Agafat de la mà del temps

Agafat de la mà del temps
a cops de dolor aprenc a viure.
Innocent, desvalgut, feble,
no hi ha mestre pel camí del cor
i, pas a pas, s'endureix l'ànima
mentre em creix el cos.

Em moc entre els dies buits
perdut en egoïsmes que m'ignoren.
Dels sentits, només el tacte i la vista
em permeten de saber l'existència
dels qui, com jo, de la por en fan senyera.
Feixuc bagatge aquest, que ens frena
i ens limita i ens fa covards.
Però no calen falsos miracles
disfressats de necessitades carícies
per arribar amb enteresa aparent a la mort...
Sense buscar-ho,
(Cóm si no, es troben els tresors?)
desconegudes conjuncions de l'Univers
fan que em rebeli a tanta buidor
i em lliuri a les passions de l'ànima.
És així que la flama de la Vida
em crema i em desperta i em sacseja.
Ja no podré oblidar mai més
com he descobert la tendresa
i com, per unes mans, per un bes,
m'ha estat donat poder triar el camí
cap a l'afirmació de l'Amor
Finalment, em desprenc del pes
de lamentacions inútils i em deixo sorprendre
per l'essència, potser encara distant,
de tanta vida.
I s'em desperta el cor
i, oblidant-me de mi,
puc dir que estimo
mentre em deixo estimar...
Si més no,
malgrat tots els murs i tots els obstacles
reconeixo en el dolor la lliçó
que em cal aprendre i
compartint neguits i dubtes,
des de cada capvespre
recordaré què és viure en Tu
i saber-te en Mi.