Alé de Laments.

Caminant pel carrer, el cel està ennuvolat,
fa efecte que les sombres han començat a respirar.

Han despertat, finalment ploren.

Uneixes totes aquestes notes tràgiques i et preguntes:
¿No és acàs una melodia?

Els seus laments s'engrandeixen tant que consolen els meus.

La seva mirada, està fixa en mi... i la meva en ells.

Les ànimes, atormentades, amb romàntica veu em suspiren a l'orella:

- Des dels més foscs pantans,
fins a les portes de l'infinit,
busca't la mort per les teves mans,
llavors la vida tindrà sentit...