Cercador
Cinema de Terror Espacial
Un relat de: sergibr- Compartir:
Avui m’agradaria entretenir-vos una mica parlant sobre aquest gènere cinematogràfic tan fantàstic com divertit:
Dins del grup encarregat d’una missió de salvament intergalàctic ha d’haver-hi algun graciós. No sé perquè però normalment aquest personatge sol ser de raça negre, i no sé com s’ho fa, però malgrat la repel·lència i animadversió que provoquen els seus penosos acudits, és dels pocs que al final aconsegueix sobreviure.
Sempre hi ha un compte enrere perquè algú ha carregat la nau d’explosius. Quan tot està a punt d’esclatar pels aires, el temps pren una nova magnitud destinada a perpetuar l’acció de manera ininterrompuda. Un segon de rodatge amb detonadors pel mig, equival a mig minut a la vida real.
Sempre està tot està molt fosc. Molta fissió nuclear en els reactors de la nau i molta càrrega energètica subatòmica, però els enginyers aeronàutics de la NASA no tenen els sants pebrots d’instal·lar enlloc un trist interruptor.
No s’entén mai res. Com en la majoria de casos les naus es veuen succionades per forats negres inexplicables, viatgen a través de misterioses portes interestel·lars, o es veuen atrapades en dimensions desconegudes, els guionistes ho tenen molt fàcil per escriure un argument fora de lloc sense masses mals de cap.
El monstre mai acaba morint del tot. Quan tot sembla dat i beneït a favor dels bons, sempre hi ha un esglai al darrer moment. I en el pitjor dels casos, els fenòmens dels astronautes sempre porten alguna larva en estat embrionari de camí cap a la Terra.
Amb tripulacions tan matusseres com aquestes, no n’esperem gaires coses de conquerir altres Universos.
Dins del grup encarregat d’una missió de salvament intergalàctic ha d’haver-hi algun graciós. No sé perquè però normalment aquest personatge sol ser de raça negre, i no sé com s’ho fa, però malgrat la repel·lència i animadversió que provoquen els seus penosos acudits, és dels pocs que al final aconsegueix sobreviure.
Sempre hi ha un compte enrere perquè algú ha carregat la nau d’explosius. Quan tot està a punt d’esclatar pels aires, el temps pren una nova magnitud destinada a perpetuar l’acció de manera ininterrompuda. Un segon de rodatge amb detonadors pel mig, equival a mig minut a la vida real.
Sempre està tot està molt fosc. Molta fissió nuclear en els reactors de la nau i molta càrrega energètica subatòmica, però els enginyers aeronàutics de la NASA no tenen els sants pebrots d’instal·lar enlloc un trist interruptor.
No s’entén mai res. Com en la majoria de casos les naus es veuen succionades per forats negres inexplicables, viatgen a través de misterioses portes interestel·lars, o es veuen atrapades en dimensions desconegudes, els guionistes ho tenen molt fàcil per escriure un argument fora de lloc sense masses mals de cap.
El monstre mai acaba morint del tot. Quan tot sembla dat i beneït a favor dels bons, sempre hi ha un esglai al darrer moment. I en el pitjor dels casos, els fenòmens dels astronautes sempre porten alguna larva en estat embrionari de camí cap a la Terra.
Amb tripulacions tan matusseres com aquestes, no n’esperem gaires coses de conquerir altres Universos.