A10 al diacrític

Apol·lo torna a aixecar la persiana del dia tot traient a passejar el carro del sol per l'est. Ben aviat, Cronos m'apressarà, i hauré de procurar de tenir tota la feina abans de seure a retre comptes davant de Zeus. Però és clar, si m'entretinc i no enllesteixo les tasques de la llar, llavors serà Hèstia qui em repassarà! Hòstia!

Doncs res, tocarà arremangar-se! I m'hauré d'encomanar a Ares per negociar les problemàtiques clàusules amb aquell torracollons sorgit de l'inframon... A mig matí, però, no hi ha tragèdia grega que em privi d'un petit interludi: aprofitaré per cruspir-me l'improvisat terraplè de pla de motlle farcit de crema de cacau mentre frueixo amb les últimes afrodites de la consagrada pàgina web que tingui l'eros més pujat.

I és que això del teletreball és una autèntica odissea! I nosaltres, els pobres treballadors, els plebeus... uns esclaus! Què esclaus? Som uns herois que sobrevivim dia rere dia a maratonianes sessions de maquinades de roba, de tràfec a la cuina, reunions virtuals, paraments i desparaments de taula i rescats prodigiosos de la vaixella naufragada a l'interior del rentaplats després de llargues tempestes d'aigua i sal invocades per Posidó i per una pastilla de sabó. Qui pogués ser un clàssic i filosofar ajagut sols amb una túnica, contemplant la caiguda de la tarda i degustant gotims de raïm sota d'una olivera amb vistes al mar Egeu! Però no, engeguem el puto Excel que Ze... que el meu cap no me'n perdona ni una! Ja anhelo el llit!