Arrugues!

Sovint s'havia entretingut escrutant els rostres de la gent. Solia passar-se hores asseguda en qualsevol banc d'una plaça observant. Li agradava mirar, imaginar-se les històries que s'amagaven darrera de les arrugues i solcs que poblaven les cares de les persones que se li posaven davant. Els rostres joves, tibats i lluents mai no li havien interessat ja que no li explicaven res. Estava perdudament enamorada dels anys dibuixats en els rostres, de les alegries i misèries que havien aconseguit deixar el seu rastre en la pell. Els anys atorgaven a totes aquelles persones una màgia especial però, a canvi, les convertien en vulnerables als ulls estranys. No cabia la possibilitat de la seducció del joc de l'equívoc, del misteri de l'engany i l'ambigüitat. S'ho jugaven tot a una sola carta, delataven les emocions viscudes, tot oferint la possibilitat de jugar a endevinar el caràcter, el temperament, el color de la vida d'aquell individu. Ser vell és anar amb l'ànima nua per la vida. Ella no sabia si seria capaç de suportar-ho però, com hi ha món, un matí es va prometre que de vella tindria potes de gall: les arrugues més belles, el reflex de la felicitat de tota una vida marcada a foc al voltant dels ulls, les que es portaven amb més dignitat, amb més alegria. Havia vist massa fronts arrugats, massa comissures caigudes com per a no adonar-se'n. Desitjava que en passar per davant d'un desconegut tafaner aquest es preguntés quantes riallades i somriures eren necessaris per a perfilar els ulls amb aquelles meravelloses arrugues.