Busques del temps

Quant de temps sense aquella mirada que t'esquiva mentre, entre línies et diu que t'estima.

Quant de temps sense aquells ulls que se li obrien com taronges quan deia una de les seves bojeries.

Quant de temps sense els seus llavis prims, de color carn i tímids, que amb tanta delicadesa obria i tancava acariciant els meus.

Quant de temps des d'aquell dissabte... Quant de temps des d'aquell amor... Quant de temps desde que es va destruir el primer (de molts altres que el segueixen) castell que amb tanta il·lussió i innoscència construia en l'aire... Quant de temps des d'aquell sentiment de culpa i de por, de ràbia i de dolor. El recordo perfectament, aquest sentiment, perquè quan ho necessitava mai vaig compartir-lo amb ningú. Me la vaig empassar, tota aquesta bola d'emocions tant variades com fortes. Me la vaig empassar, com t'empasses el tall de carn eixut que per molt que el masteguis no s'acaba mai de desfer, fent un cop fort avall i rascant tota la laringe al seu pas.

Va ser el principi de moltes coses noves. Quantes preguntes sense resposta va fer que fluissin del meu inconscient! Havia fet algo malament? No m'estimava? Havia d'haver-li dit tot el que pensava abans de que ens despedíssim i ja no tornés a saber res més d'ell? Hauria d'haver sigut més valenta i fer-me respectar? Hauria d'haver-li demanat explicacions? Haria d'haver demanat ajuda, que algú m'ajudés a respondre'm tots els dubtes que tan malament em feien sentir? Hauria d'haver confessat a la meva millor amiga que em sentia molt sola? ...

Al final el temps va acostuman-te a poder viure amb totes aquestes ferides; no les tanca, però actua com un ibuprofeno, dissimula el dolor. Al final el temps va passant factures, o això és el que diu el meu millor amic; així que espero que tard o d'hora tothom rebi el que es mereix. De moment, el temps amb mi ha estat bastant poc considerable, però mai se sap. Mai se sap...