Boires d'Angoixa I

Havia de reunir-me amb la meva dona al nostre apartament a l'Escala. El varem comprar després de dos anys de casats, pagant-lo amb suor i llàgrimes de dos treballs que no ens permetien fruir gaire d'ell. No obstant, satisfets els clients dels treballs respectius aquell cap de setmana era per a nosaltres. Ella havia sortit abans amb el seu cotxe, comentant-me que s'encarregaria de deixar-ho tot llest i ens trobaríem allà. No em va agradar que anés sola però no l'hi vaig dir, últimament ens havíem distanciat: de vegades la mirava per l'esquena i em semblava que vivia amb una desconeguda... Per arribar a l'Escala la ruta més ràpida era agafar l'AP-7 i dirigir-se a la sortida que creuava per Viladamat fins al lloc. No obstant, quan tenia temps m'agradava gaudir del recorregut llarg de la costa que passava per tots els poblets costaners atapeïts per aquella època de turistes del nord d'Europa fregits al sol del mediterrani. Tot va començar un cop passat Verges. Una boira inusual a l'època no em deixava veure a metres i anava amb el peu al fre, ansiós. Vaig pensar fins i tot en aturar-me i esperar a que es dissolgués però, al contrari, es va espessir d'una forma que mai havia vist. En aquelles condicions conduir se'm feia difícil, així que vaig aturar el cotxe a una banda de la carretera i, repenjat al vehicle vaig mirar amb ulls incrèduls aquella densa blancor que tot ho havia engolit en segons. No s'escoltava gaire, excepte el rumor de branquillons trencant-se per les corredisses dels animals. Llavors, en un crescendo desagradable, es va alçar a l'ambient l'estrèpit d'una sirena, com aquelles que s'escolten a les fàbriques en acabar els torns. Em vaig girar a banda i banda, mirant fixament la blancor immutable que em responia amb indiferència. Cap resposta excepte aquella desagradable sensació de que quelcom passa darrera el teló blanc. Després del soroll vaig decidir caminar fins a Viladamat esperant rebre assistència. Curiosament, el mòbil no funcionava. Aquella carretera conduïa irremeiablement a Viladamat, no obstant, mai vaig arribar al citat poble. Després d'una estona vaig albirar una construcció, una forma densa i negre en l'horitzó. Semblava una caseta de dues plantes així que em vaig encoratjar a entrar-hi. La boira també havia penetrat a dins i, amb dificultat vaig veure una figura, un home jove, que jeia a una taula, amb el front contra la mateixa, les dues mans agafades per davant. "Hola?" Em vaig apropar en no rebre resposta i de sobte la forma es va sacsejar, dirigint-me una mirada d'odi i traient del no-res un ganivet de cuina esmolat, tacat de vermell a la punta, que va clavar a la taula. "Ho sento...jo només, tinc el cotxe..." La figura, després de veure'm, va tornar a la posició d'abans, relaxant-se visiblement. No obstant seguia tenint a la mà esquerra el ganivet tacat. Em disposava a marxar quan va parlar, amb veu lànguida i apagada "Que fa aquí..." "Jo, de fet em dirigia a l'Escala a trobar-me amb la meva dona, però veient aquesta boira horrible..." "Pensava que era un d'ells..." va respondre amb la mateixa apatia. "Qui?" "Ells -va dir, el jove, un jove de cabell negre i rostre pàl·lid- " "No he vist a ningú a banda de vostè..." "Oh! Vostè els veurà, vindran a per vostè, si es aquí mereix càstig com tots nosaltres..." "Perdoni, no sé de que parla... vaig a veure si trobo a algú -algú que no sigui foll, vaig pensar-..." En sortir de l'edifici el jove va començar a riure i va cridar "Sí que en trobarà, a algú! I tant!!" La trobada em va deixar fred i caminava amb prudència. Realment no recordava aquella casa a l'entrada de Viladamat.... "Potser m'he perdut" volia creure.


Vaig caminar durant una bona estona seguint la línea de la vorera per orientar-me. Un sentiment opressiu em penetrava, com si la mateixa boira es fiqués dintre meu i m'obnubilés els sentits. Cansat, vaig seure al terra. Llavors vaig escoltar passes, passes lentes i contingudes, que creuaven al meu darrere. En girar-me no vaig veure res i en cridar no vaig obtenir resposta. Però les passes es van aturar. Una veu de dona em va contestar en uns instants. "Que cerques a aquest poble oblidat?" Vaig repetir l'historia del cotxe, la boira, l'Escala i el meu apartament tot tractant de discernir el meu interlocutor i obviant l'estrany de la pregunta. "Sembla que et reconec..." va contestar la veu, mentre m'aixecava i m'apropava a ella. "Jo només esperava trobar ajuda... -vaig contestar- El meu cotxe està a la sortida del poble... Oi que això no és Viladamat?" "No" En arribar al punt d'origen, o el que em semblava el punt d'origen de la veu de dona no hi havia res i aquesta va retornar d'un altre banda "Si... Ets aquell jove marit que venia a passar les vacances al poble amb la seva esposa" "Perdoni, on és? No la puc trobar amb aquesta boira que tot ho omple..." "Tot!! Fins i tot els sentiments resten estàtics a aquest poble..." Novament la meva orella m'havia enganyat i no donava amb la dona. Després de donar voltes com un cec vaig desistir. No entenia si m'estaven prenen el pel o hi havia quelcom més. "Una dona de la seva edat no hauria de jugar a amagar-se!" vaig cridar amb fúria. Llavors la veu va riure "Ets tu qui s'amagava!!". Estranyament en aquell moment vaig tornar a jeure al terra, impel·lit per un sentiment dolç de son, melangiós i trist, però alhora plàcid. La veu no va tornar i vaig adormir-me fet un cabdell.

Em vaig despertar per un soroll fort i constant. El cap em feia mal, probablement per haver escoltat en l'inconsciència aquell estrident estrèpit. Era la mateixa sirena que vaig escoltar ja abans, sortint del cotxe. Per moments es feia feble i després tornava amb força. L'aspecte del poble havia canviat absolutament. No sé si es correcte definir-ho com a poble. Era una immensa construcció de metall rovellat, el terra, fet de reixa deixava veure la foscor d'un immens precipici d'on, al fons, sorgien intermitents llums infernals i sorolls mecànics de fàbrica. "On dimonis soc?" em vaig preguntar amb desesperació. Volia creure que tot era un malson però la força dels sentits negava aquesta afirmació, les olors, la oïda, la brutalitat de la matèria. Per inèrcia i calmar els nervis vaig caminar aleatòriament mirant amb reticència les ombres d'immenses construccions de metall. De fet, tot semblava l'esquelet macabra d'un poble, com si tot hagués estat arrasat per el foc i només quedés com a testimoni el ferro tremolós. No obstant, les formes dels edificis eren desagradables, malaltisses i sinistres. Com he dit vaig emprendre un rumb incert però tot d'una vaig adonar-me de que caminava amb dificultat: un líquid espès tacava les reixes que feien de carrer i en ell s'enfonsava la sola de les sabates. En ajupir-me, tocar-lo amb la punta dels dits i apropar-los als meus ulls una paraula se'm va ocórrer "Sang". Òbviament vaig voler creure que era qualsevol altre cosa però, en veure que el rierol de líquid seguia un curs clar, fins i tot diria que voluntari, vaig seguir-lo. Tot millor que restar quiet escoltant i contemplant aquell paratge inquietant i funest.