Carta a una mestra. 1958

Carta a una mestra. 1958

Benvolguda Senyora Pijoan;

Potser es sorprendrà que algú com jo, a qui ni tan sols coneixería al veure passar pel seu costat
s´adreci a vostè. Podría expressar-li i de fet ho faig, la meva profunda admiració per la seva tasca com a mestre de l´Escola del Sagrat Cor durant més de quaranta anys. Admiració i agraiment. Podria ser el fill d´una de les seves alumnes, però no es el cas, perquè ben mirat, i ara que ho penso, la meva mare sempre va ser una dona inquieta,revolucionaria, una dona moderna, culte i lliberal . Trets característics d´algú pertanyent a una escola de valors dels que precisament vostè no professà mai.
De fet, si em poso a comptar els anys que voste exerceix no em coincideixen les dates per pensar que ma mare hagués estat alumne seva. . O sigui que ben mirat, potser soc jo qui entro de ple en la possibilitat d´haver-ho estat.
No pateixi que aquesta carta no pretén retreure-li res. Fer-ho sería un error imperdonable. Vull ser franc i ara quan l´escric amb una inquietud inusual amb mi, em venen unes ganes terribles de trobar-me-la en persona per poder-la escanyar amb dolçor. Entengui´m bé i si us plau, no mal interpreti les meves paraules. Escanyar-la en el bon sentit. O sigui, estrenyer el seu coll entre les meves mans fins que li faltés l´aire. Li aconsello que no s´alarmi. A la seva edat no crec que li faci bé rebre depèn de quines impressions. Li asseguro que si ho fés, fòre ràpid i gairebé ni se´n sentiría per no haver-la de veure patir en excés. Li puc assegurar que sería qüestió d´un obrir i tancar d´ulls. Tot d´una revolada. Ara bé, no cal patir. No m´agradaria que el contingut de les meves sinceres paraules les prengués massa a la valenta perquè res més lluny de les meves sanes intencions.
L´admiro massa com per actuar d´aquesta manera tan dràstica. En tot cas, i posats a fer, sería partidari de fer-la desaparèixer sense tan sols adonar-se´n. Per exemple, apareixent per la seva esquena i d´improvís, donant-li un cop de paella al cap. Un cop mortal i decidit. No sé si em faig entendre. Em refereixo a un d´aquells cops definitius dels que no caldria rematar res. Ja m´enten oi?
Per si de cas, i si no li es cap molèstia, crec que hi hà altres maneres més eficaces de fer-la desaparèixer d´aquest mon. Llançar-la amb una empenta mentre rega les flors arrambada a la barana de la finestra em sedueix, però no seria una bona idea, perquè si no tinc mal entés, vostè viu en una planta baixa i aquesta estratègia no crec que funcionés y si li soc franc, vaig a la recerca d´una acció per recordar amb nostàlgia la resta de la meva vida. Em faria ben feliç veure-la atrapada en el pànic més absolut. Que presa per la por optés vosté mateixa per acabar amb el sofriment, per exemple, prenent-se aquell got aparentment d´aigua que té al damunt de la tauleta de nit... Aquell got que es veu sempre abans d´anar a domir... No despertar l´andemà m´estalviaría molts mals de cap. Ni s´imagina l´angoixa que representa per mi, haver de crear una estatègia eficaç. Cal astúcia i enginy. Tot sigui dit, dos característiques que no domino gaire. Li ben asseguro que no es gens agradable haver d´estudiar un plà com aquest. Mai he estat gaire eixierit pel que fa a estudiar estratègies d´homicidi.
El que compta son les bones intencions, oi? Si es fa amb amor i respecte tot flueix de forma adequada. No dubti que l´apreci que li professo em fa digne i afortunat d´haver-la conegut.
Que passi un bon dia...o el poc que li quedi amb salut.


Atentament,


x