016 - LA NOVA CREACIÓ "LA NOVA CREACIÓ"

016 - LA NOVA CREACIÓ "LA NOVA CREACIÓ"

Noè va preveure l’alba flamejant,
de glòria i de llum, tot profetizant.
L’arca en terra eixuta, dalt del mont Ararat,
després del diluvi i amb foc a l’altar.
Ell i els seus, postrant-se, Déu van adorar.

Abraham com Isaac, sadolls d’emoció,
en l’àngel tastaren nova creació!
Aquella muntanya digueren: “Yavè-yire”.
Allí Déu, amb amor, els va proveir.
Al fill espantat... el pare entristit
allà en holocaust l’anava a oferir.
Pare dels creients, model d’obeir!

Moisès descalçat, la bardissa ardent...
en el foc va veure el JO SÓC PRESENT
que no es consumia a dalt de l’Horeb;
el temps no comptava;
ni la calor ni el fred
no el podien treure
del sagrat indret!

Moisès de valentia es va revestir
i va tornar a l’Egipte, d’on ell va fugir.
La terra promesa el feia frisar,
com si pressentís allò que vindrà
(la terra nova que ens fa somiar);
també, en el desert, tot ell la pressentí
quan davallava la llei de dalt el Sinaí.

Elies, en el Carmel,
feia sucumbir l’esperit rebel.
Com l’arcàngel Miquel,
va foragitar tota rebel•lió,
que l’adoració i els cants de lloança
sols són del Senyor!;
preludi del Cel li era el mont Carmel,
la terra promesa rica en llet i mel.
Ell, igual que Moisès, se’n va anar a l’Horeb;
dintre una cova passà la nit,
era esperonat d’un gran zel per Déu,
es trobava trist, de dolor oprimit,
i en un temps molt breu,
fora de la gruta el seu cor el treu;
una ventada formà un huracà,
un terratrèmol tot ho va esberlar,
i després un foc roent i agressiu
que en aquell indret no hi deixà res viu...;
però Déu no s’hi veia en cap de tots tres,
en tots tres hi era sense ser-hi pres.

El so d’un oreig molt dolç i suau
omplí el seu cor d’una tendra pau;
amb el seu mantell es cobrí la faç
i sentí un respecte profund i veraç
quan Déu li digué:
– “Elies... què fas?”
– M’està esperonant, per Vós, un gran zel
(LA CREACIÓ NOVA, LA GLÒRIA DEL CEL)!

I Déu, que és AMOR i que lliure és,
es quedà corprès!

També el bon Eliseu (un profeta gran),
a dalt del Carmel parlava amb Déu Sant!
Ell va ser guia del poble escollit;
del poble que canta de goig i lloant
(de dia i de nit)
en la nova vida del PRESENT CONSTANT!

La dona pouava al pou de Jacob.
Així dialogaven la vida i la mort:
– Dona, dóna’m aigua per beure’n un glop!
– Com goses parlar-me, tu que ets jueu?
Samaria i Judea creient ambdós en Déu,
uns a la muntanya del Garizim
(oferint alabances i holocaustos al cim),
els altres a Sió, al temple del Senyor;
si bé divergien en la devoció,
Crist treu importància a tal divisió!
– Déu és Esperit! L’hora ja ha arribat!,
adoreu el Pare en Esperit i en Veritat!
I un doll d’aigua viva va brollar sens fi;
ÉS LA VIDA NOVA
QUE ELL ENS VA PREDIR!

En el mont Tabor brillaven com l’or,
les cares resplendents de sol refulgent,
Moisès i Elies junts amb el Messies,
tots vestits de blanc, de llum esclatant;
van dir extasiats Pere, Jaume i Joan:
“Que bé s’hi està aquí!”
ÉS EL NOU DESTÍ de l’home sofrent,
del pobre indigent,
de la humanitat,
que ha estat salvada
del malvat pecat
I TRANSFIGURADA
EN CRIST, L’ESTIMAT!

Del Gòlgota al damunt,
fimbraven les creus,
era el sofriment violent i lent
de la mort dels reus!
L’Ungit hi pujà
i obrint els braços ens volgué abraçar;

el malvat maligne els hi va clavar,
cada cop que dava amb l’ingrat martell,
tots hi érem presents per morir amb ELL!,
i així nostra mort, dins l’espai i el temps,
va ser redimida per L’AMOR IMMENS!

Bé que el vigilaven amb soldats armats,
ells, els qui manaven i tot ho dominaven,
eren ben covards!,
però va ressorgir CRIST, L’AMOR DIVÍ!

Josep Vendrell i Torres