Carta a una mare

Em descalço, però no em fa falta posar-me còmode per començar a escriure. En tinc massa ganes com per usar preludis. No sé ben bé sobre què tinc ganes d' escriure, però si que sé que és de tu, de mi, de tot el que ens rodeja, mare, en aquesta aventura en que se'ns han convertit el viure que pels altres és rutina.

Ara ja dorms, dolçament com fas sempre, però també com sempre, no tan profundament com per oblidar recordar-me, al veure’m, que sopi abans de marxar al llit. T'he dit bona nit, t 'he besat i desde el cap del llit, dret, t'he mirat amb els ulls entelats de llàgrimes, pensant que demà quan em llevi no hi seràs. Hauràs anat a lliurar-li la teva batalla particular a la vida. Valenta. Sempre valenta. Just demà mama. Just demà que moria de ganes de veure’t. De tenir-te esmorzant a la vora. De mirar-te. I de tornar-te a mirar. Segurament, quan a l'hora d'esmorzar truquis i, amb la teva veu animosa, em diguis que estas bé, m'inundaras una vegada més el pit d’aquest dolor tenyit d’una contrastada barreja d’orgull, esperança i desconsol, el cor de sentiment i els ulls de llagrimes. Jo miraré per casa, i tot em recordarà a tu demà. Avui m'han parlat de tu saps? M'han parlat de tu i del teu futur. Del nostre futur. Jo no crec res del que m' expliquen mare. Jo només crec en tu. Et miro i veig que quan te a veure amb tu, qualsevol cosa es posible.

Aquesta tarde llegia aixo:
"Quan una persona desitja realment alguna cosa, l'univers sencer conspira per a que pugui realitzar el seu somni. N'hi ha prou amb aprendre a escoltar els dictats del cor i a desxifrar un llenguatge que esta més enlla de les paraules, aquell que mostra alló que els ulls no poden veure."

Tu i jo, tots nosaltres, desitjem realment una cosa, i no ens podran aturar.

Està clar que qualsevol que em senti, pensarà que no vull obrir els ulls a la realitat, que el desig m' encega i que si no desperto em faré mal quan me n' adoni de tot. Jo crec que no mama. Jo crec que només em convides a tenir fe en la teva companyia. Cada somriure que li robes al temps, cada vegada que em guinyes un ull, cada vegada que els teus cada cop més dèbils braços em rodejen, cada vegada que em mires, sempre em convides a creure- hi, sempre em convides a pensar que ets forta. Sempre em convides a imitar-te. Quan de fora arriben notícies sobre tu, quan els altres opinen, em fan mal. Se’m fa insuportable que ningu s'apiadi de nosaltres. Em sembla increíble que ho facin. Jo, ja saps que sóc molt sensible a totes aquestes coses, i quan em diuen coses dures, em costa assimilar-les. Avui ho han fet i la tarda se'm xafa i el meu somriure arriba tard i perd el tren. Marxo-la resta de la tarde a viure sense somriure. No vull a ningú al meu costat. Tu, com sempre m'has despedit amb un "ves amb compte". Només per tu hi vaig.Només per tu.

Que fosca se m'ha fet la tarde. El temps- semblava caminar, i la gent semblava deixar-se dur. Demà quan em llevi sé que no hi seràs. Així que aprofito per donarte un darrer cop d' ull mentre dorms, ara ja completament aliena a la meva presència. La gent diu que les teves cames són diferents. Jo penso que el que és diferent és el teu cor. El teu somriure dofinesc i savi. La tranquilitat que em transmets quan em parles. Aixo sí que és relament diferent en tu. Giro cua i marxo cap a la meva habitació, i m' estiro al meu llit, allà on tantes i tantes coses sobre la vida m'has ensenyat, allà on has eixugat les meves llàgrimes d'infantesa i on m'has adoctrinat amb la teva hàbil docència. Aquí mama, on hem pasat tantes estones plegats, t'espero demà, quan tornis d'ensenyar-li a la vida que aquest cop ha triat un os massa dur de pelar, perquè tornis a donar-me un cop de mà, una vegada més siusplau, per treure’m de sobre aquesta tristesa que no em deixa veure el sol. Sé que no hi faltaras. No m'hi has faltat mai....