Cecs

Les sirenes comencen a sonar de nou. Aviat els FIAT italians sobrevolaràn la ciutat deixant anar la mortal càrrega. Jo m'aixeco del llit i començo a palpar la paret. Cauen coses. Crec que no m'hi acostumaré mai.
Sento les veus dels veïns. Corren, baixen per les escales cridant, fent soroll. Si jo pogués també correria cap al refugi, però no puc. Per fi arribo a la porta de casa, l'obro. L'escala ja és buida, no hi ha cap soroll. Començo a baixar arrapat a la barana. De cop algú em golpeja i caic rodolant escales avall. Rodolo, rodolo. Finalment aconsegueixo aturar-me, suposso que estic al replà del primer. Faig forces per aixecar-me, però no puc, em fa mal tot. Crido demanat ajut i unes mans m'aixequen de terra molt matuserament. Intento agafar-les, però quan busco en la foscor ja no hi són. Unes pases s'escapen davant dels meus ulls inherts. Jo torno a arrapar-me a la barana i segueixo baixant, com puc, al meu ritme.
Potser hauria d'haver-me quedat a l'habitació, pregant per que les bombes no caiguin a casa meva, però no crec en deu, i no penso quedar-me esperant a que quatre feixistes decideixin si seguiré o no viu. Em maleeixo i maleeixo els meu ulls, que no em permeten seguir lluitant. No puc disparar a la foscor. Maleït sigui jo i maleït mil vegades qui va disparar aquell morter a aquella trinxera a l'Aragó.
Quan obro la porta del carrer sento explosions llunyanes, però no se si són els antiaeris o les primeres bombes. Corro intentant tocar la paret amb la meva mà esquerra quan puc, per no perdre l'orientació, per no xocar amb res. De cop sento un fort cop al front i caic a terra. No se amb que he topat, però m'aixeco ràpid i torno a moure'm. Sagno.
Ara escolto els avions. És com si m'apropés a un enorme rusc d'abelles. Aviat començaràn a caure les bombes, però val la pena correr, no soc gaire lluny del refugi que els veïns han aixecat. Se que he d'arribar al proper carrer i girar cap a l'esquerra, ja estic aprop. Les explosions segueixen i cada cop són més fortes, però els crits, per moments, entre bram i bram, sembla que s'haguin ofegat.

Els meus peus baixen un desnivell, ha de ser la vorera. Giro a l'esquerra. No ho sé, però sento que les cases s'ensorren al meu voltant. Enmig del caos crec sentir unes veus que em criden. Corro mentre el cel torna a bramar. La veu cada cop és més forta. A la meva esquena alguna cosa xiula.