doctor Bajet, en realitat un camiller de la Vall d’Hebron que havia trobat al Tinder feia unes setmanes. A canvi de 1.000 euros seguiria al peu de la lletra les instruccions de la Svetlana. 1.000 euros i un parell de polvos que van acabar de convènce’l. Amb la Jelena asseguda a la camilla del quiròfan, els dos metges van començar el procés de sedació. La Svetlana i el senyor Doc s’ho miraven tot des de fora del quiròfan, a través de les parets de vidre.
—És curiós com et vas poder posar en contacte amb nosaltres i oferir-nos els teus serveis, nena.
—La nostra empresa té una xarxa molt gran de contactes, senyor Doc. Aquesta és una de les claus del nostre èxit, on no arriba la sanitat oficial, ho fem nosaltres. Guaranteed.

El timbre de la porta va sonar amb estridència causant sorpresa en tots els presents. —Esperem algú més?
—No es preocupi senyor Doc, ara vaig a veure. Disculpi’m un segon.
La mà de la Svetlana tremolava mentre es dirigia cap a la porta. Calma’t. Després de mirar pel forat de la porta es va relaxar de cop en veure que eren aquella parella de penjats.
—Es pot saber què hi feu aquí? —els va dir xiuxiuejant amb la porta mig oberta.
—Svetlana hem de parlar, quina una en portes de cap? I on són els meus diners?
—Tot bé nena? —va demanar el senyor Doc des del fons del pis amb veu autoritària.
—Sí, no es preocupi, són gent de l’Assemblea Nacional de Catalunya que fan una enquesta sobre la independència!
—Estàs pirada tia, qui hi ha allà dins?
—Mireu, aquesta gent és molt perillosa, heu de marxar ara mateix. Per la vostra seguretat, us ho prego!
—Mira nena que la liu, que sóc yonky eh? Digue’ns la veritat!
—Tranqui Perrob, no ens posem nerviosos.
—Marc, en unes hores tot s’haurà acabat. I després seré teva, de veritat, per sempre.
—Per favor tia, no ens la tornaràs a fotre...
—Calla Perrob, deixa-la parlar!
—T’espero demà a l’aeroport del Prat, terminal T1, portaré els diners, t’ho prometo. Agafem el primer vol que vulguis, tu i jo sols, ningú més. Què me’n dius? Demà diumenge a les 12h? On t’agradaria anar? On vulguis, només demana-ho...
—M’encantaria l’Alguer, de sempre que ha estat un somni per mi, ja saps, el Hawaii dels Països Catalans.
—En sèriu?
—Totalment...
—Doncs ves fent la maleta que demà marxem, recorda, 12h del migdia al Prat!
La Svetlana va besar amb tendresa els llavis del Marc, que ni tan sols va reaccionar quan la porta es va tancar de nou.
—Tiu, que ja ha tancat, ja pots respirar! Et té totalment dominat, fas pena de veure bro, de veritat.
—Tu no has entès mai l’amor Perrob, has entregat la vida a les drogues i així et va, menjant-te transexuals cada dissabte. Però t’estimo igual germà, anem, anem a celebrar-ho i deixem que ella faci el que hagi de fer.
—Et fotaràs una hòstia de collons Marc, però si això és el que vols marxem. Anem al carrer Avinyó a fer unes birres, conec un bar nou que està de puta mare.

La Svetlana va respirar tranquila i es va dirigir de nou cap on era el senyor Doc.
—Em sap greu l’espera, des que va començar el Procés que truquen cada dos per tres per fer enquestes, o com ells diuen, gigaenquestes. Però bé, ja ho sap, segur que ja els coneix...
—Sí sí, els de la cadena humana i la V. Anem a seure nena?

Durant dues hores la Svetlana i el senyor Doc van contemplar l’operació sense obrir boca. La Svetlana ho va agrair molt, la presència d’aquell home se li feia insuportable, però els negocis eren negocis, a la Barceloneta i a Cantallops.
Després de cosir l’abdomen de la Jelena, els doctors Van Karpin i Bajet van comprovar amb satisfacció que les constants vitals de la pacient estaven en ordre. Tot ha anat com una seda senyor Doc. La vostra filla acaba de néixer de nou. Va dir-li un cop van sortir del quiròfan. La reacció del senyor Doc el va deixar fora de joc. Una abraçada immensa deixava palesa la importància que tenia aquella jove per al seu pare. Amb llàgrimes als ulls només va poder pronunciar una paraula. Hvala. Gràcies.
—Senyor Doc, estic realment contenta que tot hagi anat bé. Quan considerin oportú poden recollir la Jelena i se la poden emportar a casa amb el vehicle medicat que m’ha comentat abans. Ja li he dit que trobaria més prudent que es quedés en aquesta clínica un o dos dies més, però si vostè ho té decidit així no cal parlar-ne més.
—Així és nena, com a casa no hi ha enlloc. Ara truco els meus homes per que la vinguin a buscar.
—Només una cosa senyor Doc, és estrictament necessari que vingui a signar aquí el nostre compromís de confidencialitat. Dilluns al matí vingui aquí mateix a la clínica i el nostre assessor legal li farà signar tots els papers. Només és un formulari però necessitem el seu compromís per signar.
—No pateixis nena, ara no em vindrà d’una firma.
—Moltes gràcies, segur que no oblidarà mai aquest dia.

Una hora després un curiós vehicle amb aspecte d’ambulància va aparcar davant de la clínica del Doctor Ivanovic. La Jelena, el seu pare, el doctor Von Karpin i un parell d’escortes van pujar al vehicle per abandonar ràpidament la nit calorosa de la Barceloneta.
Uns pisos més enlaire, la Svetlana mirava amb cara de preocupació el camiller Bajet.
—Ho has pogut fer?
—No pateixis Lola, tot ha anat com una seda.



La celebració


—Tiu, la teva última nit a Catalunya abans de volar cap a l’Alguer amb la dona dels teus somnis! Nen, ets el millor!
—Collons, encara no m’ho acabo de creure, sembla que estigui vivint un somni.
—Tiu, el que hem de fer és celebrar-ho de veritat, la vida és això, el que passa entre dues ralles!
—Sí, perdona, és que estic realment acollonit, em sembla massa maco per ser veritat...
—Tu disfruta el present que demà no saps mai el que passarà. Mira, tinc un colega molt pijo de Sarrià, un tal Lolo. Doncs el cabrón s’ho monta de puta mare i organitza unes festes a una torre de la part alta que acaben en orgies. Tiu, que allà pillem segur! Li envio un watsapp, agafem la Scoopy i cap al paradís!
—No sé tiu, jo és que crec que estic enamorat, no sé si em ve de gust una festa ara mateix. Crec que preferiria posar-me el pijama, fer una xocolata desfeta i mirar una peli romanticona com “Els Ponts de Madison”. Recordes la frase del Clint Eastwood? “No vull necessitar-te perquè no puc tenir-te”. És tan maco...
—Però què dius bujarra! Estàs sentint el que estàs dient? Tiu, l’amor és la droga més perillosa, hauria d’estar prohibida!

El viatge fins a Sarrià va ser més llarg del que esperaven. La ruta per la Via Laietana, Diagonal i Via Agusta semblava que no s’acabava mai. Finalment van arribar al seu destí i van aparcar la moto prop de la parada dels ferrocates de Sarrià. L’adreça que els havia donat el Lolo era una antiga torre del carrer Canet, un edifici de la seva tieta àvia Teresina, que al Cel sigui.
—És aquí tiu, espera que truqui. Hola? Lolo?
—Perrob! Pugeu home, escales amunt fins al pis de dalt. No way to get lost...
—Aquests pijos parlen sempre dient paraules en anglès? Quins pallassos no?
—Yeah man, fucking clowns... —va contestar-li el Perrob.

Seria difícil definir el que van veure els seus ulls en obrir la porta del pis superior. Una atmosfera carregada de suor surava en un espai gegantí, mig a les fosques, mentre una música tranquila semblava embolcallar-ho tot de misteri i seducció. Grups de persones es reunien per tot arreu entregades a la veneració dels seus cossos. Despullats o amb a penes una petita peça de roba al damunt, es movien com animals llepant cada tros de pell que els oferien. Altres noies, panxa enlaire, eren penetrades simultàniament per vàries polles, omplint tots els forats amb una avidesa que semblava inabastable. Un home més gran, assegut en un sofà, es dedicava a masturbar-se mentre una noia llepava la vagina de la seva amant amb suavitat.
—Tius, welcome to my place! Què us sembla la festeta? Endavant entreu i no sigueu tímids, tenim de tot i en abundància. Help yourselves!

En Marc caminava perdut per aquella gran sala que no semblava acabar-se mai. Ningú semblava advertir la seva presència, però a ell tampoc li importava gaire. Era com estar en una película fantàstica, però enlloc de follets i nans tot eren putes i sexe sense límits. Malgrat tot, ell ja no se sentia part d’aquell món, estava més enllà d’aquelles necessitats carnals. La Svetlana ocupava els seus pensaments dia i nit. No podia creure la sort que havia tingut de conèixer-la. I de marxar amb ella cap a una aventura desconeguda. Davant d’aquell univers dantesc, va agafar una ampolla de cava i es va seure en un sofà, contemplant aquella bogeria que l’envoltava. D’una taula del costat va agafar una paperina de cocaïna i es va fer una ralla que el va deixar volant. El món era perfecte, la gent s’estimava i ell estimava la Svetlana.



L’aeroport


—No vindrà noi, no cal que esperis més.

En Marc es va quedar glaçat en sentir aquelles paraules. Es va girar i va veure davant seu la bèstia del Mané, el cambrer del The Bar. La seva panxa semblava que li anava a rebentar de la pressió que sentia dintre seu.
—Però...
—M’ha dit que t’ho digui i que et portés això.
El Mané va allargar la mà i li va entregar una bossa de roba fosca, força gran.
—Pots comptar-los, però jo no ho faria, aquest aeroport està ple de càmeres i encara tindries un problema amb la policia. Encara que sospito que a tu els diners tant se te’n donen...
—Però per què? Ella em va dir...
—La Svetlana és un esperit lliure. No hi haurà ningú que la pugui lligar a una cadira, a una terra, a un sol cor. Si vols un consell, oblida’t d’ella i queda’t amb els bons records, perquè no n’hi haurà més.
—Tant segur n’estàs? Ella em va dir que fugiríem junts! A l’Alguer!
—Ho sento noi.
—Almenys podria haver-me fet una trucada no? O escriure’m una carta de comiat!
—Pel que sé una carta ja l’ha escrita, però no estava adreçada a tu precisament...



La carta


Dilluns al matí, puntual com un clau, el senyor Doc es va presentar amb dos dels seus escortes a la Clínica del Doctor Ivanovic. Feia temps que no es sentia tan feliç. L’evolució de la Jelena era millor del que esperava i aviat estaria totalment recuperada. La seva nina. El millor de la seva vida. Un cop més se n’havia sortit, havia aconseguit el que ningú havia pronosticat. Vèncer aquella malaltia de merda. Mentre somreia satisfet va veure com la porta de la clínica estava oberta. Bon dia, que hi ha algú? Que poc professionals, deixar-ho tot obert d’aquesta manera. Va avançar pel passadís estret fins al despatx principal, que també tenia la llum encesa. A dins, damunt la taula, hi havia un sobre blanc, solitari, un tros de paper enmig de la fusta vermellosa. El seu nom estava escrit amb lletres vermelles. Per al senyor Doc.


Estimat senyor Doc,

Malauradament no m’ha estat possible assistir a la reunió que havíem acordat. Però com entendrà a continuació la meva presència a la clínica no era del tot recomenable.
Hi ha circumstàncies que canvien la vida de les persones. Situacions dramàtiques que un desitjaria no haver viscut, però que van passar i que ja no tenen volta enrere. Jo vaig ser una víctima des de ben petita i tota la meva vida he viscut a remolc del que vaig patir llavors. El mal existeix senyor Doc i s’encarna en diferents cares. O potser li hauria de dir senyor Docic? M’imagino que encara no sap del que estic parlant, però tampoc m’interessa gaire. Avui vostè és una persona feliç, la vida el somriu i la seva filla està plenament recuperada. Però la vida és molt estranya senyor Docic i les circumstàncies poden canviar molt ràpidament. Si jo li pregunto què és el que més s’estima en aquest món què em contestarà? Si està llegint la carta a l’hora que ens havíem de veure això vol dir que són les quarts de deu del matí. En aquest moment, un procés bacterià ha començat a devorar les entranyes de la seva filla per dins.

El senyor Doc va deixar caure la carta damunt la taula del despatx. El cap li donava voltes, sense poder controlar què volia o podia fer. Una trucada al seu mòbil el va paralitzar. No va poder acabar de sentir l’explicació que li estava donant el doctor Von Karpin. Paralitzat, va caure de genolls al terra, sense forces per aixecar-se. Els dos guardes de seguretat van entrar i el van intentar aixecar, però ell els va fer fora amb un crit esfereïdor. Sentia massa calor, els batecs del cor s’acceleraven per moments. Encegat, va agafar com va poder la carta i va donar un cop d’ull a les últimes línies.

No cal que corri, no hi ha res a fer. En pocs moments la seva filla serà morta, un cadàver jove a canvi d’una infància violada. Espero que es podreixi a l’infern, d’on no n’hauria d’haver sortit mai. Però abans, el dolor que portarà la resta de la seva vida serà la meva venjança més dolça.

I recordi, no em digui nena, el meu nom és Svetlana.