Avi ?

"[...]Només un punt lluminós, allà lluny, al començament de l'existència; i desprès tot es fa negre, sempre més negre, i més ràpid, sempre més ràpid. En raó inversa del quadrat de la distancia de la mort. "

-Tolstoi

El petit Benet, de només set anyets, sentia un afecte absolut per al seu avi Guillem. Aquest era un petit maco de cara rodona, galtes sempre rosades i un cabell negre com el carbó que l'hi queia sense disciplina per el seu caparró innocent. La seva cara s'il·luminava quan els seus pares el deixaven amb l'avi de forma que amb el temps va anar adquirint més amor per aquest que per els propis progenitors. Es passava el dia fent trapelleries amb ell, jugant a indis i cowboys, utilitzant a l'avi de cavall i alhora d'enemic en les seves guerres juganeres. L'avi Guillem tot això ho agafava amb delit, trobant-se rejovenit amb la presencia del petit que alegrava els indrets per on passava. Amb el temps els seus pares, que mai es varen estimar, van acabar per separar-se i les estades amb l'avi augmentaren, essent aquest "terreny neutral" en la batalla dels cònjuges i, perquè no dir-ho, algú que els hi llevava de les "odioses" càrregues paternes i maternes.

Quan ja el petit comptava amb gairebé nou anyets continuava visitant amb delit al seu avi, essent les desavinences entre pare i mare encara més acusades. L'avi Guillem es lamentava de la situació però se n'oblidava tant bon punt com escoltava les rialles o la veu fluixeta de l'infant a la seva porta. Després tot era alegria tant bon punt com pare o mare marxaven: passejades interminables entre els arbres de tots els parcs, jugant a "atrapar" l'avi reduïa sempre la marxa i es deixava guanyar per a acontentar al seu jove àngel de cabell llarg; ficcions de batalles entre fortaleses simulades per coixins que deixaven el saló de casa dels avis fet un terrabastall que, si bé l'avia mirava amb ulls reprenedors sempre acabava per riure per veure al seu marit convertit en un nen en la seva vellesa, etc. L'avi va ensenyar al nen a jugar a les dames i així es passaven hores, sempre ell deixant-se vèncer per el contrincant i posant una cara exagerada de pomes agres que sempre acabava amb un esclat de riure del nen. També tenien una altre afició nostrada i era la de jugar a les endevinalles: es podia veure per el carrer a aquesta curiosa parella sempre rient en les seves juguesques i qualsevol que els contemplés sempre esbossava un somriure sense poder contenir-ho. Així els dies passaven i l'avi experimentava certa enveja sempre que el seu nen el deixava per anar a jugar amb altres noiets de la seva edat, fruint fins i tot per anar corre'ns a participar del seu món infantil. Quan no veia adults als voltants hi participava joiós i, tant bon punt apareixien els pares de la resta adquiria un posat seriós, cercava certa excusa per trobar-se entre la canalla i tornava al seu banc solemnement obrint el diari que havia deixat i dirigint puntuals mirades a la colla d'entremaliats com si rés comentava l'actualitat del dia amb els adults.


Un dia d'estiu, essent avi i net junts i el procés de divorci a les acaballes l'avi va tractar de cercar les paraules per a explicar al petit homenet les circumstancies que ocorrien al seu voltant -tasca obviada per l'extint matrimoni-. Es trobaven al balcó de casa dels avis, una llàgrima se l'hi saltava al pobre avi Guillem front les candoroses preguntes del petit i, davant la pregunta del nen sobre el plor, va fingir que algú devia d'estar regant les seves plantes i que l'hi hauria caigut una gota d'aigua. El nen respongué "Quins veïns més dolents que et llencen aigua..." i l'avi no va poder acabar la seva explicació sobre la separació dels seus pares.

L'avi no va intercedir entre els pares però assegurava amb fermesa irrevocable que s'havia de prendre tota decisió tenint en compte al fill. El seu aspecte dolç i resignat no podia evitar veure's destorbat veient com els progenitors i els respectius advocats discutien interminablement per el patrimoni, s'amenaçaven i s'aferraven amb força a tots els béns que posseïen, allargant el conflicte per mesos i en espera de la definitiva sentencia del jutge, veient al net en "terra de ningú". El petit pivotava entre els pares i les visites a casa dels avis que tractaven de mantenir l'aparença de família ferma.

Transcorreguts uns dies des de l'anterior incident al balcó avi i net es trobaven de nou junts en una tarda d'hivern i el sol ja es ponia a l'horitzó, entre les finestres, donant a l'estança un to melangiós. Després d'unes hores esgotadores de joc, essent l'avia fora de casa, el petit Benet s'entretenia fent els deures a la taula del menjador i l'avi romania assegut a la seva butaca sense parlar, on s'havia deixat caure esgotat de carregar al petit amunt i avall. Aquest va començar a preguntar certes coses, dubtes que l'hi sorgien dels seus problemes acadèmics. Com que l'avi callava ell va continuar els seus deures deixant els espais en blanc per a quan es despertés del seu descans merescut. Quan va enllestir-ho va saltar de la cadira al terra i va dir a l'avi que tenia gana. En no rebre resposta va dirigir-se a la cuina on havia divisat un preuat munt de pomes i va començar a menjar una, no acabant-la - tenia més bon aspecte que gust-. Així, va deixar la fruita a la taula i s'apropà lentament al menjador: només la llum que il·luminava la taula plena de quaderns restava encesa, ja sent de nit, l'avi quedava amagat per una tenebra tèbia. Va cridar a l'avi en diverses ocasions sense resposta i finalment s'apropà a la figura asseguda i immòbil amb certa por a l'ànima. El tornà a cridar i, rebent el silenci, l'hi posà la seva maneta sobre la d'ell, gran i envellida i plena de venes blaves que sobresortien, i començar a moure-la. Tampoc es despertà. Mai més es despertaria. Ell restar al terra plorant fins que arribà la seva avia.

Els pares d'en Benet es divorciaren definitivament però ell sempre va retenir a la memòria aquell vellet atent i amorós com a efígie de bondat humana.