Aclaparat

El seu cap torna a les memòres d'aquell vespre. Les quatre parets de l'habitació s'impregnen del dolor que desprén la passió que el corromp.

No pot aturar de pensar en les sensacions, els daltabaixos, la intensitat d'aquell dia. Els petons, les carícies, i després les decepcions, el sofriment, sentir-se tan enfonsat, tan humiliat, tan sols per sentir. La seva boca, el seu somriure, fins i tot baix la nàusea de l'alcohol era inconfonible. La faldeta, les seves cames, sepultades per la tela de les calces. La seva ufana presència el va hipnotitzar, li ho va treure tot, i després va marxar, deixant el buit més gran, perdut en l'ambient, que ara se li feia extrany.

I pensar que tot plegat per a ella era un joc, una activitat mundana per la satisfacció d'un plaer temporal, un simple episodi més en la seva llarga llista d'aventures. Li enfuereix, el corromp, la pasivitat del món, que ara espera que actui com si res mai no hagués passat. Perquè va sentir? Perquè es va embogir? Qué tenia de diferent aquella noia? Ara maleeix la seva consciència per ser tan humana en aquesta realitat on l'amor cau sepultat en l'oblit.