"Això és una vergonya"

La imatge no podia ser més plàstica: dotzenes de llaços blaus, símbol pacifista per excel·lència, clavats a les americanes d'uns senadors i senadores que diuen ser grans demòcrates i fervents defensors d'aquest famós "estat de dret" que es veu que ara està tan de moda. Unes poquetes dècades enrere, aquests mateixos senadors i senadores havien defensat i/o col·laborat amb el règim dictatorial que va governar aquest país durant quatre dècades... Incoherència, senyors?
L'espectacle deplorable que vam presenciar ahir al senat espanyol no pot ser qualificat d'altra cosa que precisament això: deplorable.
El Sr. Javier Rojo, vermell com un pigot (ja no sé si de vergonya o d'indignació), va repetir fins la sacietat que prou, que aquell comportament no portava enlloc, que era "una vergonya" per als mateixos presents a la sala i per als ciutadans i ciutadanes del país que diuen que és també el nostre.
És clar que, després d'escoltar com aquella mateixa tarda el president del PP titllava de "hooligan" el president espanyol, vaig arribar a la conclusió que la vergonya i/o la indignació del Sr. Rojo no havia pas estat compartida pels militants del partit popular.
Jo és que no sé què ens està passant. Feixistes que ara farden de tan demòcrates, pacifistes i "pancarteros" que són; llaços blaus que onegen per crispar, enrarir i tornar encara més violent l'ambient d'aquest país... Els que enalteixen sens descans l'eterna i rància unió d'aquest país, són els mateixos que estan perfilant a cops de martell la divisió, el sentiment de diferència i la intolerància.
Realment, frase històrica la del Sr. Rojo, "això és una vergonya".