Ceg.

Maleït el dia en que tot va començar… Jo, que em considero un noi normal, amb una vida corrent, amb uns amics únics, amb uns pares tant dolents i emprenyadors com els altres.
Durant tres setmanes he tingut una espina clavada que no m'ha deixat ser del tot feliç, reia però les meves rialles no sortien del cor, eren per omplir l'ambient. Cada dia, a cada hora, a cada minut, a cada segon més mal em feia i més llunyana veia la solució. El meu altre jo s'en anava, la persona a qui li confies tot allò que tens i més ja no em mirava amb aquells ulls, els seus ulls, que tans cops m'havien fet entendre que a vegades més val una mirada que un gran discurs. I jo no feia res per impedir-ho, pensava, ja tornarà, tar o d'hora a de venir a abraçar-me, segur que ha vist que la trobo a faltar, que no estic bé. I passaven les estones i no venia, cap trucada, la veia passar per davant meu com si fos una ombra d'aquella amiga que havia sigut.
"No hay más ciego que el que no quiere ver." Quants cops havia sentit aquesta frase de la boca del meu avi. Ara penseu en tot el que heu llegit i doneu-li el tom, poseu-ho tot del revés. I el resultat serà aquest, la que estava fumuda i de veritat era ella i no jo. Resulta que se li havia acumulat tanta i tanta merda a sobre que no s'havia per on començar, i jo teòricament el seu amic, rectifico, el seu millor amic em feia el màrtir per que em fes cas.
Avui desprès de molt pensar-hi he vist que les coses ni es fan ni es diuen soles, així que m'he acostat a ella i li he dit:
-Emi, et trobo a faltar, ens estem distanciant i tinc por.
Tantes menjades d'olla per aquestes quatre paraules. Però han resultat ser efectives, ja que ella ha respòs al instant. Volia fer un cafè amb mi i parlar-ho amb tranquil·litat.
He arribat a la carpeta a l'hora acordada, ella no i era; em preocupava ben poc, ja que de tots els cops que em quedat, mai i quan dic mai és mai a arribat puntual. "Lo bueno, se hace esperar". Després de quinze minuts d'espera, a fet acte de presencia, més que acte de presencia a fet goig quan ha entrat. Anava vestida com sempre, però es que sempre va preciosa, posi el que es posi provoca una allau de mirades. Em parlat durant una estona, no et sabria dir quan, perquè des de la primera paraula he estat en un altre món, el nostre món, aquell lloc que tant i tant trobava a faltar; on els cafès son de litre, les mirades art i les abraçades infinites. Tot allò que deia fluïa dins meu com si fos aigua, la tornava a sentir, ja tornava a gaudir d'aquella peça imprescindible per a mi,que sense ella el meu mecanisme interior no funcionaria. Ens hem dit tot allò que sentíem i creiem, i per acabar ens hem fos en una abraçada, de las que només ella em sap fer, aquelles que desitjaries que mai s'acabessin.
Ara no recordo els dies que he passat esperan aquest moment, tampoc tot allò que li voldria haver dit i no he sabut dir, i menys encara els minuts tard que havia fet… això ara ja no te importancia. La torno a tenir, i com mai.

Gràcies per tots els moments, tant els bons com els dolents, tot això que hem passat farà la nostra amistat més forta. T'estimo, no tinc por a dir-ho, saps com ho faig, a la nostra manera, com em fet fins ara i com farem fins que s'acabi tot això.
Gràcies.

Del teu millor amic.


Wilson.