Bruixes

"Una bruixa és una bruixa"

-Anton Chekhov, La Bruixa

El jove advocat, impecablement vestit i afaitat, es planta davant la porta del primer tercera del Carrer Francesc Macià número vint de G***. Abans de picar a la porta dubta, és la primera vegada que s'encarrega d'executar un desnonament, mira al seu darrera a les dues figures que l'acompanyen de la policia judicial per donar-se confiança i pica amb els artells vigorosament a la fusta. No hi ha resposta. "És una dona vella -diu als policies- Segur que tarda en obrir, potser és sorda…" Torna a picar però no rep resposta. Un dels policies, que sembla un orangutan, l'aparta amb un grunyit i comença a picar amb la palma de la seva immensa mà tot cridant "policia judicial" "ordre judicial de desnonament", etc. És obvi que vol enllestir-ho ràpid. Cansat de cridar, s'aparta. "No hi ha ningú" afirma el mico. Abans de marxar, sense pensar-ho, l'advocat intenta obrir la porta i per sorpresa dels tres homes aquesta cedeix. "És oberta..." El simi parlant el passa i entra, traient-li l'ordre judicial de les mans. S'escolta com crida i pregunta per l'interior del pis. L'advocat i l'altre policia el segueixen. El pis està en un estat lamentable, ple de brutícia, la pintura de les parets caient-se a trossos, taques de goteres amb segles, pols i més pols, papers rebregats, bosses... Els tres personatges es tapen amb la mà el nas. "Quin fàstic" gruny el primer policia. "Aquí no hi ha ni Déu" "L'hi deixarem l'ordre pegada a la porta -respon el jurista-... No hi ha gaire a fer..." "Un moment. Jo no penso treure un altre dia tota aquesta merda d'aquí. Trucaré als serveis de neteja perquè vagin fent lloc." L'orangutan comença a parlar per la radio i camina lentament, obrint les portes i mirant l'interior amb disgust i fàstic pintat al rostre. Els altres dos l'esperen fora per la fortor. De sobte escolten un "Merda!!" i tornen a entrar. Troben al policia amb la mà encara a una porta mig oberta mirant l'interior d'una habitació amb cara d'estupefacció. Els altres se l'apropen i miren també. L'habitació és sobrecarregada de tot tipus d'objectes, alguns pengen del sostre, altres de les parets. Hi ha de tot. Herbes, fruits podrits, pells d'animal, insectes morts... Al sostre i resta un espai desocupat que deixa veure un pentagrama amb paraules en llatí "Que collons..." diuen els tres alhora. L'oficial corpulent és el primer en reaccionar "Això definitivament no és higiènic... Perfecte, ja tenim excusa per desallotjar" Llavors torna a parlar per la radio mentre l'advocat i l'altre policia entren a l'habitació amb passes prudents. "Mira!" diu el lletrat apuntant a un cassola gran que resta a una banda de l'habitació. Quelcom bull dintre, un líquid negre, com petroli. L'altre hi posa una mà a sobre. "Curiós, no és calent" llavors s'ajup "No hi ha cap foc!!" Els dos homes s'espanten en rebre el crit de l'altre que roman a fora "Ei! Ja venen els del servei de neteja municipal... Fotem el camp." Tots tres giren cua alleujats de sortir del lloc opressiu però, tot d'una, una figura els impedeix sortir ja que ocupa la porta. És una dona, vestida de negre, amb tot de penjolls estranys. El cap el tapa una caputxa també obscura que només deixa veure una boca arrugada. Ja que no parla, l'oficial corpulent ho fa, superant una por que mai hauria reconegut. "Eh... Senyora, miri, tenim una ordre de desnonament... hem vingut a comunicar-li i fer-la efectiva... Eh... Aquest, aquest és l'advocat" i empentant al citat es fa enrere. El pobre jove, suant, aconsegueix parlar amb esforç "Senyora...en representació del meu client, senyor M***, arrendador d'aquest pis, i en virtut de l'article 1569 del Codi Civil soc aquí... Eh, deia, soc aquí per fer efectiu el desnonament del pis per manca de pagament de les quotes convençudes, vull dir, convingudes... entre vostè i el senyor M***" Mentre s'asseca la suor amb la màniga de la jaqueta i recupera aire la vella finalment parla, tot i que, per estupefacció dels tres joves, jurarien que la boca no és mou "El senyor M*** és mort." Els dos policies és miren a l'advocat i aquest, compromès, emet un riure nerviós "Senyora, això és impossible, he parlat amb el meu client aquest matí mateix aix..." La dona l'interromp "Potser hauria de parlar amb el seu client ara..." L'advocat torna a riure sense ganes però és interromput per el soroll del seu mòbil. "Disculpi" Contesta i mentre escolta el que l'hi diuen el seu rostre es torna del blanc del marfil. "Aixó-és-impossible...." Es mira als dos policies i diu amb veu baixa "El senyor M*** ha mort fa una hora d'un infart." Els dos policies es miren amb els ulls com a plats i, finalment, el més baixet mira a la figura de la porta "Sentim sincerament les molèsties senyora, si ens deixa marxarem ara mateix" La dona, amb parsimònia, es fa a un costat. El policia surt gairebé corre'ns i l'altre el segueix no menys ràpid, empentant a l'advocat en el camí. Aquest, decididament corre fora del lloc.