Barcelona, març del 38

"Sí la lluna volgués ser més bonica hauria de tindre el color dels teus ulls." Aquesta floreta l'havia escoltat decenes de vegades en boca del seu pare. Només sentir-li dir allò a ella, en la seva petitessa, se li eixamplava el cor d'orgull, i al seu rostre es dibuixava un somriure de complicitat amb ell, que l'abraçava fort per no haver-se de separar.

Però aquests temps, no gaire llunyans, eren ja fora del seu abast i començaven a ser esborrats per l'oblit i transformats en mentides pel record. Ara els seus ulls ja no semblaven llunes, eren més aviat reflexes sobre el mar, sobre un mar de llàgrimes on s'ofegava la seva veu, que intentava surar cap a la superficie buscant un lloc on tranquilitzar els seus pensaments. Al seu costat hi havia la seva mare, però només present amb el seu cos, doncs la seva ànima era fora d'aquell forat a terra, s'escorria entre els blocs de pedra d'un edifici enrunat, buscant a la vegada respostes a les mateixes preguntes que li feia cada día la seva filla.

Aquesta potser era massa petita per comprendre per què havien començat a sonar les sirenes, per qué la seva mare l'havia agafat en braços i per què va correr dins una munió de gent que es movia aparentment sense destí. Però de fet, algú entenia per qué havien començat a caure les bombes, per que el seu pare no tornaria ? La resposta tenia una contestació negativa, o més ben dit insuficient. Queien bombes perquè un fill de puta havia decidit que debia començar una guerra, perquè la gent corregués espaordida i perquè el seu pare morís entre les runes, el foc i el fum.

El seu petit món va esclatar en mil bocins, sense que quedés res del passat, només la incredulitat devant del fet d'estar visquent la mateixa vida. La mateixa vida on reia i jugava pels carrers de la ciutat, uns carrers que encara eren vius. La ciutat en la qual ella havia crescut, on l'única cossa que queia del cel era aigua als dies de pluja i on la gent mirava el cel sense cap recel, trobant el que buscaven. Un sol per als homes que eren comdemnats a la rutina i una lluna per a les melancóliques i taciturnes ànimes dels noctambuls, que sorgien d'aquells homes grissos que de dia es movien pels mateixos carrers.

Quan li van dir que el seu pare era al cel ella es va esglaiar i preguntà a sa mare si allà adalt hi podien arribar aquells homes que llençaven les bombes. Aquesta li contestà que cap avió del món podria volar tan alt com el seu pare. Llavors per uns segons el món es va aturar, la petita va aixecar els braços a l'hora que tancava els ulls i de puntetes va tocar el cel.