aquella senyora que donava de menjar als coloms...........

Moltes vegades quan vaig per voltants de casa dels meus pares em venen a la memòria imatges de quan era petit, de quan anava a col·legi, quan comprava llaminadures a aquelles casetes verdes de fusta on s'encaixaven unes senyores que venien les regalèssies vermelles a una pela, de la ferreteria gran del costat del meu parvulari (ara es un bloc de pisos) quan anava amb mon pare a remenar cargols i claus..........de la drogueria camps, que encara existeix, on compràvem la pintura i els estris de neteja amb ma mare, i que el pare sempre sortia amb un pinzell o un tub de sementol plaste,.... però el que recordo amb mes tendresa es una imatge que mai se m'oblida.......... aquella senyora que donava de menjar als coloms pel carrer, es un record que sempre m'ha colpit, per què?, no ho se pas , poder per què era una iaia bastant desarreglada que donava una imatge d'abandonament personal, d'estar sola, sense ningú, no te fill ni nets que la vagin a veure i que estiguin amb ella, em preguntava sovint?

Perquè no se'n veuen d'homes donant de menjar als coloms?, m'he preguntat mes d'una vegada quan vaig per allà i ho recordo...es una estampa de la Barcelona de la meva infantesa, que tot tornant de l'escola de la mà de ma mare sempre em quedava mirant sense dir res, sense que ella se'n adones per què fins i tot hem feia vergonya que em veies mirant-la, em sabia greu, de vegades hem venien ganes de preguntar-li a la mare: mama per què esta sola aquella senyora?.......

Tot sovint recordo com si fos ahir aquella fotografia, la senyora, mig corbada, vestida amb faldilla llarga, unes sabatilles atrotinades, fins i tot de vegades amb un abric que no es distingia si era una bata, aquell carretó tapiçat a quadres que quasi be no rodava... però el que mes em dol es que no recordo la seva cara.....allà al costat del banc del lateral de casa, sembrant de pa dur l'asfalt, i on poc a poc si li anaven atansant els ocells, fins i tot els i donava el pa a la ma, .........no sabia ben be perquè no aixecava el cap per veure com se li acostaven volant, o no el podia aixecar?.... era com un acte de fe, com una penitencia........la sensació de solitud, de buidor, de viure en un mon ple de ningú.
De vegades penso amb ella, que se n'haurà fet, ja deu se morta..... era gran........ i els coloms?......la trobaran a faltar?, qui els hi dona de menjar ara?.........van al mateix lloc cada dia una estona esperant que un dia torni?

Seria bonic, com la fi d'un conte.................i sobre la seva tomba sempre hi revolen els coloms, mai li falta la seva companyia....i encara que li faltin les flors sempre te les seves plomes que li donen el caliu que li va faltar de gran.