Boires d'Angoixa II

Vaig caminar per obscurs passatges seguint el rastre de sang, les meves passes fent vibrar el metall del terra com sinistres instruments de percussió que s'unien a l'orquestra macabra general. Els sorolls de maquinaria industrial eren constants, forts, inquietants, eixordadors. Tot i això no podia veure cap origen dels sorolls, cap màquina. L'Infern post-industrial bé es podria comparar amb el que vaig veure: un avern de metall podrit, foscor i soroll. Les meves passes em conduïen per picassianes estructures que descendien i ascendien il·luminades per tènues llums mortes. Va haver moments en que vaig dubtar de tot, de mi mateix, del món on em trobava, dels meus pensaments. Però tot era real, real com un cop de puny, com una mentida, com abandonar-te al plor per les nits, com el silenci de la ruïna diària, com el rostre d'un noble penjat a 1789... No sé quan de temps vaig passar caminant, seguint el reguerol de sang, però finalment vaig arribar a una porta. Una porta enmig del no-res d'on, de l'altra banda, provenia la sang i una llum forta i blanca, i una boira espessa. Tot d'una, records em van envair el cap com pinzellades de Pollock. Records que havia oblidat, records que havia enterrat. Entre ells la meva dona. La meva dona demacrada i trista. La meva dona. Per alguna raó vaig adonar-me de sobte que jo era a aquell horrorós paratge per ella. Però no era a l'Escala? Esperant-me? Al nostre apartament... I em van venir com un tret les paraules de la dona desconeguda "Ets tu qui s'amaga!!" De què m'amagava? "Tot!! Fins i tot els sentiments resten estàtics a aquest poble..." Que volia dir la boja? La boja? La boja... Potser era jo el boig. Per què que pensava així? Vaig posar la mà al pany, fred, de la porta. En tractar d'obrir-la va cedir fàcilment i una llum em va encegar completament. La sirena, aquella sirena de fàbrica que vaig escoltar a la carretera que conduïa a Viladamat va sonar directament a dintre del meu cap, amb una potència de meteorits i cometes en col·lisió , i vaig caure al terra de dolor.

No recordo el temps que vaig romandre estès. En aixecar-me esperava trobar-me a aquell infern de ferro i foscor, però em trobava estès a un llit. A un llit que estranyament em semblava familiar. Em recordava a algú. Fins i tot l'olor, una feble olor a perfum, com si fes poca estona que la persona hagués abandonat el lloc. Em vaig incorporar al llit per veure que em trobava a una habitació polida i austera, de blancor delicada. Una finestra gran donava a la Costa Brava, furiosa i magnificent. Tot era entelat per aquella boira, però ja menys densa. Deixava veure les formes dels arbres que inesperadament es perdien a l'horitzó, en aquells penya-segats que tallaven el terreny i cedien la sobirania al mar de forma inesperada. Els records de la meva dona ressorgien intermitents: una paraula, una conversa, un peto, la seva piga a aquell coll que m'agradava llepar amb delit abans de fer l'amor, el seu somriure, la joia dels primers anys de parella, la foscor dels dies rutinaris... Que se m'escapava? Quelcom. D'això n'estava segur. Quelcom terrible del que em sentia profundament culpable. Potser una baralla? Una escridassada? No. Pitjor. I llavors, com si acabés d'aparèixer em vaig adonar de que al vell mig de l'habitació hi havia una televisió amb un vídeo VHS. Tenia una cinta ficada. Per inèrcia, vaig donar al "Play" i vaig encendre l'aparell:

Era una gravació domèstica. Una dona restava, en aquella mateixa finestra d'aquella mateixa habitació, contemplant el mar. L'aire l'hi movia el cabell dolçament, un cabell negre i llarg de nimfa. Qui gravava deia alguna cosa i la dona reia i feia un gest de reprovació juganera amb la mà. Finalment acceptava i es girava, i somreia a la càmera. Vaig començar a plorar sense raó, grans gotes amargues i càlides. Era la meva dona. Després d'una estona l'imatge desapareixia i una altre emergia. Ara, la meva dona era estesa a aquell mateix llit on jo jeia. Parlava amb feblesa. Havia perdut molt cabell i el rostre era demacrat i trist. Ja no reia, per el càncer que la menjava implacable. Un altre cop l'imatge desapareixia. Novament la mateixa habitació. Jo era assegut a la vora del llit, donant-li la mà a un esquelet femení. No sabia qui ens gravava. De sobte m'aixecava, desapareixia de l'enquadrament i tornava a aparèixer amb un coixí a una mà. Tornava a asseurem, l'acariciava, l'hi deia quelcom. Llavors ella semblava adormir-se. Jo vaig esperar i, amb el coixí fermament agafat, la vaig asfixiar. Els seus dèbils dits em van agafar els braços per un instant, però van semblar acceptar el destí en uns segons, amb delit.


"Ets tu qui s'amaga!!" van tornar les paraules de la dona entre la boira blanca. Sabia que, en sortir d'aquella habitació buida del meu passat tornaria a l'Infern de metall rovellat. Per no abandonar-lo mai.