Cercador
Càmera oculta
Un relat de: Roger Mestre- Compartir:
Conscient que el final ja s’acosta, la Mariona reflexiona sobre tot el que ha viscut fins aleshores. Sempre havia tingut la sensació que la seva vida, plena de sorpreses i girs inesperats, l’havia escrit expressament un guionista. Quina mala bava tenia el destí de vegades…
També prova de recordar quant temps fa que és en aquesta residència d'avis. Des que va morir el seu marit, la seva salut ha empitjorat i necessita algú que se’n faci càrrec constantment.
Ella prefereix seure als bancs del jardinet, però si el temps no acompanya no la deixen pas sortir. Així doncs, aquesta tarda plujosa toca quedar-se asseguda al menjador mirant les escombraries que emetia el televisor.
Tot d'una, comença a suar fred. Un intens dolor al pit l'avisa que està arribant l'hora. El braç esquerre li fa tant mal que cau de la cadira. El personal de la residència s’acosta per ajudar-la; ella ja gairebé no hi veu ni hi sent: els sentits li fallen. Si més no, la consola pensar que és a punt de descubrir un dels grans misteris de la humanitat: què hi ha més enllà?
Una llum blanca l’encega.
Llavors, uns quants globus de colors cauen del sostre. La gent comença a aplaudir amb entusiasme. L’assistent que li aguantava el cap fins aleshores li demana, tot somrient, que miri la càmera oculta dins el gerro de flors. Les parets del menjador cauen a terra per donar lloc a un enorme plató de televisió. El presentador s’atansa i l’ajuda a incorporar-se, mentre l’audiència aplaudeix i xiula cada cop amb més força. La Mariona reconeix entre el públic diferents personatges que havien format part de la seva vida: el seu professor de matemàtiques a l’escola, el noi amb qui va sortir uns mesos quan estudiava a la universitat, la companya de pis de quan treballava a Roma… Tot seguit, entra el seu marit entre rialles per entregar-li un enorme ram de flors.
I per fi ho enten. Tot plegat, de bon començament, no havia estat res més que una puta broma.
També prova de recordar quant temps fa que és en aquesta residència d'avis. Des que va morir el seu marit, la seva salut ha empitjorat i necessita algú que se’n faci càrrec constantment.
Ella prefereix seure als bancs del jardinet, però si el temps no acompanya no la deixen pas sortir. Així doncs, aquesta tarda plujosa toca quedar-se asseguda al menjador mirant les escombraries que emetia el televisor.
Tot d'una, comença a suar fred. Un intens dolor al pit l'avisa que està arribant l'hora. El braç esquerre li fa tant mal que cau de la cadira. El personal de la residència s’acosta per ajudar-la; ella ja gairebé no hi veu ni hi sent: els sentits li fallen. Si més no, la consola pensar que és a punt de descubrir un dels grans misteris de la humanitat: què hi ha més enllà?
Una llum blanca l’encega.
Llavors, uns quants globus de colors cauen del sostre. La gent comença a aplaudir amb entusiasme. L’assistent que li aguantava el cap fins aleshores li demana, tot somrient, que miri la càmera oculta dins el gerro de flors. Les parets del menjador cauen a terra per donar lloc a un enorme plató de televisió. El presentador s’atansa i l’ajuda a incorporar-se, mentre l’audiència aplaudeix i xiula cada cop amb més força. La Mariona reconeix entre el públic diferents personatges que havien format part de la seva vida: el seu professor de matemàtiques a l’escola, el noi amb qui va sortir uns mesos quan estudiava a la universitat, la companya de pis de quan treballava a Roma… Tot seguit, entra el seu marit entre rialles per entregar-li un enorme ram de flors.
I per fi ho enten. Tot plegat, de bon començament, no havia estat res més que una puta broma.