016 - EL RETRUC DE LA FUSTA "JOAN"

016 - EL RETRUC DE LA FUSTA "JOAN"

(19,17-42)
El retruc de la fusta, d’aquell arbre encreuat,
picava i repicava el carrer empedrat;
pedres arrodonides,
polides pel desgast de tantes trepitjades
que els anys no han oblidat.

La Ciutat és Santa!.
El Temple és Sagrat!.
Ignorància encarnada en el poble creient
que sols adora i venera el seu propi pensament.
Un Déu fet a mida segons cada vida
lligada a la llei,
que la manipulen creient-se inspirats.
Diuen:
“Som nosaltres els qui estem salvats!”.
Oh, quanta malura del cor indecent,
que crucifica i mata al qui és SACRAMENT!.

“EL REI DELS JUEUS!”.
Per comfondre al món, posaren tres creus.

Oh, quanta mentida t’ha ferit el cor!,
tu amic i mestre, i font de l’Amor!.
El retruc sentia de l’ànima impia
que junt rebotia amb la creu i el roc.
Els punys estrenyia;
els ulls... no els obria,
i desig tenia d’haver nascut sord!.

Pedres esmolades
per les caminades i pel desamor.
CAMÍ DE LA MORT!.

Mare estimada!
Mare dolorosa!
Mare delerosa de l’Amor Diví!
Digue’ns, oh, Maria!, tot el que Ell et va dir!.
Dona patidora al peu de la creu,
mira quants fills tindràs de nodrir!.
L’herència ens l’ha donada aquell que és tot teu,
que tu siguis MARE i amb mi (en Joan),
tots siguem fills teus!.
Vine... arrepenja’t mare,
fort, en el costat meu;
ahir, en son cor, també t’he sentit!,
vine dona, i plora,
oh, mare!, a sobre al meu pit!.
Que Ell, al mirar-nos, tingui un xic de consol
en aquesta hora trista de mort i de dol!.

“Tot s’ha acomplert!”.
Després de veure vinagre i haver dit:
“Tinc set!”.
Silenci absolut...
i el teu cor s’ha parat amb un sospir mut,
la teva mirada em deixa esglaiat
(el sopar tot juts s’havia acabat),
jo encara tenia, sobre teu, mon cap.

Oh, quina amargura plena de calfred!,
quan la llança entrava en ton cor inert.
En els teus ulls he vist
que de sang i aigua han quedat humits.

Quin presentiment m’ha ofuscat la ment,
que ja no goso d’apartar, de tu, el meu cap
i apreto més l’orella, fort, al teu costat.

Sepulcral angoixa!,
amb tu, emtapa una llosa...
perdo la visió
i queda la meva ànima plena de foscor!.

Josep Vendrell i Torres