Broker -Fortuna-

"Que bergants, les persones decents "
-Émile Zola


L'Oscar tenia vint-i-set anys i una ambició sense mesura. Havia estudiat Econòmiques a una Universitat pública i havia fet un Màster en mercats borsaris. Havent nascut en una família pobre, tenia una necessitat suprema, gairebé opressiva, que l'impel·lia a sortir d'aquella misèria diària formada per pressions constants i esforços sense retribució, per la mà ominosa de la fam a sobre del cap. Ell era el monstre i el doctor Frankenstein la societat. Estimava als seus pares però no suportava la seva eterna complaença amb el jou que els havia estat imposat, la seva resignació plena de "tot millorarà" i "demà serà un altre dia". Senzillament, volia fer-se ric. Sense cap altre consideració, ni ètica ni moral. Potser només una: la seva ambició la considerava justa. No en un sentit legal sinó material.

Va tenir molts treballs fins que, trucant a la porta d'una gran gestora internacional la finestra de l'oportunitat es va obrir per a ell. Treballava diàriament dotze hores, en un principi. Prenia ansiolítics per el dia i somnífers per la nit, però com qui mastega xiclets. L'objectiu era clar, la resta era accessori. Finalment l'empenta divina va arribar, Minerva rient a l'Olimp, assentint amb satisfacció davant el seu jove i laboriós servent. "L'empenta" es resumeix en el següent: l'Oscar era agent borsari de la citada gestora, aquesta entitat, que tenia uns moviments diaris monumentals, distribuïa el seu treball en grups independents d'agents. L'Oscar era el cap d'un d'aquets grups i, en un sopar, com de broma i entre vins i riures, el jove va plantejar als companys el frau que els duria a la gloria. Era senzill: la gestora gaudia de prestigi en el món de les finances, els inversors volien, sempre i sobretot, diners, beneficis. Donant a tots dos els que volien, ells es durien els diners: gracies a l'autonomia de que gaudien podien fer i desfer lliurament sense ingerència dels directius. Vendrien als clients, usualment Bancs i Caixes, accions fictícies, inexistents, amb la promesa de que les tornarien a comprar a un preu superior. El ratolí va caure a la trampa, essent esclafat per el metall sense compassió. Les vendes d'accions fictícies amb promesa de futurs beneficis meravellosos era un caramel a la porta d'un col·legi, o per emprar una frase menys usada, com una xeringa d'heroïna a un barri perifèric quinqui dels 80. Els clients quedaven satisfets, la gestora quedava satisfeta, i tots dos defraudats per el grup de joves brokers.
L'Oscar, primer de tot, va treure als pares dels treballs respectius, comprant una caseta a Figueres, i ells es miraven amb orgull a la seva progènie triomfant. L'Oscar no ostentava gaire, per evitar sospites, i va haver de reprovar a alguns dels seus companys que balafiaven diners en prostitutes i cotxes de luxe. El carpe diem és més fàcil quan estafes 6.000 milions d'euros a un grup de miops encegats per l'avarícia.

Tot va canviar una nit d'Estiu, com a Shakespeare però sense Puck ni comèdia. Un petit inversor es va arruïnar, i va reclamar al seu banc "què havia fet amb els seus diners". Era un home divorciat de cinquanta cinc anys, que treballava a una empresa siderometal·lúrgica vuit hores diàries amb unes mans encallides i un cos oxidat. L'empresa havia fet un ERE i es trobava al carrer, per tant va reclamar els seus diners al banc. Els responsables del banc s'excusaven, culpant a la gestora de l'Oscar, la gestora s'exculpava, culpant a l'Oscar. En definitiva, el nom de l'Oscar, i fins i tot la direcció, van arribar a l'assalariat.

L'Oscar dormia. Uns cops insistents a la porta el van despertar acompanyats de crits. El primer pensament d'aquest fora "la policia" i la culpa va sortir de la caixeta on havia estat relegada al fons del traster de la consciencia i es va apropiar del seu cos, en forma de suor i tremolor de mans. La finestra oberta que deixava entrar la xafogor de la nit va semblar-li una bona opció. Posant-se uns pantalons va mesurar la distancia fins al terra i es va llençar amb el soroll dels cops in crescendo. En caure va notar com el peu se l'hi doblava en un angle desagradable i el dolor va pujar en uns segons, obligant-li a ofegar un crit. Coixejant va apropar-se a la cantonada que donava a l'entrada de l'edifici. Traient el cap lentament es va sorprendre en no veure ni llums blaves i vermelles, ni cotxes de policia, ni agents armats. Una furgoneta, amb les llums enceses, abonyegada, era tot el que hi havia. Es va mirar el peu pensant que potser s'havia precipitat. Poc s'imaginava que la policia hagués estat infinitament més benèvola que la fúria de la misèria i la desesperació. Tornant a treure el cap va veure una figura sortint amb passes fermes de l'entrada de l'edifici. Era un home amb barba profusa, jaqueta i pantalons texans, d'uns cinquanta anys que va dirigir-se a la part posterior de la furgoneta. L'Oscar va escoltar soroll de metalls. Algunes llums als altres pisos indicaven que els veïns s'havien aixecat per el soroll. La figura va tornar a aparèixer amb un estri llarg i brillant a les mans. El jove es trobava amb un dilema: si trucava a la policia s'acabaria descobrint tot l'entramat -l'Oscar estava segur de que aquell home era un perjudicat per el seu frau-; si no la trucava hauria de fugir d'aquell home i, el més aviat possible, fotré el camp del país i tancar la paradeta -pensament lògic, tenint en compte que quan un home amb una destral comença a destrossar la porta de casa teva és probable que cridis l'atenció-. Efectivament el soroll de fusta trencada va arribar de la finestra oberta just a sobre del jove broker. Aquest va començar a córrer, desistint en uns moments per el dolor del peu, que s'estava inflant com una bota. No duia camisa així que també temia que qualsevol caminant nocturn el veiés amb aquella fila. Va aconseguir creuar el carrer i, aturant-se, suat, i descansant contra una paret va mirar cap a la seva finestra. El soroll de la destral havia acabat. La foscor d'aquella finestra era amenaçadora, gairebé captivant. La figura de l'home va sorgir de l'obscuritat i va emetre un crit gutural de bestia ferida. L'Oscar va pensar: no podia agafar el cotxe, les claus eren a casa, hauria de córrer i sobreposar-se al dolor, en definitiva, l'home deuria tornar a baixar les escales per arribar fins a ell. Per horror de l'Oscar l'home no va baixar les escales, sinó que es va llençar per la finestra. Els seus ulls van seguir la figura caient com un macabre floc de neu. Va quedar estesa al terra i ell no es podia moure, estava fascinat per aquell cop del destí, al que ja escoltava rient sarcàsticament. Volies sortir de la misèria però la misèria et reclama. La figura es va aixecar lentament i va començar a caminar com un autòmat cap al jove. Aquest no va moure's. Els pocs metres que els separaven es van fer eterns: com el descens i ascensió de Dante; com el retorn d'Odisseu; com el periple de Gulliver. Sentia contra la seva esquena nua la paret rugosa, les protuberàncies, la suor freda, la sensació desagradable i freda del ciment dur. I aquell home que havia treballat durant dècades sense rebre res a canvi canalitzant el seu odi acumulat. Abans del cop va cridar alguna paraula inintel·ligible. "Fortuna!", potser.