Autobiografia d'un gos V

Al matí següent, ja quan el sol era ben amunt al sostre celest i il·luminava els camps dels voltants que refulgien plens de vida com un mar d'or líquid, havent jo dormit durant més hores que els mes nous amics, em vaig trobar sol al despertar. Un terror, que sempre romandria dintre meu, amagat i preparat per assaltar-me, el terror del desempara, de la soledat, em xiuxiuejà a l'oïda que el porc De Gaulle i Miterrand havien marxat mentre jo dormia enganyat en la seguretat de la companyia. Durant uns minuts vaig voltar amunt i avall del camí on varem estar dormint, lladrant, amb la meva veu encara dèbil, apunt per els plors i laments ¡Quin ensurt -i quina alegria- llavors, en veure aparèixer per un dels camps de blat, la ventruda figura del garrí, tota bruta i amb aquell mig somriure que lluïa en dormir! "Ah!! Vostè -va dir el porc- deu ser el senyor Sikes, el meu company Miterrand es un desconsiderat i va permetre que l'hi causes una mala impressió..." Jo no sabia que dir, ja que encara em retenia una llàgrima però l'humor ja m'havia canviat, tenint a tant afable i graciós personatge al davant, que s'apropava amb aquelles passes maldestres i feixugues, amb aquella cueta graciosa, aquell rinxol rosaci al darrere "Miri... Com crec que ja sap el meu nom es De Gaulle...Però torno a perdre l'educació! Miterrand, aquell malaurat gos -no em refereixo a "gos" en termes despectius, totes les consideracions en vers la seva espècie, d'altre banda, convindrà amb mi que els porcs sortim perdent en quant a ser utilitzats en el llenguatge humà despectivament- Com deia, aquell esquerp em va deixar dormint sense tenir el gust de rebre la seva coneixença. Doncs bé! Encantat! -aquí va fer una estranya reverencia tocant amb el morro el terra i tossint després per la sorra que l'hi entrar- Alhora m'he de disculpar per haver-lo deixat aquí sol però entendrà que em vingués gana i que anés a cercar aliment per els voltants. No l'hi digui a Miterrand! S'enfadarà -viu enfadat, normalment amb mi com a objecte del seu estat d'ànim deplorable-..." Tornant a fer-se un silenci, semblant-me que el senyor De Gaulle, de fet, després d'haver menjat s'estava dormint de peu -cosa que confirmaren els seus ullets tancats i les advertències del dia anterior-, vaig dir en un to de veu alt i clar que potser De Gaulle em faria el favor de dirigir-me cap a la seva font de nutrició... Ell, primer va semblar clarament despertar-se i, sentint l'ultima frase sobre "nutrició" va cridar "Es clar, es clar!! Que desconsiderat, que desconsiderat!!" I acte seguit es va llençar més ràpidament del que semblava possible per al seu cos cap a la jungla de blat encara parlant sobre "la coneguda educació dels porcs" Gracies a aquest discurs vaig poder seguir el seu ritme -sorprenentment ràpid- fins a una vall plena de pomers. Ell continuava amb les seves argumentacions sobre l'hospitalitat porcina, reconeguda arreu, però jo vaig decidir atendre els precs del meu estomac. Després de menjat, tenint que donar inevitables respostes al fervorós i monotemàtic discurs sobre l'excelsa raça del meu company, vaig decidir desviar el subjecte amb delicadesa "I, si em permet, on es el senyor Miterrand?" "Oh! Es clar, es clar, que desconsiderat... Doncs miri jove, el nostre malhumorat senyor ha decidit avançar-se a les seves peticions d'ahir sobre la seva tràgicament perduda llar... Nosaltres dos avançarem a un pas tranquil i calmat i ens trobarem amb ell més endavant, a un punt establert on ostenta la seva residencia una virtuosa amistat" Amb el temps i comprenent la condició dels meus amics i la seva bondadosa natura vaig entendre que Miterrand volia evitar-me disgustos i tràngols, en comptes de l'esforç físic, i que De Gaulle era part de l'afectuosa traïció, havent estat informat per el gos de tota la meva trista historia.

He de fer un incís ineludible a fi d'aclarir un punt sobre aquesta narració: potser el lector, humà i, per tant, descregut de mena, pensa o rumia que el llenguatge emprat per un porc rodamón i un gos orfe no correspon a aquesta transcripció o, fins i tot, l'hipotètic lector riu amb sarcasme -menyspreable actitud humana- front la mera possibilitat de que aquesta autobiografia hagi estat feta, efectivament, per un gos, per la seva pota. Doncs be, i com a resposta a ambdues preguntes, certifico que el llenguatge emprat per el porc De Gaulle i aquest que escriu era de tal natura i correcció, i que he conegut a infinitat d'animals mal parlats i que, potser, les experiències que amb ells he viscut no em mereixen l'esforç de posar-les en paper. Potser aquells més queixosos i exhaustius es diran: "Suposant que aquest gos fos tant llest, com dimonis, primer, parla com un humà i, segon, es capaç d'escriure sense tenir el polze" Doncs be humà amb manca d'imaginació, el vostre idioma es senzill en extrem i fins i tot una anemone podria mantenir converses si creies que fos necessari, pel que fa a l'acte material d'escriure, he de confessar que he tingut l'ajut d'un de vosaltres... Serà presentat en el seu moment, que no es llunyà i, ara que hi penso, potser el correcte seria dir que he rebut l'ajut d'aquell que menys pertany a vosaltres.

Fetes les precisions, retorno al dolç àpat en companyia de tant inefable amic. El porc semblava conèixer els caminets més insospitats que, en aparença a una primera mirada semblaven inexistents, i així varem creuar muntanyes entre matolls i herba alta, entre ombrívols boscos que em glaçaven el cor, sempre sota la confortant i elegant conversa de De Gaulle, que em treien la por. Em va parlar de la seva llar, una immensa granja de porcs on milers de la seva malaurada raça eren destinats a una vida en ombres, indigne entre el fang i els excrements i a sobre amb el destí de servir de futura salsitxa. Ell va renegar de tot allò i, precisament el dia en que anaven a carregar-lo a un d'aquells horribles camions de la mort -porcina- cap a l'escorxador, ell va saltar de la rampa i va córrer creuant els camps. No el va perseguir cap home, essent la pèrdua d'un porc de poca vàlua per a ells. Als boscos es va anar ensalvatgint, perdent els modals, relacionant-se amb porc senglars fins que va ser trobat per un individu... Precisament el benèvol excèntric que escriu mentre dicto aquestes paraules. Ell el va acollir i, sota el seu raser va conèixer a Miterrand -abans del baptisme dels dos- Amb aquest personatge, únic humà realment honest segons la seva opinió, van viure una vida d'alegres paries que continua fins al dia d'avui. El meu jove i excitable cap ja es feia possibles esbossos de l'individu en qüestió, segons del que extreia del relat del porc era un home extraordinàriament alegre que vivia reclòs als boscos i que tenia poc contacte amb la seva pròpia raça. A banda de l'inevitable curiositat per conèixer a tant extraordinari fenomen la por, adquirida per els meus contactes amb la raça humana, també va fer acte de presencia en la meva ànima -sentiment que veuria en el futur absolutament derrotat- El viatge amb De Gaulle es va fer molt agradable, donant-me a conèixer paratges bellíssims i plaents, menjars exquisits -era tot un expert- i en general experiències que compensaren totes les desgracies de la meva vida pretèrita. No obstant, el meu company mantenia el silenci a un respecte: la vida anterior de Miterrand. En preguntar-li la primera vegada fins i tot va perdre el seu permanent somriure, cosa que jo creia impossible, el rostre protuberant es va enfosquir i va callar. Front allò no vaig gosar -mai millor dit en el meu cas- fer més preguntes al respecte i, en tot cas, inquirir directament a Miterrand quan tingués l'oportunitat.

L'hivern ja s'ensenyorí del món i les estances a boscos i camins es feien dures, no obstant, el meu company coneixia caus i amagatalls que ens permetien protegir-nos de la gèlida carícia hivernal, acomodats evidentment per mans humanes ja que contenien palla en abundància. Ja que teníem que dirigir les nostres passes lluny de la ciutat en que jo vaig passar aquells dolorosos dies de rodamón la nostra tornada es va fer més llarga de l'espera't i varem creuar muntanyes imponents que se'm fèiem impossibles d'abastar amb l'ull. Motejades de verd i marró, immenses masses inamovibles i gegants plenes de vida. Els rierols glaçats per el temps, la substitució de la fauna que hivernava per la que lluitava contra l'ambient, tot un mon inhòspit i fascinant. I forà allà, en aquelles muntanyes perdudes on vaig una trobada del més desagradable. De Gaulle i jo avançàvem per un camí de terra força ample i la boira avia baixat fins a nosaltres, encerclant-nos de forma opressiva i desagradable, oprimint-me el cor. El porc semblava indiferent a la boira i avançava gairebé guiat per l'instint tot parlant amb la seva alegre veu fins que, tot d'una, un riure humà ens va fer aturar. Provenia, sens dubte, del nostre davant i ens va fer témer que toparíem amb humans. Vaig escoltar a De Gaulle demanant-me amb un fil de veu que el seguís i, en cercar-lo amb la mirada, no el vaig veure, havia estat engolit per la boira. Tampoc vaig gosar cridar-lo per por d'atreure als desconeguts quan, per absoluta estupefacció meva vaig identificar el riure, aquell riure estrident i desagradable, greixos... Era el riure del nen, d'aquell petit cadell humà despòtic i cruel del que vaig fugir. Em vaig quedar del tot glaçat front l'impossibilitat de que aquell esser rondes per aquelles contrades i, mentre així rumiava el vaig veure aparèixer d'entre la densa blancor de llet: duia uns pantalonets curts, uns mitjons llargs i un anorac blau, amb aquell somriure immens i aquelles galtes vermelles per el fred reia i reia i, del darrera d'aquest va aparèixer una figura alta i esquifida, la seva mare, que immediatament vaig identificar amb el sibil·lí gat que em va alliberar. Semblava que mare i fill havien sortit a donar una passejada rural amb l'infortuni que això suposava per a mi. Quedant-me quiet vaig creure que no em veuria allà a la vora del camí però de
sobte les rialles es van aturar i vaig escoltar la odiada veu "El gosset!! Mare, el gosset dolent!!" El terra tremolava sota les seves passes de gegant en miniatura i ja em semblava sentir de nou la seva horrible abraçada tèbia quan, del no rés, d'una banda del camí va sorgir una criatura del tot esfereïdora: era un munt de fang, ple de fulles i branquetes que se l'hi havien enganxat, no semblava poder identificar-se el que hi havia a sota. El nen es va aturar en el seu intent d'agafar-me i va mirar aquella massa fosca, que semblava un tros de terra en moviment. Llavors aquesta va començar a emetre soroll greus i aguts i s'abraonà sobre el nen: el nen, atemorit, va caure d'esquena i va plorar, cridant a la seva mare. La bestia va passar-li per sobre, tacant-lo d'adalt a baix i va enfilar cap a la figura de la seva mare, espantant-la també i fent-la fugir, deixant a la seva noble progènie al darrere. Jo no sortia del meu pànic quan, per fi, vaig identificar aquells crits... No era res més que De Gaulle, una mica brut això si. Vaig córrer darrere seu per -ho he de dir- fruir de l'espectacle. A causa de la boira la figura de la mare va desaparèixer de la vista, camí enllà, aviat. De Gaulle em va fer un gest amb el cap, o en el lloc en que deuria ser el cap si no fos per el fang i la terra que el cobrien i va tornar a enfilar cap al nen, que ja s'havia aixecat i s'eixugava els ulls plorosos. El porc va córrer cap a ell i fins i tot em va néixer un somriure en veure com De Gaulle, transformat en fera, l'empaitava fins a perdre's de vista en l'horitzó. En una estona el porc va retornar a mi satisfet i netejat en un dels molts rierols dels voltants, que tant bé coneixia. Després d'explicar-li qui eren aquells dos es va esglaiar per la coincidència però alhora va semblar encara mes satisfet del que havia fet i varem tornar al nostre periple. Abans de sortir de la boira i creuar un riu em va explicar que aquell comportament "porc decorós per un porc com jo" el va aprendre en la seva estança posterior a la fugida de la granja amb els senglars i que no el jutgés per ella. Satisfet de tenir a tant valent i coratjós company començaven a néixer en mi esperances de retrobar-me amb la meva mare i els meus germans.