Bitllet d'anada

Obro els ulls amb dificultat mentre pujo la petita persiana rígida i blanca que m'impedeix veure si ja es de dia. No ho és. Deuen ser al voltant de les cinc del matí i el cel encara és ben negre. Només aconsegueixo veure algunes petites llumenetes escampades indicant que encara som lluny de qualsevol gran ciutat.
M'estiro bé, dec haver dormit unes quatre hores abans que els plors d'un nen petit demanant el biberó em desvetllessin. Encara una mica fora de lloc miro al meu voltant fins que veig el seu braç enganxat al meu; encara dorm. És curiós la semblança que té a un nen petit i feble quan dorm. Reconec que tenia una certa por de fer-lo venir amb mi però ara que el veig així la veritat és que m'alegro de tenir-lo aquí, amb mi. Inconscientment esbosso un somriure i seguidament ell mou el cap cap el costat oposat a mi, com si em sentis. Opto per deixar que segueixi dormint i agafo el meu iPod, em poso els auriculars i em submergeixo en un mar de pensaments. Els nervis se'm mengen per dins, tinc unes ganes boges de tocar terra i conèixer finalment el lloc que em pot brindar tantes oportunitats. Porto tant de temps desitjant això, creant escenaris dins el meu cap sobre com serà la nova vida que m'espera que ara que hi sóc més a prop no m'ho crec.
Se m'han adormit els peus i començo a notar aquell formigueig tan molest sota les plantes. Els moc fins que, amb una expressió de fastig, decideixo esperar a que la sensació desaparegui per si sola. Ara sona la meva cançó favorita que em transporta fins a casa I això em recorda que per molt que vulgui canviar de vida i deixar enrere tot el que he viscut fins ara, és impossible. Això no és un llibre nou només és una pàgina nova per aquesta raó si miro enrere veig coses, la majoria només em donen més raons per voler marxar però altres no les vull oblidar i encara que volgués no podria.
L'avió comença a perdre alçada i sembla que s'enfonsi sota els meus peus. Turbulències. La llum de la senyal del cinturó de seguretat s'ha encès així que me'l cordo ben ajustat, tanco l'iPod i tanco fort les mans. Les tinc suades i vermelles. No em fa gens de por volar, porto volant des dels sis anys i això fa que estigui acostumada a estar asseguda durant més de vuit hores per travessar l'Atlàntic sense cap mena de problema, en canvi si a aquestes alçades no m'he acostumat a aquests petits tremolors mai ho estaré. Però bé, és normal que no em faci cap mena de gracia que mentre travessem uns núvols esgarrifosos aquest ocell fet de tones de metall sobrepassi un oceà gèlid a quilòmetres i quilòmetres d'alçada.
Sembla que tot s'ha calmat i ell encara segueix dormint com si res. Miro per la finestra i veig com els núvols queden enrere, i davant nostre, un munt de llums il•luminen la fosca nit.
- Ens aproximem al nostre destí, no es descordin els cinturons de seguretat i restin asseguts la resta del viatge. - anuncia l'auxiliar de vol mentre la majoria dels passatgers es van despertant.
- Bon dia dormilega, ja estem apunt d'arribar. - Li dic mentre ell mou el coll d'un costat a l'altre desprès de quasi nou hores de trajecte. Em pregunto com pot arribar a dormir tant i tan plàcidament.
- Bon dia. - Em contesta mentre em dedica un somriure amb els ulls mig tancats i em fa un petó a la galta.
Ja es poden veure els edificis i no és com me l'havia imaginat, és millor. Els alts gratacels, els ponts i el riu de colors pel reflexa de les llums em provoca una sensació de vertigen a l’estomac. Oportunitats com aquestes no es presenten tots els dies així que més val que ho aprofiti bé. Això és un viatge d'anada però qui sap si de tornada.