Afonia

Un matí la ciutat va despertar en un silenci humà. No és que no hi haguessin sorolls, s’escoltaven els claxons dels cotxes, els sorolls dels motors, el brunzit dels aires condicionats, els xiulets dels ascensors, el pip-pip de les portes del metro en tancar-se, els missatges metàl•lics enregistrats anunciant les properes parades i les molestes melodies dels mòbils, però havien desaparegut les veus de les persones.

Res va alterar la normalitat al llarg de les primeres hores, i tot va seguir funcionant com cada dia. De fet al matí ningú va notar cap diferència. No cal la veu per comprar una T10, ni per omplir formularis, ni per omplir el dipòsit de benzina. Les pantalles dels ordinadors no t’escolten.

I els treballadors dels bars, estancs i quioscos no necessiten escoltar res per saber que un client vol un tallat, un paquet de Nobel o la Vanguardia. Tots demanen el mateix mecànicament des de feia anys. Fins i tot els farmacèutics van poder seguir repartir els medicaments entre els centenars de pacients que s’havien anat convertint en crònics.

Ningú va trobar a faltar les converses supèrflues d’escorçar al bar, ni les dels ascensors, ni tan sols les de les oficines. Ni tan sols a les escoles, on ja feia temps que molts mestres no ensenyaven i que molts alumnes no escoltaven. No cal la veu per experimentar.

Els metges a les consultes omplien receptes segons el costum, segons les ofertes de les farmacèutiques i les aficions dels jubilats que ells ja coneixien.

A l’hora de dinar alguns van notar alguna cosa estranya, però no van acabar d’identificar que era. No va ser fins l’hora de plegar, quan derrotats pel dia a dia, tothom va regressar a les seves cases i en seure als sofàs i encendre els televisors ho van notar. No podien escoltar res. I no era per què els televisors estiguessin espatllats, a l’altra banda de les pantalles els presentadors de programes del cor i dels informatius d’esport intentaven en va vomitar paraules sense aconseguir-ho.

A tothom els hi va semblar que costaria molt adaptar-se a la vida sense paraules però no va ser així, de fet feia temps que la paraula no era fonamental. Els polítics per exemple, ja feien les campanyes basades en una imatge o un eslògan curt, buit de contingut i perfectament intercanviable pel de qualsevol altre partit.

Ara, als parlaments tot es va substituir per afirmacions o negacions fetes amb el cap amb més o menys contundència, segons com volguessin reforçar les seves postures. Uns moviments sempre fets segons l’ordre dels caps del partit.

La ràdio va sortir malparada convertint-se en un fil musical instrumental, si eren cançons actuals, o en un revival de cançons amb lletra. Però aviat les lletres fins i tot van començar a molestar alguns. Per a molts la tele, en canvi, fins i tot va millorar.

Van passar els dies, les setmanes, els mesos... i com recorda la coneguda frase tal dia farà un any.

Sense adonar-se tothom va seguir fent la seva vida sense grans canvis. Que hi havia d’estrany en què una espècie com la humana, que es pot acostumar a veure gent dormint al carrer o als bombardejos o a l’holocaust no s’acostumés també a l’afonia, a viure sense la paraula?

Van anar passant els anys, fins a un total de quatre. I un dia, sense que ningú pogués preveure cap canvi tothom va començar a sentir una cosa a la gola, a la vegada. Com si hi hagués allà dins alguna cosa que volia sortir imperiosament. De cop tots parlaren a la vegada, pronunciant un mot. Bé, de fet per ser més exactes hauríem de dir que van pronunciar dues paraules. Uns van dir si i els altres van dir no.

Després tot va retornar a la normalitat, a la calma i sobretot al silenci.