Apunts per demà

Les motos que passen i esquerden el silenci,
les parelles joves que avancen sense parlar,
el camió de les escombraries, el dels trastos,
la ràdio, una avió de lluny, un cotxe,
la persiana que hom abaixa amb dues braçades,
la nit que comença, la son que es desvetlla.
Avui, divendres, la nit comença com sempre.
A la tarda, a la feina, anunciaré que marxo:
heus ací un nou gir en la meua vida errant.
No se si això és bo, no se moltes coses:
cerco en la ciutat la manera de seguir treballant
d´allò que em permeti continuar estudiant.
No em queixo, és clar, és una bona causa
i les circumstàncies no em són del tot desfavorables.
Ara una moto ha parat sota de casa.
No he escrit mai un poema dedicat a Sants:
carrer Vallespir, plaça del Centre, "la Màlaga".
No ho se, potser això no és poema.
Per escriure cal tenir una idea preconcebuda
d´allò que es vol transmetre i ser coherent.
Cal adjectivar, cercar imatges i dotar-les de símbols.
Però ara només puc escriure els meus pensaments,
caòticament, construint frases al redós d´aquesta nit
en que també recordo els carrers del meu poble
i la seua gent, els amics, els camps d´oliveres.
De tot això sí que en parlo sovint, en els poemes.
Ara jo també he abaixat la persiana, però no del tot.
M´agrada sentir l´aire fresc a la cara mentre m´adormo.
Més tard, quan em desperti alguna moto
o algun cotxe o la conversa dels cràpules,
l´abaixaré del tot, inconscient, d´una sola estrabada,
espontània i precisa, i em fixaré en l´hora
i pensaré sense pensar que està bé,
que dormir sempre està bé, que és un plaer.