Amal i el gran circ dels somnis

"La teva vida gira com un huracà
el món és als teus peus i te l'enduràs"

L'Amal té nou anys i és marroquina. Bé, això és el que li han dit els seus pares, doncs la veritat és que ella recorda ben poc del Marroc, únicament, de vegades, quan parla en català deixa anar alguna paraula en àrab. Però tot i que ella no recorda quasi res del país on va neixer, ho repeteix amb orgull als seus companys Jo? Jo Sóc Marroquina.
El seu millor amic és en Murad. El pare d'aquest és d'un país molt llunyà que es diu Pakistà. L'Amal sempre ha pensat que en Murad té molta sort, doncs el seu pare és l'amo del supermercat que hi ha al seu carrer, i en deu fer molts de calers, doncs tot el dia entren i surten persones a comprar. Es veu que la carn que venen allà és més bona, per no se quines coses que li han explicat els grans.
En Murad ajuda al seu pare col·locant llaunes, ampolles, paquets i d'altres coses als atapaits estants. Quan té una estona lliure se'n va a buscar-la per anar a la Rambla a jugar. Clar, per què encara no sabieu que l'Amal viu al Raval.
Els hi encanta jugar a futbol, encara que es veu que als gran no els hi agrada que les nenes ho facin. Diuen que el futbol és un esport per als homes. Quines coses que tenen els grans oi? La veritat és que l'Amal no ho fa gens malament, i a més és una noia amb molta empenta que sempre acaba fent allò que es proposa.
Aquell diumenge tota la colla disputava un partit importantissim. Era l'últim dia de vacances, així que per a tots era una especie de final. Van ocupar el seu espai habitual a la Rambla i van marcar les porteries, com sempre, deixant a terra un parell de jaquetes. Els partit va començar sense que ningú, ni passejant ni turista, fos conscient de la magnitud del que succeia en aquell improvitzat terreny.
El Jordi va passar la pilota a l'Amal i aquesta va xutar. En Murad, que era el porter de l'equip rival, va evitar el gol desviant-la amb la mà i la pilota va sortir rodolant carrer avall entre els cotxes que baixaven per la Rambla del Raval.
-Corre, ves a buscar-la!!! -va dir en Murad.
-Jo? No és just, l'últim que l'ha tocat has sigut tu!
-Però que dius nena! Jo sóc porter!
L'Amal va girar-se per veure cap a on havia anat la pilota i la va veure rebotar per un carreró forces metres més endevant. Va esperar fins que els cotxes la van deixar passar i va sortir corrent darrera de la pilota. Quan es va adentrar al carreró per on havia anat va poder veure la pilota vermella de plàstic rebotant entre una multitud d'homes, que li van semblar grissos. Era com si alguna cosa fes correr aquella pilota, doncs es movia molt ràpida carrer avall, sense que ningú l'aturés.
-La kura..., no... la pilota, la pilota!! -cridà l'Amal.
Tothom seguia caminant impassible, mirant a terra, sense fer cas de la petita, que corria pels carrerons darrera d'una pilota que semblava viva. De sobte l'Amal va veure que era a un carreró que no coneixia, cosa força estranya, doncs amb tota la seva tropa havien recorregut el barri milers de vegades. Però el fet és que no sabía on era.
De cop la pilota va deixar de botar. Ara rodava pel carrer, cada cop més i més lenta. Finalment es va aturar i l'Amal va seguir-la amb la mirada . Era als peus d'un home que vestit de pallasso, amb un petit paraigües a la seva mà esquerra i una postura força còmica feia l'estatua. Als seus peus un petit barret esperava que hi caigués alguna moneda.
L'Amal es va apropar a l'home, que va restar impassible, i va recollir la pilota. Just quan es va ajupir va veure que al barret no hi havia cap moneda. Es va mirar al pallasso; la seva cara era trista, exageradament trista, com ho és tot en els pallassos, exagerat.
Va buscar a les seves butxaques i va treure una moneda de cinc cèntims. Després mirant-lo fixament als ulls va llençar-la al fons barret. L'home va somriure, exageradament, és clar, i de dins del paraigües va treure un paper per l'Amal. Quan la nena el va agafar el pallasso va canviar de postura i es va quedar inmóbil de nou.
La petita es va allunyar amb la pilota i el paper, girant-se de tant en tant per veure com el pallasso seguía impassible. El paper era una entrada de circ per al "Gran Circ dels Somnis" en la que un dibuix d'un pallasso igual que el que feia l'estatua convidava a entrar a una petita porta.
Caminava pel carrer, tornant a la Rambla, quan de cop l'Amal va escoltar crits una mica més endevant. Es va esberar una mica al principi, doncs de vegades al barri també hi ha gent dolenta, però quan va sentir el que cridaven els nervis es tornaren emoció.
-Última funció del circ a les divuit hores tretze minuts i sis segons.
L'Amal va correr uns metres i va veure una comitiva de pallassos, malabaristes, equilibristes, mags i d'altres grans artistes fent petites mostres del seu art. Hi havia dos homes que menjaven foc, un altre pujat a unes enormes xanques, una malabarista que llençava boles a l'aire i dos nois que tocaven uns grans timbals com els que els seus pares deien que es toquen al Marroc. La gent del carrer pasava de llarg mirant al terra, com si no veiessin l'espectacle.
-Vens al circ? -li va preguntar el noi que cridava.
-Tinc una entrada, però...
-Una entrada? És molt dificil aconseguir-ne una.
-He de tornar a la Rambla, m'esperen els amics...
-Per al partit?
-Com...
-Bé, però pensa que és l'última funció i no tornarem fins...
El noi va treure un gros rellotge lligat a una cadena d'una butxaca i el va mirar.
-No tornarem fins d'aquí a... sis anys i cent setze dies.
La petita va mirar el seu rellotge. Eren les 18hores 11minuts i 2segons.
-Bé, hi faré una ullada.
L'Amal va seguir la comitiva pels carrerons del barri fins que es va aturar devant d'una petita porta de fusta igual que la del dibuix de l'entrada. Al damunt hi havia un cartell molt antic que deia "Gran Circ dels Somnis" La petita porta es va entreobrir i la comitiva va entrar quasi de forma furtiva.
-És... aquí? -va preguntar sorpresa l'Amal.
-Sí, és una mica petit, però hem fet algún retoc i es pot actuar força bé.
L'Amal va dubtar un segón, doncs els seus pares sempre li havien dit que no anés amb desconeguts i ella era molt obedient, però la curiositat era molt forta, així que es dirigí cap a dintre.
Just en aquell moment van sortir dos porters. Un era molt, molt baixet, més petit que ella i tot, un nan. L'altre era segurament l'home més gran que mai havia vist, un gegant.
-Espera nena, no pot entrar qualsevol al "Gran Circ dels Somnis", és només per a un públic molt selecte.
-Tinc una entrada -va dir l'Amal ensenyant-la.
-Ummm, veig que llavors ets una persona molt important. Bé, de totes maneres la funció no comença fins a les 18 hores 13 minuts i 6 segons, així que falten 26 segons.
L'Amal va esperar els 26 segons que faltaven pacientment.
-Molt bé estimada espectadora, ja pots passar. Dona-li l'entrada al meu company.
El gegant va agafar-la amb tanta cura que va semblar còmic. L'Amal somrigué mentre aquell enorme home li donava voltes a l'entrada amb por de trencar-la sense seguir la linea de punts.
-Se t'ha de fer tot sempre!!! -digué el nan enrabiat- Arribarà tard!!!
El nan, saltant, li va picar les mans al gegant i li va treure l'entrada. Després la va trencar de forma matussera, i va obrir la porta a l'Amal fent-li reverencies, exagerades, és clar.
Aquesta va entrar i es va quedar tan embadalida amb el que va veure que ni tan sols va poder dir una paraula. Davant seu hi havia una pista de circ enorme, amb forces grades, com si fos a dins d'una carpa
-Però... com...
Les llums es van apagar i només va quedar un gran focus enfocant al centre de la pista. Allà va apareixer un jove vestit de mestre de cerimonies.
-Prengui lloc senyoreta, la funció comença.
L'Amal es va seure. Al seu voltant no hi havia ningú més de públic.
-Estimada espectadora, per començar la funció la millor malabarista del món, la Raxida.
A l'escenari va pujar una noia morena, com ella, molt maca, que anava vestida molt elegant. L'Amal se la va mirar bé. "Clar, Raxida, és marroquina, com jo", va pensar. Allò li va fer tanta ilusió que va sentir la necessitat de dir-li. Així que es va aixecar i va cridar.
-Min aina antzi?
-Qué? -va respondre la Raxida sorpresa per la pregunta.
-D'on ets?
-Jo?... jo sóc sueca.
L'Amal es va quedar tan sorpresa per la resposta que va seure i va callar.
-A continuació el número de malabars més difícil fet mai. La Raxida farà malabars amb quatre boles invisibles -va dir el mestre de cerimonies.
La malabarista es va concentrar moltíssim. Després va fer el gest de llençar boles en l'aire durant una bona estona.
-Ara, estimada espectadora la Raxida ho farà amb cinc boles.
La malabarista va seguir fent els mateixos gestos que abans. L'Amal no va poder callar més.
-No hi han boles!
La Raxida va mirar cap a l'Amal un segón i va fer el mateix gest que faria si li haguessin caigut les boles.
-Vigila! -cridà la Raxida.
En aquell moment L'Amal va sentir un cop al cap. Va palpar el terra i es va adonar que allà realment hi havia una bola. La va agafar i demanant-li se la va tornar a la Raxida. L'espectacle de malabars va continuar amb números igualment espectaculars.
-A continuació en Hans, l'únic domador de ratolins del món!
Quin perill pot tindre un ratolí? -va pensar l'Amal.
En Hans era un noi negre que anava vestit de vint i un botons, amb un elegant smòquing. Ara, a l'escenari hi havia una gran gavia. La porta del fons es va obrir i entraren tres ratolins tan grans com lleons. Seguint les ordres de'n Hans els ratolins feien coses increibles: Saltaven uns per sobre dels altres, aguantaven als companys amb les potes, ballaven... Finalment en Hans va realitzar el número més perillos. Va ficar el cap a la boca de un dels ratolins. L'Amal s'ho va mirar estorada.
-I ara, estimada espectadora, la millor equilibrista de l'univers, l'Anna. L'única equilibrista que no només fa exercicis sense xarxa. També els fa sense fil.
A
l'escenari va apareixer una noia amb una perxa molt i molt llarga. L'Anna va començar a pujar per una escala fins a una plataforma. L'Amal va estar a punt de cridar quan l'Anna es va apropar al buit, però recordant l'actuació de la malabarista va callar i es va mig tapar els ulls,deixant-los veure per entre els dits.
L'Anna va fer un pas endavant i... va començar a caminar per l'aire sense cap fil. L'Amal se la mirà embadalida. Aquella noia caminaba per l'aire com si volés. Llavors va pensar que li agradaria ser com tota aquella gent, i aconseguir tots aquells impossibles.
El proper número era el d'un mag. Quan el van anunciar l'Amal va somriure. "Un mag? Però si tot el que passa aquí ja és màgic!" -va pensar.
Així, entre un gran núbol de fum van sortir a l'escenari el gran mag Tse i el seu ajudant, vinguts especialment desde Pequín. El gran mag era més aviat un home petit i vell, molt vell, segurament l'home més vell que l'Amal coneixeria mai. Els seus cabells eren tan llargs que, recollits amb una trena, li arribaven a terra. També duia un gran bigoti molt i molt llarg.
-Benvolguts espectadors, per al meu número necessito la col·laboració d'un de vostés.
L'ajudant de Tse, dissimuladament, va dir-li alguna cosa a l'orella al vell mag. Aquest va treure un monocle d'una butxaca i se'l va possar.
-Oh, disculpa petitona, necessito el teu ajud.
L'Amal, sempre disposada a tot, es va aixecar i d'un salt va entrar a la pista.
-I ara petitona, si em dones el teu permís et faré desapareixer.
-Home... jo...
-Tranquila joveneta, Tse és el millor mag del món -va dir l'ajudant.
-Bé, però vigili.
Llavors Tse es va concentrar moltíssim. La seva mirada era tan profunda que l'Amal es va inquietar per uns segons. De sobte va pronunciar unes paraules en xinès, va fer petar els dits i... l'Amal va desapareixer de l'escenari.
-Oh, maleït sigui! He fallat! -va dir Tse.
En aquell moment l'Amal va obrir els ulls. Era al mig d'un prat verd ple de conills per tot arreu. N'hi havia tants que s'apilaven uns al damunt dels altres i gairebé no es veia la gespa. Tots el conills la miraren de cop.
-Que hi fas tu aquí? -preguntà un dels conills.
-Parleu?
-No -contestà un altre- a tu que et sembla...
De sobte es va obrir un forat al cel i hi va entrar una mà. Agafà el conill que li havia parlat primer i se l'endugué.
-Que és això? On soc? -preguntà l'Amal.
-Ets al fons de la xistera, d'on tots els mags del món agafen els conills que fan apareixer.
-No pot ser, això...
El cel es va tornar a obrir i una mà li estirà els cabells a l'Amal, que no va poder acabar la seva frase.
-Au! -va exclamar.
La mà va deixar anar els cabells i agafà un conill.
-No se com t'ho has fet per poder entrar, però no podràs sortir mai pel forat d'una xistera, ets massa gran.
L'Amal va començar a cridar demanant ajud, però l'única resposta que va obtindre fou la de la resta de conills que li van recriminar que fes tant de xivarri. De sobte, uns metres més endavant es va obrir de nou un forat de xistera.
-Noia, noia, respón!
L'amal es va moure com va poder entre els conills fins que va arribar a sota del forat. A sobre seu veia el cap de'n Tse.
-Ho sento petita! No era la meva intenció!
-Però com puc sortir d'aquí?
Tse li va estirar la mà i l'Amal la va agafar. Llavors amb una extraordinaria força per a un home de la seva edat Tse va estirar-la cap amunt. Però el forat del barret era massa petit i l'Amal es va quedar encaixada, amb el cap i un braç a dins de la xistera i la resta del cos de l'altra banda. Aquella sensació encara li va fer més angunia que estar tota envoltada de conills. Ara tenia el cap dins d'una xistera, quasi ofegantse i les cames penjant-li.
-Ningú al circ em pot fer petita? -preguntà la noia.
-Tampoc fem impossibles -va respondre Tse- molt em temó que només podràs sortir si ho intentes tu.
-Però com?
L'Amal va estar una estona pensant, sense saber com s'ho faria. Finalment enrabiada va tancar els ulls i va cridar.
-Tan de bo fos petita per poder sortir!
De cop i volta, com si l'estirés de a mà una grua la petita va sortir disparada cap al cel creuant el forat de la xistera fins la pista. Quan es va fixar en la mà del mag va veure com era quasi tan gran com tot el seu cos.
-Prodigiós! Com has...? -digué Tse mirant-se la mà. Però quan encara no havia acabat la pregunta l'Amal ja tenia de nou la mida natural.
-Sorprenent! Realment sorprenent!
Quan va mirar al voltant va veure com a la pista hi eren tots els artistes. La malabarista, el domador, l'equilibrista, el mag i el seu ajudant, el nan, el gegant, el presentador... Tots apaludien a l'Amal pel seu espectacular número de disminució.
-No, no cal que aplaudiu, de fet jo... no se com ho he fet -digué humil l'Amal.
-No hi fa res, el fet és que ho has fet.
Quan es va fixar l'Amal va veure que qui parlava, quasi tapat pel gegant, era el pallasso que li havia donat l'entrada.
-Sí, però vosaltres...
-Estimada Amal...
-Com saps el meu nom?
-Fa molt que et conec. Se que jugues al futbol, que has marcat 12 gols aquest any i que hauries d'aprendre a jugar també amb l'esquerra.
L'amal va restar muda.
-Se moltes i moltes coses, una mica de tot, però encara no se fer-me petit.
L'Amal i el pallasso somrigueren.
-Però... i el circ? Com es que no hi ha ningú? I els calers? No heu tret calers?
-Com que no? Mi ra la nostra recaptació.
Llavors el pallasso li va ensenyar la moneda de cinc centims que li havia donat l'Amal.
-Però amb això no es fa res.
-Bé, tu has aconseguit fer riure a un pallasso, que et sembla més dificil?
L'Amal no entenia res, però va pensar que seria millor prendre-ho com un número més de magia. Valia més no coneixer els trucs.
-Molt bé petita, em sembla que és l'hora de marxar. Nosaltres tenim 23 minuts i 3 segons per actuar a Buenos Aires i tu encara has d'acabar un partit oi?
El pallasso va acompanyar a la petita a la porta i aquesta va sortir al carrer amb la seva pilota vermella.
-Recorda Amal, entre tots podem fer-ho tot. Ah, i juga també amb l'esquerra, que no ho fas tan malament.
L'Amal somrigué i marxà.
Quan l'Amal va tornar a la Rambla ningú la va mirar extranyat.
-Sento haver trigat.
Tard? MIg minut? -contestà Murad.
L'Amal va mirar el seu rellotge. El temps no havia passat. Ho hauria sommiat?
Aquell dia l'equip de l'Amal va guanyar per cinc a zero. Ella va fer dos gols i una assistència, tot amb l'esquerra. Quan tornava cap a casa, buscant un mocador a les butxaques per eixugar-se la suor de tant correr va trobar un tros d'entrada per al "Gran Circ dels Somnis".