Al bar!

Un relat de: Vella Màquina
Ja m’he mullat dos cops, aquesta setmana. El primer va ser dimarts passat, tornant de l’acadèmia. Al sortir de casa no plovia, és més, feia un sol radiant, i no m’agrada sortir amb paraigües quan fa sol. Em fa sentir estúpida. Al sortir, queia un gran xàfec. Com pocs n’havia vist, d’aquests, que sembla que hagin de durar uns moments, però l’espera darrere d’una cortina d’aigua es fa eterna. Tampoc m’importava quedar-me xopa, ja que la inconfusible carpeta groga, que ara, a finals de curs, ja està tota escantonada, i els papers de dins tots rebregats, feia poc servei en aquell moment.
Amb tota la calma i tranquil•litat del món, vaig dirigir-me cap a casa, creuant-me amb persones atrafegades deixant anar renecs perquè es mullaven i encara trigarien uns minuts a arribar als seus destins. En canvi jo, la rara de sempre, em vaig aturar davant la finestra del bar on havíem passat aquells moments tan i tan màgics. No hi eres. La nostra taula estava ocupada per una parella de desconeguts, que no sabien que aquella taula no els pertanyia, que no sabien que era nostra i només nostra, que no sabien està reservada per quan hi tornem. Una taula de quatre cadires per a dues, tres, quatre, cinc persones. I ajuntar-la amb la dels companys del costat, deu, dotze, tretze persones rient.
[Si, les llàgrimes es confonen amb la pluja, però la mirada rebel•la el teu plor. Vaig passar per davant la porta i, a l’entradeta, l’home de blanc que porta el bar em va mirar fixament i va voler fer un “adéu” casual. Ja m’havia vist abans de passar, i m’havia estat observant tota l’estona en que jo, aturada i amarant-me d’aigua dolça, observava amb nostàlgia el seu local. Segur que ja sap el que em passava pel cap en aquell moment, totes les tardes i nits hi era... M’agradaria que el pròxim cop sigui un “hola” i no un “adéu”. M’agradaria que fos un “hola! Soc l’Héctor. T’he vist alguns cops pel bar...” i establir una conversa normal i no adéu i mirades forçades. De fet, no sé ni si es diu Héctor; però en té la cara. Hi ha gent que té cara de noms. Hi ha gent, que, aniria amb els seus pares per dir-los que es van equivocar a l’hora d’elegir el nom. Que el Xavi òbviament s’hauria de dir Albert, la Maria, Anna, i l’anglès, el David, s’hauria de dir Peter. En canvi, hi pares als qui felicitaria per la seva elecció: Júlia, Ignasi, Isaac, Pilar, Jaume... o Queralt, un nom que la fa única.
Vaig pujar els esglaons de casa arrossegant els peus i plorant com si m’hi anés la vida, i per treure’m aquells trossets de cel, una dutxa ben calenta va fer que em reanimés. Vaig examinar el mirall embafat entretenint-me amb les gotetes de vapor que anaven caient. Vaig allargar el braç i, inconscientment, el meu dit va escriure el teu nom.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de Vella Màquina

Vella Màquina

1 Relats

0 Comentaris

602 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Últims relats de l'autor