Aquella meva infantesa tan teva

Recordo –com si fos ahir– aquella infantesa que ja no és meva. No: se l'ha enduta el temps. Era un dia qualsevol, d'un mes qualsevol, d'una infantesa que no pot ser qualsevol perquè era la meva. La meva infantesa. Jo hi tenia deu anys i me n'anava del poble. Els pares havien decidit que canviàvem de casa i –encara que ens n'havien demanat l'opinió– jo sempre he tingut clar que la nostra opinió –la meva i la del meu germà– poc importaven en aquella decisió que ja havia estat presa a l'avançada. Jo –pobre de mi!– necessitava aferrar-me a alguna cosa, a alguna persona, a una engruna de tot allò que anava a quedar enrere. I em vaig aferrar a tu.

Des de la meva vellesa recordo que –quan els pares varen decidir que marxàvem del poble– et vaig capturar en la meva existència. De companya d'escola discreta, d'amiga i res més, et vares convertir en la meva fusta de salvació, en allò que em permetria dir que el meu passat havia existit i que –en aquell passat– no hi havia estat sol. Que hi eres –com a mínim– tu. Tu també eres en aquell passat que ara, mirat des del final del temps, em sembla tan ingenu com postís. Potser –ben mirat– tampoc ningú no es va creure que allò nostre hagués existit en realitat: amb deu anys es podia deixar un país, un poble, una ciutat, una casa i uns amics, però no!, no es podia deixar una "nòvia". Un amor, potser sí, però una "nòvia"? –una "nòvia" formal– si això no es podia trobar ni en els diccionaris d'aquells temps!

Ho vaig tenir clar quan –ja a l'adolescència– em vaig adonar que entre tu i jo no hi havia hagut res.