Carrers buits

Surto del cotxe. Camino amb l'objectiu de comprar-me el que necessito. Està plovent. Vaig amb la mateixa roba que aquest matí. Arribo a la botiga adequada. Entro. Pregunto pel que busco i el dependent em diu que se li han acabat. Sóc a prop de casa, segueix plovent i no vull tornar amb les mans buides, així que segueixo caminant fins arribar a una altra botiga. Entro. Pregunto pel que busco i el dependent em diu que se li han acabat. Sóc lluny de casa. Molt lluny. Segueixo caminant i veig una boca de metro. Decideixo entrar però em comuniquen que la meva línia no està disponible, així que torno a sortir i no passa cap autobús. L'única manera de tornar és caminant i, sense queixar-me, prenc la meva direcció. Segueix plovent. Segueixo caminant, vaig lenta, sense presses. Tinc fred i cada cop plou més fort, però no m'importa. La pluja cau en diagonal cap a mi i tot i portant paraigües no puc evitar mullar-me. Els meus peus estan nedant dins les sabates, l'aigua dels pantalons m'arriba pels genolls i el meu cabell està gotejant. La força del vent aconsegueix trencar el meu paraigües, però encara aguanta. I no para de ploure. Em sento malament i no sé trobar un motiu. Inclino el paraigües cap endavant i amago el meu rostre rere ell. Ajupo la mirada cap als meus peus. Cada pas és un mar de dubtes que m'aclapara i m'obstrueix la respiració. De cop em paro i observo. Observo tot el meu voltant. Tots caminen ràpid, amb l'esperança d'arribar aviat a les seves cases, i jo no tinc pressa. Segueixo mullant-me i poc a poc la distància és més curta. El cel s'està enfosquint però encara sóc lluny. Molts em miren i s'estranyen: com pot caminar tan lentament, amb la que està caient) -deuen pensar-. Vaig al meu ritme sense preocupar-me per ningú. Penso. Creuo la carretera amb el semàfor en vermell i sense mirar als costats. En aquell moment m'importa poc tot, així que segueixo. Continuo immersa a les meves emocions que flueixen com aquesta intensa pluja que m'envolta. A la pròxima cruïlla paro en sec, aixeco la mirada i espero que el semàfor es posi en verd. Torno a pensar, torno a pensar en mi, en tot allò que me preocupa, en tot allò que anhelo, milions de preguntes apareixen ràpidament, just en l'instant en el que s'escolta un monstruós tro que recorre els carrers, sense rumb. Em pregunto... ¿qui sóc?, ¿què espero de la vida? i ¿què espera la vida de mi?. No sé qui sóc, però sí el que mai seré. -Jo no sóc de les que ajupen la mirada, jo no sóc una perdedora. No. Sóc una lluitadora- així que mantinc el cap ben amunt i segueixo el meu camí. Ja no esquivo a ningú. La meva mirada es creua amb la dels demés éssers i en aquell precís moment intercanviem pensaments i opinions. Ara sí m¡importa que plogui, però segueixo allà, caminant lentament, gaudint de la pluja, sentint com les gotes rellisquen per les meves galtes.
Definitivament el meu paraigües es trenca del tot. Torno a la realitat, i m'agrada ser diferent. El carrer està desert, estic xopa i tinc fred, crec que m'he constipat, però no té importància, els dubtes han desaparegut. He trobat el meu lloc, no necessito cobrir-me de la pluja, el meu lloc està aquí. El vent segueix bufant, però a mida que es fa de nit, aquest ho fa més fort. Passa el mateix amb l'aigua del cel. No podré aguantar molt més al carrer. Estic tremolant. Ja queda poc per arribar a casa. Ja no sóc com els demés, només importa el que jo vull.
Creuo el carrer i arribo. Ja estic a casa, per fi m'he desfet de tot.
Deixa de ploure.