Cercador
1,2... TEMPS en majúscules
Un relat de: crispeace- Compartir:
1,2... i abans que compti 3 i et posi a lloc a la nostra historia (que fa temps que és només meva) permet-me compartir la conclusió que n'extrec. Aqui em tens: quatre reflexions on hi va l'ànima col·lapsades a bits.
Saps? Em resisteixo a resignar-me i deixar passar desapercebut el món que et dedico constantment. Llluitant en contra actuo egoístament i deixo anar el caos.
Fa temps vaig perdre el dret a trencar el silenci, però apareixes sovint i jo et faig callar. No et pensis, a vegades ho aconsegueixo. Per algun motiu que desconcec vas tornar a creuar-te i vaig deixar anar el que avui torno a plasmar aqui. Em creia incapaç de recordar-ho, convençuda que ja no podria reviure-ho. Potser serà veritat que aquests sentiments s'arrelen a l'ànima.
I és que últimament la vida adopta un caire difinitiu. Fa que constantment em vegi obligada a etiquetar i classificar sentiments, persones i opcions de vida. Davant del vertigen que provoca el fet de fer-se gran jo m'agafo al telescopi de posar a lloc. Benvingut: la festa de les etiquetes.
He crescut cuidant el teu record, i jo sense adonar-me'n he procurat que sigui així. Ara, a mesura que em descobreixo fent passes, els meus peus em porten cada cop més lluny de tu. Per si m'equivoco, perquè ho vull fer bé. Per no haver de tornar enrere. Perquè no em puc permetre un altre error et demano que em deixis posar-te a lloc abans d'arrencar-te definitivament. STOP. Paro i penso en tu. I que és així, que som on hem d'estar, que ja vam triar i que serà així sempre.
No, aquestes ratlles no diuen res. Formen part de la gratuïtat d'un comiat com Déu mana. Com que em fa por seguir-te dedicant parts de la meva vida em prometo que aquesta carta és l'última.
Sóc a plaça amb la Mel. La Fanta que encara no he pagat és freda. Passes i mentre penso si encara ets l'home de la meva vida faig mans i màniques per dir-te que ho ets. M'enganyo pensant que com més fort t'ho pensi, més em sentiràs. Mentre la Mel comparteix el mateix escenari que jo, veu a la seva amiga com cada cop es torna més blanca, tremola i s'inquieta sense motiu aparent. El rostre que té al davant li transmet nerviosisme, malestar, culpabilitat (per trobar-te a faltar) i fressa (per abraçar-te). Al cap de dos segons apareix el teu nom al meu mòbil.
Al cap de dos segons més sóc al teu cotxe anant cap al cementiri. Doncs quin lloc més adient per passar tenint en compte que aquell dia mort una part de mi. La historia amb la que he crescut es mesura el dia en què estic preparada per a fer la lectura de que no val res.
Mentre jo tinc el cor a la mà i parlo, tu condueixies. Mentre les meves paraules (que surten de la boca serenes) CRIDEN, tu condueixes. Mentre les mans tremolen i lluito per transmetre, tu condueixes. Mentre jo estic a dos mil·límetres, tu estàs a quilòmetres. Jo et veig i tú només mires.
Ha passat. El que t'ha permès continuar i reinventar la gran paraula té nom i no és el meu.
Seràs un Port. Formaràs part de mi i no canviaria haver intentat esperar-te. Mentrestant surts quan vols, no em sap greu. però perdona'm si jo vaig tornant de tant en tant.
Saps? Em resisteixo a resignar-me i deixar passar desapercebut el món que et dedico constantment. Llluitant en contra actuo egoístament i deixo anar el caos.
Fa temps vaig perdre el dret a trencar el silenci, però apareixes sovint i jo et faig callar. No et pensis, a vegades ho aconsegueixo. Per algun motiu que desconcec vas tornar a creuar-te i vaig deixar anar el que avui torno a plasmar aqui. Em creia incapaç de recordar-ho, convençuda que ja no podria reviure-ho. Potser serà veritat que aquests sentiments s'arrelen a l'ànima.
I és que últimament la vida adopta un caire difinitiu. Fa que constantment em vegi obligada a etiquetar i classificar sentiments, persones i opcions de vida. Davant del vertigen que provoca el fet de fer-se gran jo m'agafo al telescopi de posar a lloc. Benvingut: la festa de les etiquetes.
He crescut cuidant el teu record, i jo sense adonar-me'n he procurat que sigui així. Ara, a mesura que em descobreixo fent passes, els meus peus em porten cada cop més lluny de tu. Per si m'equivoco, perquè ho vull fer bé. Per no haver de tornar enrere. Perquè no em puc permetre un altre error et demano que em deixis posar-te a lloc abans d'arrencar-te definitivament. STOP. Paro i penso en tu. I que és així, que som on hem d'estar, que ja vam triar i que serà així sempre.
No, aquestes ratlles no diuen res. Formen part de la gratuïtat d'un comiat com Déu mana. Com que em fa por seguir-te dedicant parts de la meva vida em prometo que aquesta carta és l'última.
Sóc a plaça amb la Mel. La Fanta que encara no he pagat és freda. Passes i mentre penso si encara ets l'home de la meva vida faig mans i màniques per dir-te que ho ets. M'enganyo pensant que com més fort t'ho pensi, més em sentiràs. Mentre la Mel comparteix el mateix escenari que jo, veu a la seva amiga com cada cop es torna més blanca, tremola i s'inquieta sense motiu aparent. El rostre que té al davant li transmet nerviosisme, malestar, culpabilitat (per trobar-te a faltar) i fressa (per abraçar-te). Al cap de dos segons apareix el teu nom al meu mòbil.
Al cap de dos segons més sóc al teu cotxe anant cap al cementiri. Doncs quin lloc més adient per passar tenint en compte que aquell dia mort una part de mi. La historia amb la que he crescut es mesura el dia en què estic preparada per a fer la lectura de que no val res.
Mentre jo tinc el cor a la mà i parlo, tu condueixies. Mentre les meves paraules (que surten de la boca serenes) CRIDEN, tu condueixes. Mentre les mans tremolen i lluito per transmetre, tu condueixes. Mentre jo estic a dos mil·límetres, tu estàs a quilòmetres. Jo et veig i tú només mires.
Ha passat. El que t'ha permès continuar i reinventar la gran paraula té nom i no és el meu.
Seràs un Port. Formaràs part de mi i no canviaria haver intentat esperar-te. Mentrestant surts quan vols, no em sap greu. però perdona'm si jo vaig tornant de tant en tant.