Cercador
Angoixa Subterrània
Un relat de: Vicenç Corlleonat- Compartir:
Era la primera vegada que em passava dins del metro. Recordo molt bé el moment en què va ocórrer, potser massa. Era un capvespre fosc de desembre i jo em disposava a agafar la L2 a Plaça Universitat per tornar a casa després d'un dia molt llarg a la biblioteca.
Com sempre, baixava les escales i em dirigia a Paral•lel, que és on visc. Però la meva ment em va trair i vaig baixar a l'andana contrària, direcció Badalona / Pompeu Fabra. La fresca però artificial brisa que arrossegava el metro a l'apropar-se a l'andana em va endormiscar. Ni tan sols vaig badallar. Un son profund es va apoderar de mi i, pensant que algun treballador em despertaria a Paral•lel, vaig decidir no combatre’l.
Al cap d'uns trenta minuts vaig entreobrir els ulls i, commogut per la confusió, vaig botar sobre el seient i vaig aixecar-me. A l'instant vaig veure que m'havia despertat, i vaig seure de nou. El meu cor va esquivar un batec al veure que la següent parada era Sant Martí. Em sentia marejat i l'aire era més dens. No podia respirar amb normalitat i em suava el front. Les cames em fallaven i l'ambient estava carregat. La tensió es va tornar quasi tangible. Tot això ho vaig patir mentre estava quiet.
A l'arribar a l'andana em vaig posar dempeus i vaig córrer a prémer el botó de la porta. Després de sortir estrepitosament, vaig abalançar-me al seient que tenia més a la vora. Al mirar cap amunt, la sensació de confusió va intensificar-se. No sentia sorolls però d'alguna manera sabia que eren presents a l'escena, no veia a ningú però també sabia que hi havia gent. No percebia les mans que em tocaven, però sabia que eren allà. Les llums em cegaven i no podia concentrar la visió.
Fugir era l'únic en el que pensava, i vaig satisfer l'antull ràpidament. Vaig reincorporar-me amb l'ajuda estàtica del banc i vaig difondre'm entre els passadissos. El cor bategava cada cop amb més pressió i no tenia la intenció de parar aviat. A causa d'esbufegar tota l'estona, el meu pas s'anava alentint poc a poc, fermament però evident. Gairebé als marges de la meva pròpia desesperació, vaig aconseguir entreveure la boca del metro a la distància. Malauradament, el meu cos va decidir rendir-se segons abans que pogués respirar aire fresc. O no tan contaminat.
Vaig obrir un ull vagament. No sé quanta estona havia passat, però no molta. Estava destrossat, no em sentia del tot cap de les extremitats però semblava que tot havia recuperat el sentit que fins al cap de poc la meva realitat havia perdut. Estava estirat a les escales del metro. Després d'haver obert els dos ulls, vaig desxifrar un munt de figures al meu voltant.
Una d'elles es va apropar a mi. Era una anciana baixa, arrugada, geperuda, vestida amb un abric de bisó llarg, adornada amb arracades enormes i que duia un perfum potent. A primera vista, semblava que el malson encara no havia acabat. Però va col•locar les seves mans a les meves espatlles i em va ajudar a aixecar-me. Ajupida, em va explicar que havia tingut una crisi d'angoixa i que m'havia marejat a les escales. Tot seguit, em va demanar si volia que truqués a una ambulància. Òbviament, vaig respondre que no calia i vaig decidir anar a casa.
La gent ja havia desaparegut pels carrers propers a la torre Agbar. Potser us demanareu com vaig tornar a casa. No, no vaig agafar un taxi. Ni un bus. Vaig tornar a agafar el metro, aquest cop direcció Paral•lel. No va passar res.
Com sempre, baixava les escales i em dirigia a Paral•lel, que és on visc. Però la meva ment em va trair i vaig baixar a l'andana contrària, direcció Badalona / Pompeu Fabra. La fresca però artificial brisa que arrossegava el metro a l'apropar-se a l'andana em va endormiscar. Ni tan sols vaig badallar. Un son profund es va apoderar de mi i, pensant que algun treballador em despertaria a Paral•lel, vaig decidir no combatre’l.
Al cap d'uns trenta minuts vaig entreobrir els ulls i, commogut per la confusió, vaig botar sobre el seient i vaig aixecar-me. A l'instant vaig veure que m'havia despertat, i vaig seure de nou. El meu cor va esquivar un batec al veure que la següent parada era Sant Martí. Em sentia marejat i l'aire era més dens. No podia respirar amb normalitat i em suava el front. Les cames em fallaven i l'ambient estava carregat. La tensió es va tornar quasi tangible. Tot això ho vaig patir mentre estava quiet.
A l'arribar a l'andana em vaig posar dempeus i vaig córrer a prémer el botó de la porta. Després de sortir estrepitosament, vaig abalançar-me al seient que tenia més a la vora. Al mirar cap amunt, la sensació de confusió va intensificar-se. No sentia sorolls però d'alguna manera sabia que eren presents a l'escena, no veia a ningú però també sabia que hi havia gent. No percebia les mans que em tocaven, però sabia que eren allà. Les llums em cegaven i no podia concentrar la visió.
Fugir era l'únic en el que pensava, i vaig satisfer l'antull ràpidament. Vaig reincorporar-me amb l'ajuda estàtica del banc i vaig difondre'm entre els passadissos. El cor bategava cada cop amb més pressió i no tenia la intenció de parar aviat. A causa d'esbufegar tota l'estona, el meu pas s'anava alentint poc a poc, fermament però evident. Gairebé als marges de la meva pròpia desesperació, vaig aconseguir entreveure la boca del metro a la distància. Malauradament, el meu cos va decidir rendir-se segons abans que pogués respirar aire fresc. O no tan contaminat.
Vaig obrir un ull vagament. No sé quanta estona havia passat, però no molta. Estava destrossat, no em sentia del tot cap de les extremitats però semblava que tot havia recuperat el sentit que fins al cap de poc la meva realitat havia perdut. Estava estirat a les escales del metro. Després d'haver obert els dos ulls, vaig desxifrar un munt de figures al meu voltant.
Una d'elles es va apropar a mi. Era una anciana baixa, arrugada, geperuda, vestida amb un abric de bisó llarg, adornada amb arracades enormes i que duia un perfum potent. A primera vista, semblava que el malson encara no havia acabat. Però va col•locar les seves mans a les meves espatlles i em va ajudar a aixecar-me. Ajupida, em va explicar que havia tingut una crisi d'angoixa i que m'havia marejat a les escales. Tot seguit, em va demanar si volia que truqués a una ambulància. Òbviament, vaig respondre que no calia i vaig decidir anar a casa.
La gent ja havia desaparegut pels carrers propers a la torre Agbar. Potser us demanareu com vaig tornar a casa. No, no vaig agafar un taxi. Ni un bus. Vaig tornar a agafar el metro, aquest cop direcció Paral•lel. No va passar res.
