aina

Vaig trobar-me ajeguda sobre aquella massa tova i enganxosa.
Quan per fi vaig obrir els ulls, em vaig trobar unes pupil.les negres que em miraven.
L'ésser es va posar dret. Era petit, més petit del que us podríeu imaginar.
Aquella coseta que fins llavors desconeixia i menyspreava ara em tenia ven atemorida.
Vaig aixecar-me a poc a poc. Començava a recordar. El cap em bategava al mateix temps que el cor. Depressa. Com els segons que no es poden aturar mai.
Vaig anar recordant qui era. El meu nom. Les meves emocions i sentiments.
Em van venir moltes ganes de fugir molt lluny.
Sabia perfectament de qui eren aquells ulls grossos i aquell cosset esquifit.
Era un d'aquells animalets que s'amaguen dins dels nostres records i que, sovint, desconeixem (o ho fem veure).
Jo sempre havia estat una persona seriosa, sensata. Creia que el futur era el més important, el que ens mantenia viu.
I ara, que veia tan clar el meu error, em sentia estúpida.
Havia volgut esborrar els meus records. I això, em va dir la criatura, és voler esborrar una part tan profunda de tu mateix que et quedes buit, sense motius per segiur respirant.
Seguia tenint moltes ganes de marxar i córrer, no parar mai de córrer.
Era massa tard.
Setmanes després era una persona normal.
O més o menys normal. Ja no caminava amb el cap alt.
Recordava cada un dels moments que havia viscut tancada amb aquell ésser.
Obligada a aturar el temps.
Sempre recordaré el que em va dir: "al cap de vall Mariona, només som cèl.lules, els sentiments és l'únic que et pot diferenciar d'un cangur".
Ningú m'ha cregut quan els hi he explicat la meva història, em recomanaven unes bones vacanses o que anés al psicòleg.
Al cap de vall creure'm o no és decisió vostre.