Això nostre

Jo sé que algun dia la vida et serà plàcida
i que aviat em miraràs amb el teu nou somriure:
el somriure que no he conegut,
però que viu ben a dins teu.

Fa setmanes que no ens besem.
El nostre amor ,
tan avesat al plor i a l´absència,
a l´adéu amb la mirada trista,
ara sembla que ha perdut la por
i ja no cerca les paraules
en els laberints de boscos feréstecs.
Ara tan sols et prenc la ma novament
Per sentir el batec de l´esperança.

El nostre tren,
de rails poc afermats a la terra,
ara aprèn a no témer els destins.
Avui el seu viatge incert
s´aferra a la promesa de no viure a soles
i al record del naufragi
d´un noi i una noia que es deixaren endur,
amb el pit obert i amb el cor obert,
una matinada d´agost
i van arribar a una platja.