Bang Bang Mon Amour

"La veritat era que la vida era un absurd"

-Tolstoi

L'Albert va conèixer a l'Anna a la biblioteca municipal. Es difícil establir relacions a una biblioteca amb tot allò del "Si us plau silenci" però el cas es que la casualitat va venir a jugar un paper principal. Tots dos buscaven el mateix llibre, del que només hi havia un exemplar: La Papallona de Narcís Oller. L'Albert va arribar el primer, el fullejava, era una edició vella, de fulles groguenques i tacades, i recordava les escenes de quan l'havia llegit en l'adolescència: la pobre Toneta, el cràpula d'en Lluís, la bondat de la Madrona... L'Albert va notar com algú es creuava un parell de cops per davant seu: era l'Anna que cercava el mateix llibre. Abans de que aquesta marxés l'Albert va dir-li "Que potser busqués aquest?" L'Anna es va girar i va veure a l'Albert, amb un mig somriure, ensenyant l'horrible portada on es mostrava una papallona. El rostre de l'Anna es va il·luminar remarcant les seves delicades faccions i es va agafar les mans "Sí! El vull!" L'Albert va riure fluixet i l'hi va donar el llibre front aquella resposta innocent. "Però i tu?" "Jo ja l'he llegit, fa segles..." va respondre l'altre. "Tens un posat d'un pedant que no te l'acabés..." va dir l'Anna. L'Albert va romandre astorat front aquella resposta. "Vaja, tant se'm nota?" Llavors ella el va convidar a cafè i van parlar una estona de les novel·les d'Oller, i de la seva vida. Les trobades al cafè proper a la biblioteca es repetiren, amb l'excusa de parlar dels llibres i finalment acabaren fent l'amor a casa d'ell. A la cinquena o sisena trobada. Però l'Albert tenia una angoixa dins seu, no obstant, estava perdudament enamorat de l'Anna i buscava qualsevol excusa plausible per al seu comportament: per començar, quan acabaven les nits junts, ja fora al llit o al sofà del saló, i al matí els dits de l'Albert cercaven amb ànsia el cos estimat, res trobaven. Ella marxava de bon matí, a les sis o les set. Inquirint-la sobre això, reganyant-la dolçament ella responia que tenia que treballar. L'Albert va acceptar la resposta. El segon motiu de la secreta angoixa de l'Albert era que sempre la veia per la tarda o per la nit. Mai se l'havia trobat els matins i, també, mai els Dissabtes. Ella responia novament, era el treball, exigències d'una professora de secundaria absorbida, posava cara trista i cercava els seus llavis. L'Albert es conformava.

Transcorreguts mesos de l'anterior l'Anna va convindré una cita al mateix cafè de sempre. El seu posat seriós va mosquejar a l'Albert. "Soc casada" L'Albert va romandre una bona estona mirant la taula, absort en pensaments foscos. Una mescla d'angoixa i odi es mesclaven amb records del temps passat. "Però el vull deixar..." Ell es va aixecar apunt d'enviar-la a la merda i ella el va agafar del braç i va vessar una llàgrima. "Perquè no m'ho deies abans... tant de temps. I jo com un imbècil!!" Els veïns de taula es van girar a mirar. Ell va sacsejar-se el braç i va avançar cap al carrer. L'Anna el va seguir amb una successió d'excuses. "Treballa tot el dia... Es enginyer municipal." "M'importa una sobirana merda, el que em fot es la teva mentida constant i prolongada" Ella va abraçar-lo. Ell va intentar apartar-la amb el braç. "Marxem lluny, a França" "Que melodramàtica que ets... Massa novel·les." "Ho dic seriosament" "I jo també, massa novel·les... Necessitaves un revulsiu encarnat en mi." Ella es va situar enfront d'ell i l'hi va dir, amb llàgrimes encara rajant dels seus ulls "Pensa-ho. Marxem, veient-nos aquí en cinc dies." La figura de l'Anna es perdia al final del carrer empedrat, eixugant-se els ulls. Ell va retenir dir-li "Saluda al teu marit de la meva part"

Els cinc dies van passar. L'Albert ja era al cafè, movent nerviosament la cullera al seu te. L'Anna va seure. "Sobre allò de França... Em sembla absurd, deixar els treballs i tot..." "Si m'estimes no et suposarà cap problema cercar un nou treball" va respondre ella. "A quina novel·la ho has llegit... Sort que no m'has demanat que me'l carregui o alguna cosa per l'estil..." Ella va agafar-li les mans. "Ho faries?" "Perdona? Es broma això no?" Ella va callar. "No ho dius de veritat no? M'estàs dient que..." aquí l'Albert va abaixar la veu "...que me'l carregui? No et sembla suficient el divorci?" L'Anna va mirar-lo desafiant. "Em deies que et feia enrere el tema dels diners, per marxar a França..." "Sí -va respondre ell- però que te a veure això amb...ja saps, estàs boja?" "Ell te un assegurança de vida, que cobraria jo, amb aquests diners podríem viure tranquil·lament a França fins a establir-nos... Tindríem que deixar passar un temps des de la mort per no aixecar sospités però ens podríem veure com fins ara... Si em divorcio no em duré res, el molt fill de puta assessorat per un amic va establir capitulacions matrimonials que l'hi donaven tot en cas de separació o divorci" L'Albert no se'n sabia avenir, va passar-se les mans per la cara i els cabells, va fer un glop del te. Finalment va dir "Deixa'm que ho entengui. En definitiva m'estàs demanant que em carregui al teu marit?" "No, t'estic demanant que siguem feliços i que facis el que cal fer..." L'Albert va demanar-li temps. I el temps va passar. I la decisió fou presa.

L'Albert havia comprat una pistola a una armeria de la ciutat amb un DNI fals i un permís d'armes també fals, fet senzillament amb Photoshop. No obstant, com havia convingut amb l'Anna l'assassinat hauria de semblar un atracament ordinari, per tant, era preferible utilitzar una navalla. La pistola només era un últim recurs. L'Albert s'havia fet en una d'aquelles tendes per a turistes, plena d'horripilants objectes, d'una navalla coneguda com a "Papallona", d'aquelles en que la fulla s'amaga per les dues peces que conformen el mànec, sense donar cap explicació. La ressonància irònica era deliciosa, tot i que ell no es va adonar.L'Anna l'havia informat dels horaris del seu marit: el millor moment era la nit de Divendres, on pel barri no hi havia gaire moviment i en el que ell tornava sempre de fer unes copes amb companys de feina, mig borratxo. El rellotge del cotxe de l'Albert marcava en verd sota un fons negre les 11:03. El marit es retardava. "Espero que al cabró no l'hi hagi donat per començar ara a posar-li les banyes a la seva dona..." Duia una bona estona esperant. La pistola a la butxaca interior de la jaqueta negra i la navalla, per la reduïda dimensió, a una butxaca del texà. El pes de l'arma l'hi molestava. També tenia una caputxa, que va creure innecessària perquè, en provar-la a l'interior del cotxe, se l'hi feia molest veure entre els forats dels ulls. L'Albert va tornar a mirar l'hora, començava a rajar-li suor fred per el front. El carrer era tranquil, les llums donaven un aspecte fantasmal al barri, una d'elles feia pampallugues. Tenia el cotxe just a la vorera contraria a la porta del garatge. De sobte va escoltar el soroll d'un cotxe enfilant per l'inici del carrer: era el BMW negre del marit de l'Anna. L'Albert va palpar amb la mà la navalla i va agafar amb l'altra mà la porta del seu cotxe. Va esperar encara a que el cotxe sirgués mes a prop per confirmar la matrícula. Era ella, ja sense cap dubte. Duia una música chill-out. L'Albert va sortir del cotxe. No havia pensat exactament com fer-ho. Es va apropar a la finestra del conductor i va picar, somrient, fent un gest amb la mà perquè abaixes la finestra. L'home va mirar-se a l'Albert frunzint el front però va acabar baixant la finestra. "Disculpi... Sap si per aquí prop hi ha una cabina telefònica?" El marit va rumiar "Una cabi..." No va acabar. L'Albert va treure la navalla, la va muntar en un segon -havia practicat- i la va clavar directa al coll, que quedava a la altura perfecte. La va deixar allà, escoltant-se un gloc-gloc com d'algú que s'ennuega amb aigua, fins que va notar la sang calenta rajant de la ferida. La va treure i la va tornar a clavar tres o quatre vegades al coll. L'Albert era exhaust. Va mirar a banda i banda del carrer. Es va mirar la mà plena de sang, es va guardar la navalla a la butxaca i va netejar-se les mans amb l'interior de la jaqueta. Ja es disposava a marxar cap al seu cotxe quan va escoltar com la porta del BMW s'obria i s'escoltava un pes caient a terra: era el marit que romania al terra fent gestos amb les mans i escopint sang. Va començar un patètic intent d'arrossegar-se cap a l'Albert i aquest, sorprès, va palpar-se la butxaca interior traient la pistola i apuntant, tremolós, al cap de l'home. Sense mirar va prémer el gatell. Ja es disposava a marxar, perquè la detonació havia fet mes soroll del que es creia -i escoltava el soroll de veus de lluny-, quan va adonar-se de la seva estupidesa. Va tornar al cadàver sense mirar-lo i va cercar a les butxaques la cartera, que es va endur. Va encendre el motor i va arrencar, mantenint una velocitat prudencial per no aixecar sospités. De camí a la frontera francesa va desfer-se de la roba i les armes. Mesos després de la tragèdia, la pobre vídua Anna va abandonar Catalunya.


Temps després d'aquests fets, al Barri Llatí proper a Notredame, Paris, es va veure arribar una simpàtica parella d'enamorats.