Adolf i Iosif

Una llarga cua de gent, immensa, que sembla no tenir aparent fi es perd en la llunyania d'un terreny erm on no creixen mes que certs matolls de color negrenc i malaltissos. Tot i que no es divisa la figura rodona del sol enlloc, l'aspecte es propi d'un capvespre roig. Columnes de fum d'origen indeterminat s'eleven cap al cel conformant formes torbadores. En apropar-nos a la cua, veiem que aquesta esta formada d'individus heterogenis de totes les classes i condicions. Aquí i allà trobem cercles d'aquests que han iniciat conversa en la seva espera. Podem veure uns homes ben plantats, amb vestit impecable i corbata, que semblen discutir quelcom m'entre riuen de forma grotescament ostentosa. Darrera d'aquests es troben dos persones, que semblen anar abillats amb robes religioses, i que es miren tímidament, com reconeixent-se però sense el valor suficient com per seguir la conducta dels seus companys de fila. Un d'ells agafa amb força una creu d'or que l'hi penja del coll i, interrompent les seves mirades a l'altre, sembla recitar quelcom en veu baixa. Darrera d'aquests hi ha una senyora d'edat avançada, vestida de forma elegant i amb tot de collars i altres accessoris. Sembla nerviosa i dirigeix els seus ulls al seu voltant. Del front l'hi sorgeixen gotes de suor i el seu estat de tensió sembla augmentar. En un moment donat, per sorpresa de la resta, surt corrents m'entres crida "Jo no hem mereixo això! Sempre he estat honrada!". La seva figura sembla perdre's en l'horitzó d'aquell desert. Els homes dels vestits elegants es miren i riuen llargament. Els dos religiosos intercanvien mirades de terror fugaç. El lloc de la dona es ocupat per un home baix, que no obstant i la seva ridícula constitució manté una mirada altiva i desafiant amb la resta, com si aquells no foren dignes de la seva presencia. Va vestit de militar, tot de gris i amb diverses insígnies lluents. Du la seva gorra a la ma i es pentina amb la palma de l'altre el seu llustrós cabell negre. En acabar es passa els dits per el seu curiós bigoti que només es un quadradet que va del nas al llaví superior. En un moment donat, de darrera de la fila sorgeixen uns crits que semblen dirigits a ell. "Adolf! Adolf!". L'homenet prepotent es gira despectivament i sembla reconèixer la veu. De la munió a la seva esquena ve un home, també vestit de militar, però amb diferents insígnies, mes panxa, una alçada mes considerable i un bigoti que recorda al dels lleons marins. Aquest du la seva gorra posada que deixa veure una estrella roja. Finalment els dos homes es troben. El que acaba d'arribar diu "Adolf... Qui ho diria. Sembla que amb els problemes d'aquesta sobrecarregada cua fins i tot te arribat a atrapar". L'home del bigotet mira amb menyspreu al seu interlocutor i es torna a posar la gorra militar, dirigint una mirada a la llunyania, donant a entendre que no vol parlar. L'altre riu amb força, obrint la boca, dient després "Vinga ja! Fora les velles rancúnies! Que no veus l'excepcional trobada que ens ha ofert el destí? "-llavors, fent un gest circular amb les mans indicant el paisatge- "Aquí! No veus la deliciosa juguesca, la cruel ironia final? Tu i jo en aquest marc...incomparable! Entre gent tant il·lustre!". Llavors esclata en una altra rialla, aquesta mes forta que l'anterior, i les llàgrimes comencen a fluir dels seus ulls per efecte del riure. L'altre home continua amb el cap girat a l'horitzó, sense fer cas. El rialler l'hi dona un cop a l'esquena tot dient "A mi tot això hem sembla molt graciós... De fet quan t'he vist et volia dir que tenies certa raó de menysprear a aquells jueus teus... Hem van tractar d'enverinar! Els maleïts! Evidentment no vaig ser tant estricte com tu però hem sembla que les autoritats de per aquí no faran distincions entre nosaltres...". En acabat, el seu rostre es va tornar seriós per un moment i mirar al terra. L'altre home seguia impassible, però semblava mirar de reüll amb interès al seu company. Aquest últim va recuperar de seguida el seu posat rialler i, donant un altre afable copet a l'altre començar a parlar de nou "Mira Adolf! Mira el que tenim aquí davant..."-en aquest punt s'apropar als dos religiosos i els abraçar a ambdós per el coll, quedant entremig d'ells i mirant-los amb un riure contingut.- "Com estan Sants Pares!! Sembla que tota la seva vida de devoció cristiana no els ha servit de res!!!" El seu discurs fou interromput, un altre cop, per el seu riure, en augmentar aquest anava baixant el cap en direcció al terra i alhora els dels dos catòlics que se'l miraven amb horror. Un d'ells, el que tenia la creu d'or a la ma, l'agafava amb força tremenda i repetia amb mes força la seva recitació. Finalment l'home del bigoti de lleó marí els deixar estar i s'eixuga les llàgrimes d'hilaritat. Es girar cap a l'individu baixet, que havia esbossat un somriure front la surrealista escena i que amagar en el moment en que l'altre l'encara. Aquest últim, d'esquenes als dos sofridors cardenals dirigir un gest amb la má a aquests diguen en to confidencial "Aquests encara es pensen que els seus hàbits els salvaran...I tu que Adolf?... Creus que nosaltres serem indultats per el nostre bon comportament? Jo penso dir que tots s'ho mereixien...Que jo només els he apropat al Cel!!" I tornar a esclatar en un dels seus riures histèrics. Atacat per el riure l'hi donar un cop a la gorra a l'altre home, el tal Adolf, i la gorra sortir volant per el cel, allunyant-se de la fila dirigida per el vent. Aquest va emetre un xisclet de nen i sortir corrents darrera de la gorra, que semblava allunyar-se d'ell, l'home gras va veure com aquell perseguia el seu apreciat tresor i tornar al seu estat de riure amb redoblada força, donant cops als cardenals indicant a l'homenet del bigoti que corria patèticament.