Cal caminar....

Terra aspre i seca
que desprèn anhels
i recupera l'existència
de l'aire absorbit,
assaboreix la teua pell
filant-la a través dels poros
de la fantasia, tapant-los
i obrin-te els ulls de l'ara.

Mai mires enrere,
només copses la bellesa
que es despunta amb el dia,
sia trist o alegre
sempre és diferent,
i sempre ho serà.

Cal caminar,
per a curar les ferides sofertes,
d'una passat que desconeixes
més enllà del teu record,
caps descosits,
que pululen en la ceguesa
de la història que expliques
amb cert aire eròtic i,
seductor amb tu mateix.

Camines...

I comences a sincerar-te,
escoltant allò que mai escoltes
enfadan-te amb allò que t'enfada,
rabiant amb les pedres
amb les que ensopegues,
caient, sagnant, arrastran-te, mirant
el teu voltant amb l'incertesa
i la tranquilitat d'omplir amb paraules
cada pas que fas,

i,
t'alces,

t'alces, i et sorprèn
l'alegria del finestral
que s'obre davant teu,
un paisatge que t'espera
t'acarona i t'estima,
lluny de la fantasia,
per fi perduda,
de la llàgrima simple.