Cercador
Ara potser és una estrella
Un relat de: elfarodelaluna- Compartir:
I quan algú llegeixi totes les meves paraules, tots els meus mons, es preguntarà per què vinc a veure el mar des d’aquest far. És molt senzill. Quan perds una persona que és el teu tot, sents un buit impressionant. El món se t’acaba, llavors tens la necessitat i el desig de voler ser invisible, de desaparèixer, d’oblidar-te de tot. Va ser una nit quan vaig decidir agafar una llibreta i un llapis i sortir al carrer. No hi havia ningú, lògic, a les tres de la matinada poca gent estarà fent turisme per un poble al costat del mar. Estava molt cansat, cansat de que cada moment et recordava, recordava com vas tancar la porta, demostrant així que s’havia acabat. Mai havia estimat tant a una persona. Caminava pels estrets carrers de Tessí. Volia oblidar tot record teu, cada detall em feia venir els moments viscuts amb tu, el teu perfum per la casa va ser la raó de sortir de matinada. M’acompanyava la llibreta i el llapis, erets tu només qui llegia les meves històries. I ara què? Qui serà? Vaig veure aquella torre com em cridava. Tampoc tenia res a perdre, així que vaig decidir pujar les escales i enfilar-me al sostre. Es podia veure tot el mediterrani de nit, en la seva plenitud, en la seva foscor. Aquell mar és màgic i, aquell far desprèn una energia sobre-natural. Em sentia lliure, les preocupacions, el treball, la família que estava a l’altre punta del món se’n van anar amb la jaqueta que vaig llençar al mar. Em sentia jo, sentia una força a la mà que em va ajudar a agafar el llapis i començar a escriure mons, mons imaginaris on no hi ha rius, on la neu és foc.
Ja fa dos anys que conec el far. He aprés moltes més coses que a la universitat, aquest far és la meva musa. He destruït el món aquí i n’he creat de millors, he matat a moltes persones on l’únic testimoni és el far i el meu cap. Reconec que les ones que m’envia la mar de nit són una mica rabioses contra el far. Potser és la seva força de demostrar el seu amor, igual que la meva manera d’estimar. Totes les teves cartes, aquell coixí que em vas fer, aquells marcs, aquelles fotos, aquell àlbum, ara tot això és propietat del mar. Ell és qui coneix la nostra història, igual que la lluna. Ella m’ha escoltat, ha escoltat totes les meves preguntes i, d’alguna forma o altra estan escrites a la llibreta. Malgrat l’any que ha passat, només la nit i el far saben que encara ocupes tot el meu cor. Quan sento que la mar m’escolta li pregunto si encara sents alguna cosa quan escoltes el meu nom. Li dec la vida al mar que s’ha emportat les meves llàgrimes. Aquella nit que portava totes les teves coses en una maleta, aquella nit el mar era jo. Després d’un any he assumit que és més possible que plogui en un desert que tornem a estar junts. I et vull tornar a regalar paraules, vull tornar a caminar amb tu, vull tornar a ser la teva manta quan tinguis fred, ser la teva espatlla quan hagis de plorar.
Ahir mentre feia neteja de l’habitació vaig trobar aquella carta que vas enviar-me quan estava en aquell poble perdut, en aquell poble sense nom. No la vaig trencar, però si que vaig tornar a llegir-la, em trobaves molt a faltar i, que irònic, ara sóc jo. Aquesta carta se l’ha emportat una ona igual que tots els teus records. Aquest far ha vist el meu veritable jo, li he cridat a la lluna el teu nom. Li he explicat que si un escriptor s’enamora de tu mai moriràs.
M’encanta veure com les ones deixen anar tota la seva fúria contra el far, sento que m’abracen, que elles i el far em protegeixen de mi, i dels teus inoblidables records. Cada dia que passava tenia més ganes de venir a visitar el far, fins que vaig adonar-me que s’havia convertit en una addició per a mi, que necessitava estar sol, oblidar el dia. Hi ha gent que quan està sola és quan són de veritat. Cada matí em llevo aviat i el veig allà, convidant-me a veure’l com cada matí. I sé qui és però no el reconec, no estava com fa un any, se li nota a la cara. Tot i així noto que ell sí que sap qui sóc, sap què sento. I llavors miro el rellotge i m’adono que faig tard, m’acomiado mentre penso quan treure aquell mirall. Mai he sabut què fer amb aquests relats. L’únic que m’entén és el mediterrani. És tan especial amb mi, m’ha donat tantes coses, igual que el far, que són el meu públic. Que miren les pel·lícules del meu cap, que llegeixen tot el que escric. He descobert que no tinc res a perdre, tan sols aquests elements que ja formen part de mi. Diuen que passar pàgina és qüestió de temps, però una persona que quan arriba la nit deixa el temps a casa i surt, no pot passar pàgina. Potser l’escriu. Qui sap? Igual que aquella gent que pregunta on és la felicitat. La meva felicitat ets tu, però des de que vas anar-te’n he hagut de fer la meva felicitat escrivint paraules, frases i mons. Avui m’ha trucat ta germana, dient-me que havies tingut un accident mortal. El cor s’atura llavors, les agulles del rellotge es paren, els núvols s’aturen, els avions es queden penjats en l’aire, el mar deixa de tenir ones, tot això passa quan veus que d’un dia per l’altre les coses et poden canviar, el món pot posar-se cap per avall. I ara què? Ara li parlo a la lluna, li pregunto al far i li ploro al mar, i ningú em respon, la nit està callada, més callada que mai. Em sento més que sol, pitjor que quan vas marxar, m’agradaria haver-te dit tots els “t’estimo” que et tenia guardats, però ara, ara no sé què fer. Sento que ni les cames poden amb mi, que no sé per què faig això, no sé quin és el motiu. Aquests ulls ja no ploren més per tu. Adéu estimat far, adéu estimada lluna, però l’aigua em crida. Us estimo. T’estimo.
I aquella fou l’última carta, van trobar el cadàver enmig del mar, rescatat per uns mariners que pescaven a la matinada. L’aigua se’l va empassar, va ser ell qui va decidir viure amb l’aigua i amb ella, i potser ara és més feliç. Ara potser és una estrella que surt cada nit i mira si hi ha algú en el seu far.
Ja fa dos anys que conec el far. He aprés moltes més coses que a la universitat, aquest far és la meva musa. He destruït el món aquí i n’he creat de millors, he matat a moltes persones on l’únic testimoni és el far i el meu cap. Reconec que les ones que m’envia la mar de nit són una mica rabioses contra el far. Potser és la seva força de demostrar el seu amor, igual que la meva manera d’estimar. Totes les teves cartes, aquell coixí que em vas fer, aquells marcs, aquelles fotos, aquell àlbum, ara tot això és propietat del mar. Ell és qui coneix la nostra història, igual que la lluna. Ella m’ha escoltat, ha escoltat totes les meves preguntes i, d’alguna forma o altra estan escrites a la llibreta. Malgrat l’any que ha passat, només la nit i el far saben que encara ocupes tot el meu cor. Quan sento que la mar m’escolta li pregunto si encara sents alguna cosa quan escoltes el meu nom. Li dec la vida al mar que s’ha emportat les meves llàgrimes. Aquella nit que portava totes les teves coses en una maleta, aquella nit el mar era jo. Després d’un any he assumit que és més possible que plogui en un desert que tornem a estar junts. I et vull tornar a regalar paraules, vull tornar a caminar amb tu, vull tornar a ser la teva manta quan tinguis fred, ser la teva espatlla quan hagis de plorar.
Ahir mentre feia neteja de l’habitació vaig trobar aquella carta que vas enviar-me quan estava en aquell poble perdut, en aquell poble sense nom. No la vaig trencar, però si que vaig tornar a llegir-la, em trobaves molt a faltar i, que irònic, ara sóc jo. Aquesta carta se l’ha emportat una ona igual que tots els teus records. Aquest far ha vist el meu veritable jo, li he cridat a la lluna el teu nom. Li he explicat que si un escriptor s’enamora de tu mai moriràs.
M’encanta veure com les ones deixen anar tota la seva fúria contra el far, sento que m’abracen, que elles i el far em protegeixen de mi, i dels teus inoblidables records. Cada dia que passava tenia més ganes de venir a visitar el far, fins que vaig adonar-me que s’havia convertit en una addició per a mi, que necessitava estar sol, oblidar el dia. Hi ha gent que quan està sola és quan són de veritat. Cada matí em llevo aviat i el veig allà, convidant-me a veure’l com cada matí. I sé qui és però no el reconec, no estava com fa un any, se li nota a la cara. Tot i així noto que ell sí que sap qui sóc, sap què sento. I llavors miro el rellotge i m’adono que faig tard, m’acomiado mentre penso quan treure aquell mirall. Mai he sabut què fer amb aquests relats. L’únic que m’entén és el mediterrani. És tan especial amb mi, m’ha donat tantes coses, igual que el far, que són el meu públic. Que miren les pel·lícules del meu cap, que llegeixen tot el que escric. He descobert que no tinc res a perdre, tan sols aquests elements que ja formen part de mi. Diuen que passar pàgina és qüestió de temps, però una persona que quan arriba la nit deixa el temps a casa i surt, no pot passar pàgina. Potser l’escriu. Qui sap? Igual que aquella gent que pregunta on és la felicitat. La meva felicitat ets tu, però des de que vas anar-te’n he hagut de fer la meva felicitat escrivint paraules, frases i mons. Avui m’ha trucat ta germana, dient-me que havies tingut un accident mortal. El cor s’atura llavors, les agulles del rellotge es paren, els núvols s’aturen, els avions es queden penjats en l’aire, el mar deixa de tenir ones, tot això passa quan veus que d’un dia per l’altre les coses et poden canviar, el món pot posar-se cap per avall. I ara què? Ara li parlo a la lluna, li pregunto al far i li ploro al mar, i ningú em respon, la nit està callada, més callada que mai. Em sento més que sol, pitjor que quan vas marxar, m’agradaria haver-te dit tots els “t’estimo” que et tenia guardats, però ara, ara no sé què fer. Sento que ni les cames poden amb mi, que no sé per què faig això, no sé quin és el motiu. Aquests ulls ja no ploren més per tu. Adéu estimat far, adéu estimada lluna, però l’aigua em crida. Us estimo. T’estimo.
I aquella fou l’última carta, van trobar el cadàver enmig del mar, rescatat per uns mariners que pescaven a la matinada. L’aigua se’l va empassar, va ser ell qui va decidir viure amb l’aigua i amb ella, i potser ara és més feliç. Ara potser és una estrella que surt cada nit i mira si hi ha algú en el seu far.