Cercador
Carta d'assassinat
Un relat de: Blangelus&Lelu- Compartir:
Estimat Tom,
Si estàs llegint aquesta carta és que segurament ja saps qui sóc i com sóc. Has entrat a la meva habitació, ara que ja no hi sóc; ho deus haver revisat tot, fins que, afortunadament has trobat aquesta carta.
La policia m’ha detingut, o sóc mort. No ho sé encara. Tu que ets al futur, ja ho saps.
El cas és, que des de fa molt de temps, t’havia de dir una cosa molt important. Però sempre que em proposava de dir-t’ho, em feia enrere a l’últim segon. Eres tan feliç que em semblava molt cruel explicar-te això que llegiràs. Coses tan fortes com un assassinat. No podia. Des de que era un nen, mai havia tret bones notes en cap exposició oral, o xerrada. Quan estava davant la gent, em quedava glaçat. No em podia moure, ni parlar. Em quedava amb cara de ruc davant tota la classe. Les noies, que són més discretes, es deien secrets mentre em miraven i reien per sota el nas. El que feien els nois, era pitjor. Es posaven a riure i a explicar acudits sobre mi. M’insultaven, i fins i tot, feien caricatures meves (per cert, molt dolentes); hi posaven el meu nom i cognoms i ho penjaven a les xarxes socials. El que més mal em feia, era que, els que jo pensava que eren amics meus, feien com els altres.
Aquesta gent, farsant, mentidera i aprofitada em feia molta ràbia. Un dia, quan anava a batxillerat, vaig decidir acabar amb aquella angoixa i, tornant de l’escola, quan no hi havia ningú, a la vora del riu, vaig enganxar un d’aquells nois i li vaig donar un cop al cap perquè es quedés estabornit. Quan ja no es movia, el vaig apallissar. Solament volia fer això per a sentir-me millor, però, quan estava a punt de marxar cap a casa, el noi va obrir els ulls i es va aixecar. Si el deixava marxar, trucaria a la policia i em detindrien.
Adonant-me d’aquest problema, vaig agafar una pedra esmolada, i sense pensar-m’ho dues vegades, la vaig llençar al cap del noi. Perquè no es tornés a aixecar, vaig agafar la pedra i li vaig clavar al cor un parell de vegades més. Quan ja estava mort, el vaig llençar al riu.
Al tornar a casa vaig intentar dissimular al màxim els meus sentiments, i quan me’n vaig anar a dormir, vaig posar-me a plorar com un boig. M’havia destrossat la vida. Si algú ho havia vist, em denunciarien, o si trobaven alguna pista, també. En aquell moment, em sentia molt malament per dues coses: havia matat a un noi i els seus companys continuaven burlant-se de mi. Vaig prendre una decisió: si no podia fer que els meus companys no és burlessin de mi, el que havia de fer era matar-los i així em quedava solament amb un problema. No vaig pensar gaire, i al cap d’uns mesos, ja era tot un assassí. En Chris, el que fins un temps enrere havia considerat el meu millor amic, un mes abans de final de curs, va marxar a viure a França. No vaig poder acabar la feina. Jo també vaig haver de marxar del país.
No vaig assassinar a ningú més durant la resta dels dies fins als 25 anys, que, un dia que vaig anar a Manchester a fer una entrevista de treball, per casualitats de vida em vaig trobar en Christopher Nilson, l’última víctima. El vaig estar observant durant mesos, preparant la seva mort, i em vaig fixar de com insultava a la seva dona, la pegava, la amenaçava. Però el que més ràbia em va fer, va ser veure un nadó allà, plorant i suportant tot aquell maltractament i escàndol. En Chris havia de morir.
L’1 de Gener de 1995, vaig anar a casa seva, vaig treure la pistola i vaig amenaçar de mort al senyor Nilson. El vaig lligar a una cadira. Ell, va treure un revòlver i em va apuntar. M’hi vaig llançar a sobre, desviant el tret, que va tocar la seva dona i la va ferir de mort. Li vaig treure el revòlver d’una puntada de peu i li vaig foradar el cap d’un tret. Vaig tacar amb les empremtes del senyor Nilson la pistola, perquè semblés que primer havia matat la seva dona i després s’havia suicidat, i vaig trucar a la policia com si fos un veí que havia sentit trets. Aleshores, quan anava a marxar, em vaig adonar d’una cosa. Hi havia un nadó orfe en aquella casa.
Jo no sabia com es deia aquell nadó, i com que no ho sabia, li vaig posar de nom: Tom.
Jo sóc l’assassí dels teus pares, i estic molt trist d’haver assassinat a tanta gent. Mereixo morir i anar a l’infern, però realment, sempre t’he estimat i sempre t’estimaré com si fossis el meu fill.
Richard Blake
Si estàs llegint aquesta carta és que segurament ja saps qui sóc i com sóc. Has entrat a la meva habitació, ara que ja no hi sóc; ho deus haver revisat tot, fins que, afortunadament has trobat aquesta carta.
La policia m’ha detingut, o sóc mort. No ho sé encara. Tu que ets al futur, ja ho saps.
El cas és, que des de fa molt de temps, t’havia de dir una cosa molt important. Però sempre que em proposava de dir-t’ho, em feia enrere a l’últim segon. Eres tan feliç que em semblava molt cruel explicar-te això que llegiràs. Coses tan fortes com un assassinat. No podia. Des de que era un nen, mai havia tret bones notes en cap exposició oral, o xerrada. Quan estava davant la gent, em quedava glaçat. No em podia moure, ni parlar. Em quedava amb cara de ruc davant tota la classe. Les noies, que són més discretes, es deien secrets mentre em miraven i reien per sota el nas. El que feien els nois, era pitjor. Es posaven a riure i a explicar acudits sobre mi. M’insultaven, i fins i tot, feien caricatures meves (per cert, molt dolentes); hi posaven el meu nom i cognoms i ho penjaven a les xarxes socials. El que més mal em feia, era que, els que jo pensava que eren amics meus, feien com els altres.
Aquesta gent, farsant, mentidera i aprofitada em feia molta ràbia. Un dia, quan anava a batxillerat, vaig decidir acabar amb aquella angoixa i, tornant de l’escola, quan no hi havia ningú, a la vora del riu, vaig enganxar un d’aquells nois i li vaig donar un cop al cap perquè es quedés estabornit. Quan ja no es movia, el vaig apallissar. Solament volia fer això per a sentir-me millor, però, quan estava a punt de marxar cap a casa, el noi va obrir els ulls i es va aixecar. Si el deixava marxar, trucaria a la policia i em detindrien.
Adonant-me d’aquest problema, vaig agafar una pedra esmolada, i sense pensar-m’ho dues vegades, la vaig llençar al cap del noi. Perquè no es tornés a aixecar, vaig agafar la pedra i li vaig clavar al cor un parell de vegades més. Quan ja estava mort, el vaig llençar al riu.
Al tornar a casa vaig intentar dissimular al màxim els meus sentiments, i quan me’n vaig anar a dormir, vaig posar-me a plorar com un boig. M’havia destrossat la vida. Si algú ho havia vist, em denunciarien, o si trobaven alguna pista, també. En aquell moment, em sentia molt malament per dues coses: havia matat a un noi i els seus companys continuaven burlant-se de mi. Vaig prendre una decisió: si no podia fer que els meus companys no és burlessin de mi, el que havia de fer era matar-los i així em quedava solament amb un problema. No vaig pensar gaire, i al cap d’uns mesos, ja era tot un assassí. En Chris, el que fins un temps enrere havia considerat el meu millor amic, un mes abans de final de curs, va marxar a viure a França. No vaig poder acabar la feina. Jo també vaig haver de marxar del país.
No vaig assassinar a ningú més durant la resta dels dies fins als 25 anys, que, un dia que vaig anar a Manchester a fer una entrevista de treball, per casualitats de vida em vaig trobar en Christopher Nilson, l’última víctima. El vaig estar observant durant mesos, preparant la seva mort, i em vaig fixar de com insultava a la seva dona, la pegava, la amenaçava. Però el que més ràbia em va fer, va ser veure un nadó allà, plorant i suportant tot aquell maltractament i escàndol. En Chris havia de morir.
L’1 de Gener de 1995, vaig anar a casa seva, vaig treure la pistola i vaig amenaçar de mort al senyor Nilson. El vaig lligar a una cadira. Ell, va treure un revòlver i em va apuntar. M’hi vaig llançar a sobre, desviant el tret, que va tocar la seva dona i la va ferir de mort. Li vaig treure el revòlver d’una puntada de peu i li vaig foradar el cap d’un tret. Vaig tacar amb les empremtes del senyor Nilson la pistola, perquè semblés que primer havia matat la seva dona i després s’havia suicidat, i vaig trucar a la policia com si fos un veí que havia sentit trets. Aleshores, quan anava a marxar, em vaig adonar d’una cosa. Hi havia un nadó orfe en aquella casa.
Jo no sabia com es deia aquell nadó, i com que no ho sabia, li vaig posar de nom: Tom.
Jo sóc l’assassí dels teus pares, i estic molt trist d’haver assassinat a tanta gent. Mereixo morir i anar a l’infern, però realment, sempre t’he estimat i sempre t’estimaré com si fossis el meu fill.
Richard Blake