Bogeria

...Em parlaven amb una veu tan angoixant que només volia que em petessin les orelles i no tornar a sentir-los. Desitjava quedar-me sord, no sentir res. RES, quina bajanada. Jo sabia que tot i estar sord ells m'acompanyarien allí on anés. Per quin motiu? Ho desconec, però sabia que eren només amb mi. Ningú hagués suportat mai aquella bogeria sense dir res, sense entrar en un estat d'angoixa. O potser feien com jo, callar i fer veure que res passava.
Jo entenia que m'estava tornant boig, però desconeixia perquè conservava la consciència... Quin sentit tenia la bogeria dins d'una raó que jo considerava tant "racional"? I que hi ha pitjor que adonar-se de la pròpia bogeria? De saber que et considerarien un boig si en parlaves, i et tornaries més boig encara si no en parlaves? Assegut al tren em trencava el cap intentant descobrir una solució, un perquè... Però cada cop ho veia més llunyà. Semblava com si el món canvies, com si no estigués sobre un tren normal sinó sobre un tren que em portava directe a un infern que no tindria ni la possibilitat de poder-lo compartir.
Vaig pensar: un psiquiatre! I de cop vaig recordar a un cosí, que havia estat el meu millor amic a la infancia, tancat de per vida en un asil d'on només sortia per fer excursions a la plaça de dos carrers més avall. Així que en vaig descartar la primera possibilitat. Llavors vaig pensar amb un familiar amb qui compartir-ho, però sabia que el dolor que sofriria no m'assegurava una curació. Començava a dubtar de les meves possibilitats.
Entre tot aquest embolic la veu no deixava de parlar i en contra de tot el que sempre havia imaginat sobre aquests fenòmens dins d'un psiquisme malalt podia fer totes dues coses alhora. Podia pensar, podia sentir clarament el que em deia. Allò que creia la majoria de gent, que un malalt d'aquest tipus només vivia amb les seves cabòries, allò que jo sempre havia cregut, era un error. Ja que la meva raó no malalta m'ensenyava coses inesperades sense perdre el món de vista. Tan mateix era com un sentit de més que s'havia despertat.
Després de prendre consciència de les meves possibilitats si deia a algú el que m'estava succeint, vaig decidir intentar espavilar-me. I més o menys me n'he sortit amb penes i esforços. Però ha arribat un moment en que ja no avanço amb la recerca del perquè, ni tampoc puc millorar el meu estat que tot i que aparentment és molt bo em consumeix per dintre.
Així que avui he decidit agafar un tren sense retorn. Exactament el tren que ve sempre instants abans que aquell que em porta cada dia a la meva rutina.
I això que he escrit no és pas una carta de acomiadament, una carta que justifiqui el perquè, és una exposició de qui sóc i una petita mostra de que ningú sap de mi, ni tampoc ho ha necessitat.
És una mostra de que potser estic boig, però dins d'una ment sana que controla la bogeria. I que al voltant poden haver tantes persones com jo però amb tanta o més por que jo a parlar. Jo ja no tinc por, pq el tren ja arriba...

{altaveu: tren regional direcció Barcelona entra per via 5}

Desitgeu-me un bon viatge.........