XARXA D’ÀNIMES

XARXA D’ÀNIMES


Es despertà entre fils i llums parpellejant. Mig criatura, mig artefacte. Les seves venes no eren sinó cables prims; la pell una fina capa de biopolímer. Híbrid.

Notà la presència d’altres en la penombra. Cossos estàtics, esperant la xerrada. L’impuls fou instintiu. Les seves mans, amb connexions d’or i platí, buscaren les espatlles dels qui jeien al seu costat. Sentí el clic suau de les interfícies en acoblar-se. Endollant-les.

Un lleu so d’energia, un flux de records prestats i emocions alienes començà a circular per la xarxa improvisada. No eren un sol ésser, ni eren molts. Eren alguna cosa altra. Alguna cosa nova, nascuda d’una necessitat desesperada de connexió en un món fragmentat.

I en el silenci elèctric, comprengueren que la veritable hibridesa no era la barreja de carn i metall, sinó la simbiosi efímera d’ànimes endollades, brillant breument en la foscor de silici.






nsrj