Bilis - Love Story-

La literatura es perjudicial tal com l'abús del tabac. Es còmode viure en els llibres, en la realitat establerta i segura de l'autor, per molt estrambòtica que sia, com L'esmorzar nu de Burroughs. Res et pot fer mal: es l'última fugida. Un suïcidi o un exili. Els llibres em van fer conèixer a la Marta. La Marta es professora de Filologia Francesa. Em vaig enamorar d'ella com un adolescent, empeltat per histories d'amor d'autors del dinou, que siguin de la corrent que siguin no poden evitar introduir una historia d'amor com un banquer no pot evitar dur corbata i practicar l'usura. Zola, Flaubert, Hugo… i fora de França, qualsevol autor introdueix histories d'amor. Es una debilitat narrativa. Hi ha historia d'amor a Dostoyevski i a Tolstoi, hi ha historia d'amor fins i tot a Camus o a la beat generation. Evidentment l'historia d'amor de Brontë o Wharton serà diferent a la de Bukowski però en essència es el mateix, es un canvi formal. Substitueix a la noble jove per la prostituta de suburbi. Les llegeixes com si fossin innòcues però en conjunt et generen un complex "romàntic" absolutament perniciós per a desenvolupar-te en una societat materialista. El capitalisme empra el romanticisme com qui empra un kleenex per mocar-se. Leonardo di Caprio i Kate Winslett a Titanic amb un fals sol ponent i un fals mar, Nicole Kidman i Ewan McGregor a un fals Moulin Rouge o encara pitjor: Owen Wilson i Jennifer Aniston a una comèdia romàntica blanca actual titulada Una Parella de Tres, "rellançament" d'un suïcida en una patètica sobredosis de riures enllaunats i un gos intel·ligent. Supura cinisme.

Així durant vuit mesos el meu univers es reduïa a un sol individu. Com el Marius de Els Miserables però sense Revolució, ni pare coronel napoleònic, ni Cosette, ni Gillenormand, ni Paris. Vaig arribar a idealitzar fins a tal punt a l'objecte de l'obsessió que em semblava un àngel. Sense defectes, totes les virtuts. Potser la meva vida era tant insulsa i grisa que necessitava dirigir-la a un objecte sublim. L'altre explicació, que l'amor esdevé una obsessió sana i natural es haver llegit massa. Convertir-se en Danielle Steel, dildo imaginari de les velles solteres o viudes. L'absoluta ofuscació de l'amor es com un estat passatger d'alienació mental on es poden cometre infinitat de d'absurditats e insensateses. Escriure poemes es caure baix, molt baix. La societat del romanticisme esta morta i enterrada i només ens queden les rutes turístiques a les tombes i llars de Chateaubriand i la resta. Aquí vivia Dickens, aquí passejava, aquí escrivia, aquí un McDonalds, aquí un abocador. Escriure poemes d'amor es com tornar a posar-se pells d'animal i sortir a caçar el teu propi menjar. Fins i tot Balzac es moralment victorià en una cultura tant repugnant com la nostra. Imagina a Gandhi estomacat per trenta testosteronics Mossos d'Esquadra -probablement elegits d'entre grups de teràpia per a les psicopaties- amb porres i proteccions. Així va quedar el meu concepte d'amor.

Era alumne de la Marta. Quan ets adolescent es probable que t'enamoris d'una professora ja que esdevé un arquetip femení inabastable, perfecte objecte de la teva ment i sexualitat en eclosió. Però jo ja no era un adolescent. En edat. Com he dit probablement ho feia per consagrar-me a alguna cosa, com qui s'allista a l'exèrcit. Jo m'enamoro, afectat per ingents novel·les. Si hagués llegit les histories de les batalles militars de Napoleó, Austerlitz i la resta, m'hagués allistat a l'exèrcit. De mica en mica varem agafar-nos simpatia potser fugint de cadascuna de les realitats individuals, no obstant hi ha una diferencia: jo vaig confessar les meves misèries i ella es va limitar a assentir, com un psicòleg que s'entreté amb el seu objecte d'estudi. Durant vuit mesos m'imaginava el concepte indeterminat Felicitat encarnat en ella. L'idealització segons Freud prové de l'insatisfacció, es un mecanisme alternatiu de satisfacció d'una pulsió determinada. Així la Marta i el meu amor eren productes de l'insatisfacció. I probablement jo el d'ella. La diferencia va radicar en la nostra posició, o en el nostre estat civil. Ella era casada. Després de vuit mesos vaig adonar -me'n. No es fantàstic? Em podrien haver pegat amb un bat de beisbol i no l'hagués sentit. Gandhi aixeca les mans i intenta aturar la pluja de porres que cauen com una tempesta d'estiu sobre el seu cos tapat de blanca túnica india. Per ser honest no compararé amb Gandhi el que sentia. Sospitava quelcom, però res així. Sobretot després de tantes confidències -unilaterals- En les nits plorava anticipant la noticia. Una parella es pot deixar, un matrimoni es com una cadena al coll, força mes difícil de trencar, feta de diners i complaença. Es una cadena deontològica. Just en aquell moment vaig odiar a la Marta com si hagués estat un jueu al que treuen de Dachau i planten directament a una habitació amb Adolf Hitler donant-li un ganivet. I encara pitjor, m'odiava a mi mateix per haver estat tant absolutament cec i imbecil. En el fons volia creure. Després d'aquell dia es succeïren trobades d'un patetisme tan sols equiparable a un ball de coixos. La primera vegada que ens vessarem, a certa plaça de Barcelona, ella va fugir com si hagués matat al seu pare asfixiant-lo amb les mans. La culpabilitat. Crec que la morbositat també l'incitava. En definitiva: morbositat, insatisfacció, fugida... Una relació tant normal com la de Joseph Fritzl amb la seva filla.

Tractaré d'explicar el que sentia en el període que compren la revelació del seu matrimoni i l'acabament de la relació. Es com estimar a un fantasma, i alhora odiar-lo. Un fantasma per l'insubstancialitat de tot plegat. La veia fugaçment tot i que aparentment no l'hi calien gaires explicacions amb el seu estimat cònjuge. Tot plegat recorda a un llibre d'Updike, d'aquelles misèries i mesquineses de classe mitja avorrida i cansada. Ella volia sentir que l'hi digués "Divorcia't" o una cosa per l'estil. Quelcom absurd. Durant vuit mesos ho mantingué en secret perfectament, ara havia de recaure en mi el trencament d'una relació que trontollava? D'altra banda crec que per molt "Divorcia't" aquesta era una decisió exclusivament seva. Imaginem-nos que un senyor arriba a la consulta d'un metge i l'hi diu "He anat a Melanèsia a conviure amb les tribus indígenes i tinc una infecció al braç" El doctor analitza el braç i s'ha de tapar el nas per la fortor a putrefacció que emet i l'hi diu "Em d'amputar" No obstant, la decisió, en última instancia, depèn del pacient. La decisió quirúrgica depenia d'ella i quelcom em deia que mai tindria el valor de fer-ho. Potser senzillament i, això es el mes sòrdid i trist, el seu marit era impotent o alguna cosa per l'estil. Ja diuen que si la relació no funciona horitzontalment, verticalment serà un desastre. Per tant, que era jo sinó un substitut o alguna cosa merament complementaria? Un pedaç per a un vestit ja lleig.

L'hi dec això a cert autor. Durant la còpula dels gossos, la femella constreny la seva vagina i el penis del mascle s'infla. Posteriorment i per uns moments, els dos queden esclavitzats a l'altre per els seus aparells reproductors. La perfecta metàfora del matrimoni.

La venjança se'm va passar pel cap. Hi havia una manera senzillíssima. Per emprar termes pornogràfics, la modalitat hardcore era parlar amb el talp del marit. "Escolta, la teva dona es procliu a convertir-te en un arç, espavila imbècil" No sabia qui era. Ni el nom. Però era tant senzill com anar al Registre Civil del poble on residia la feliç parella. Vull consultar tal assentament registral senyor jutge. I, si per casualitat se'm preguntava l'interès legítim que justifiques la consulta tenia milers d'excuses: soc d'una empresa financera i requereixo dades d'aquesta persona a causa d'un impagament, etc. Consultat l'assentament tindria totes les dades i fins i tot podia iniciar un bonic procés d'extorsió. La modalitat softcore era empaperar el seu despatx amb paraules com "Adúltera" amb un bon compost de cianocrilat que ho faria realment difícil de treure. Ara llegeixo les memòries de Napoleó a Santa Elena.