Caducitat

Era una tarda solejada de primavera. El cos agraeix l’escalfor càlida i suau del Sol, al reparo de l’aire, després d’un hivern fred i boirós. El tren no sortia fins a les 6 i em quedava una hora per assaborir el té, i qui sap si una canya. Aquell diumenge hi havia dos bons reportatges al complement dominical del diari: un sobre les pintures negres de Goya, molt ben il·lustrat, i l ‘altre de Hermann Hesse acompanyat d’una extensa entrevista per commemorar el cinquantè aniversari de la seva mort. Acompanyades de les seccions habituals, prometia cultivar l’espera. M’havia guardat la revista expressament per llegir-la al bar de l’estació.

Abduït per la lectura i el cafè, de sobte vaig notar que el Sol no escalfava amb la mateixa intensitat. I les pàgines es van tornar més grises. Després d’un hola vaig veure, cofoi per la grata sorpresa, que era la seva ombra. Era la persona amb qui havia tingut una amistat més intensa i sincera; vam ser carn i ungla durant els moments d’oci al llargs d’uns quant anys. Recordava que ens vam conéixer unes setmanes després que ell hagués deixat una llarga relació amb una noia amb la qual no es trobava molt unit mentalment; tenien un caràcter i una concepció de la vida molt diferents. Sortien des de l’institut, ella era molt maca i li va ser molt fàcil seduïr-lo. Però el temps no va jugar al seu favor i amb els anys la maduració dels caràcters es van anar distanciant. Ho sabien; no es donaven lo que necessitaven i només era qüestió de temps. La tercera persona va arribar i ell es va veure obligat a rubricar el desenllaç.

Jo tenia molts dubtes que ara en podria dir existencials -aquella època en que no visualitzes una vida com la de la gent madura que t’envolta-, i quan no estudiava ni feia de cambrer, em dedicava a disfrutar i explorar les alteracions de consciència en el marc on es movia la gent amb qui freqüentava; la nit a la ciutat. I ell ansiava d’una fuga d’escapament d’aquella sensació d’abandó inherent a una separació. I el “sex and drugs and rock&roll” eren el perfecte bàlsam nocturn. En poc temps l’amistat es va convertir en una bona relació d’amistat, també diurna. Un dels punts en el qual es cimentava era en l’absència de judicis de valors sobre els comportaments; pensavem i actuavem diferent en molts aspectes però no ens criticavem, ni de paraula ni de pensament. Recordo que durant una època que vam bordejar certs límits que podien condicionar molt negativament el futur ell va entrar en una voràgine perillosa; li vaig comentar què pensava un cop però mai més li vaig criticar la seva actitud. Ja tenia molta gent que ho feia.

Hi ha coses que no es poden expressar en paraules, però sempre ens feiem arribar el missatge, sigués concret o intangible. Teníem una bona connexió ja que enteníem les reaccions humanes d’una manera molt similar, ja sigui pel caràcter o els gens: descarto per raons que per mi son òbvies la educació. Jo apreciava molt aquella espontanietat; era autèntic sense pretendre-ho. Veia les situacions a través del seu prisma i les transmitia amb honestetat, sense pretensions ni prejudicis sobre la reacció de la gent. Al tenir molt interioritzada la coherència de la seva manera de sentir, pensar i actuar era difícil que una persona mínimanent sociable entrés en conflicte amb ell. Degut a aquesta personal visió mai aconsellava ni adoctrinava, només ho feia esporàdicament amb mi ja que coneixia les meves reaccions i les seves conseqüències. El recordo com una persona poc servicial, d’aquelles que no estan massa pendents de l’altra gent ni era fàcil trobar-los ja que necessitava el seu espai vital; deia que quan estava trist, aprofitava per estar trist en la solitud, lo qual li permetia realitzar-se en aspectes més íntims i intelectuals. No necessitava de l’aprobació dels altres i quan oferia ho feia gratuïtament; en cap moment pensava en res a canvi, ho feia pel plaer encara que suposo que era egoïsta ja que suposo tothom necessita, ni que sigui molt autosuficient, sentir-se necessari en algun moment donat.

Mai ho sabem tot de ningú -ni de nosaltres mateixos ja que és necessari l’autoengany per la supervivència- i millor així ja una mica de misteri sempre fa les persones més atractives i ambigües. Igual que passa amb la majoria de relacions d’amistat, hi ha temes qua amb certes persones no s’acostumen a tocar. Sempre hi ha una altra persona amb la qual tens més tendència a confiar certes inquietuts, ja sigui per aprofitar-te’n o per aportar.

Es va asseure amb mi a la taula. Em va explicar que s’havia casat i tenia dos nenes; la Maria tenia sis mesos i l’altra, de la qual no recordo el nom però sí n’estava encantat ja que li va caure la baba les tres vegades que va pronunciar el seu nom, en tenia vuit. De la seva dona n’estava més enamorat cada dia. Em va ensenyar la foto familiar que portava a la cartera i realment tenien una expressió molt aproximada a lo que transmet la felicitat. Em va explicar que per la feina viatjava molt; m’ho va dir amb un to on intuïa que li donava una espècie de poder que el feia sentir omnipresent i amb una visió molt més perifèrica del món ja que tenia una prespectiva més global. I probablement tenia raó. Després d’explicar-nos d’una manera molt fugaç la nostra situació actual, vam estar uns segons sense dir-nos res. I després uns minuts on feiem algun comentari banal, però sense cap interès aparent i apartant la mirada cap als jardins que quedaven davant de la terrassa com si ens fes vergonya que no se’ns acudis cap tema que compartir ni cap anècdota ocurrent. Llavors va sortir de l’estació un home d’aspecte molt elegant, i amb aquelles maneres d’home ocupat, fins i tot en diumenge. Ell el va veure. Negocis. Havia notat que esperava algú ja que desviava la vista cap sortida de l’estació d’una manera molt insistent. Em va dir que havia de marxar i ens vam dir que ja ens veuríem. -Te truco i quedem- Li vaig dir de manera automàtica sense haver-me fixat que no tenia el seu telèfon. No ens el vam passar. Vaig abaixar el cap i em vaig quedar absort amb les pintures negres de Goya com si aquells 18 anys haguessin formatejat part dels meus records.

Després, ja al tren, vaig pensar que som nosaltres i les nostres circumstàncies, que el temps ens moldeja i ens condiciona. Hi ha molts moments en la vida en la que surts del camí, et reiventes i no segueixes el corrent habitual, i desapareixen aquelles antigues connexions neuronals, com el vent s’emporta les molles de pa que havies deixat al camí. I que per molt que hagis estat amic d’una persona, si en perds la relació deixes de compartir els seus coneixements i experiències i en perds l’aroma, l’olor, l’entorn, la veu i l’expressió. I en el retrobament no sempre coincideixen amb el record.

No recordo el moment en que havíem deixat de veure’ns. No aconseguia situar-ho en la meva memòria. I vaig pensar que possiblement no el veuria mai més. I no em va saber cap greu.