Als Pirineus, de visita

Crepuscle silent d'altives carenes;
valls hospitalàries, claredat de vida.
El cel tan blau, l'acolliment tan nostre.

Hi arribàrem, solcant boires espesses,
trepitjant camins lliures de paüra;
arrelats a un capvespre de benaurança
vívid reflex de tantes ventures.

Amb -potser, sí- inclemències del temps,
però amb desig atent al moll de l'ànima
veniem a tu sobre turons i cims. Sense
mentides. Sense edificar geografies
amb una manotada de ciment o un bri de semen.

I arribats,
trobem un paisatge orfe, incorrupte, vital,
sense ganes d'oblit pregó. D'espera obligada.
Com un camp de roselles. Pures, vermelles.
De geometries clares, trencades cop a cop
amb fúria, que es transforma sovint
en música d'ales sonores impossibles.

Termes de llibertat, de possible misteri
esdevenint intensitat d'espai que calla.
Calma harmoniosa de pluja intensa o tènue.
Valls de solitud. De solitud que encisa.

Aturat el vent humit, o les darreres volves
arriba l'hàbit d'un guirigall somort
del centre vilatà que s'endevina.

Ho he copsat de la finestra estant
com branca d'arbre expectant que aguaita,
-cultivada fulla- mirador convidadora
als vermells i blaus del pensament-,
fins que la lluna em pesa a les parpelles.

Aquest dia, salivant mitges memòries,
esventrant-me el cervell, el cos i la presència
senyalen futur clar, mitja tornada.
Talment un peix boquejant fora de l'aigua.

I he vingut vora el Noguera o el Pallars
més de tres vegades set, si no em descompte.
Un secret intern em rendeix cada visita

desfermant-me nous camins de llum i joia.

I tornaré. Amb sol o amb boira. Amb pluja o neu.
El principi del record és talment allò que ens dura.
Tota la resta, un final rodó, sense resposta.

mc 9/9/08