Xardoroses nits d'estiu

La nit començava malament, a les deu tocades en Miquel s'enllitava ficant-se a sota del llençol. Al cap de cinc minuts ja s'havia desfet de la tela i rondinava en veu baixa per la calor que li queia a sobre com una maledicció. La seva dissort no podia esser més gran. S'aixecava i un cop fora del matalàs anava cap a la finestra i la obria de bat a bat. Una brisa sua i refrescant entrà pel quadrat de la finestra i li calmà una mica els temples. De tota manera feia molta calor.
Una estona més tard, un nou amoïnament venia a torbar la tranquil·litat del seu descans que ni tan sols havia començat. Era el soroll que provenia del carrer, els cotxes i motos amb els motors roncant com a bèsties furioses, també els vianants que parlaven donant grans veus o estossegant com si haguessin de treure els pulmons per la boca de tanta força que feien. S'apropà a la finestra de nou i molt a contracor la va haver de tancar de nou per tal de no escoltar els sons del carrer. No va trigar gaire a penedir-se. Resultava que la calor augmentava fins a fer-se insuportable, i la humitat ambient creixia també amb el seu alè. Pensava que per moments donava el seu darrer bleix de la xafogor que sentia, fins que cansat de patir per la temperatura va tornar-se a alçar i va anar de nou cap a la finestra. Un cop oberta la marinada tornà a refredar la cambra i ell es va tornar al llit. No només el soroll de la via pública el molestava, sinó que hi havia un fanal a tocar de la seva finestra que l'enlluernava bo i amb els ulls tancats. Va optar per prendre una determinació, com feia sempre.
S'atansà a l'armari i l'obrí, allà desava els aclucalls i els taps per les orelles. Ambdues coses contribuirien a solucionar la seva problemàtica. I ja el teníem de nou en Miquel a dins del llit, o millor dit a sobre doncs el llençol i el pijama eren massa per la calor que feia, amb els aclucalls tapant-li els ulls i els taps a les orelles. Durant una estona semblava que tot anava bé, i que no tenia dificultats en agafar el son, tanmateix acabava per passar el de sempre. Primer els taps de les orelles li tapaven algun conducte intracranial imprescindible, pel que el nas se li començava a tapar. A més a més sentia rebotir el seu cor dins el cap com si estiguessin picant a sobre d'un timbal, la qual cosa no era gens agradable. Per acabar-ho d'adobar el material sintètic dels taps li fregava a l'interior de les orelles, i a més tenia picors a dins de tot que no es podia gratar doncs els taps s'ho impedien. Molt emprenyat amb si mateix i amb el món optava finalment per treure's els taps de les orelles i tornar-los a deixar a la capseta d'alumini on els desava. Pel que fa als aclucalls el cas era que li tapaven perfectament la llum, però la goma que els subjectava al cap li estrebava els cabells, que s'enganxaven i es nuaven. A més les pestanyes li fregaven amb la superfície de tela dels aclucalls quan obria els ulls, cosa que havia de fer sovint doncs es cansava de tenir-los tancats i sentia aquesta necessitat. No sabia ben bé perquè s'enfadava cada nit amb el mateix si era la mateixa història repetida. Al final renunciava a la protecció dels raigs de llum i gitava els aclucalls lluny de si. Ja els recolliria l'endemà, pensava. Amb els aclucalls a terra i els taps de les orelles a la capsa no tenia cap mena de protecció envers les agressions lumíniques i sonores, pel que s'havia de conformar amb la paciència per tal de superar l'enuig que li produïen.
Conforme passaven els minuts, i molt contràriament al que hom podia pensar, la sensació de calor augmentava, de tal faisó que ja no li servia tenir la finestra esbatanada. Com que no s'adormia prengué una determinació. Anar cap a la farmaciola i investigar les provisions de somnífers i tranquil·litzants. Obre la farmaciola i es troba amb que la té curulla de capses de totes les mides on deu haver la dotzena de medecines que ha anat acumulant amb diferents metges. Es decanta per unes de blaves i rodones que tenen pinta de fer venir molt ràpidament la son. En realitat no te ni idea de la intensitat dels efectes, tanmateix pren un got d'aigua i se les empassa de pressa. I torna al llit on s'ajeu estirant les cames i braços i badallant un pèl artificialment, pensa que la seva bona sort tot just comença i que només tancar els ulls el son reparador vindrà a socórrer'l.
Res més allunyat del que va passar en realitat. El fet era que no es podia adormir de cap manera. Un segon viatge a la farmaciola es feia indispensable. Aquest cop va escollir una píndola bicolor plastificada amb uns nombres pintats de violat i el nom de la companyia farmacèutica que la subministrava. Com que volia saber-ne més va treure el prospecte de la capsa i el va llegir atentament. Li venien basques en adonar-se dels efectes secundaris que podia tenir i en totes les coses dolentes que curava aquell medicament. Al final li venia a repèl de prendre-se-la i la va tornar a deixar amb les altres. Tornà all llit. Cinc minuts més tard ja era un altre cop escodrinyant la farmaciola. Com que no volia tornar a tenir problemes va triar una capsa a l'atzar i es va prendre dues pastilles petites i ovalades que es va empassar amb l'ajuda d'una mica d'aigua dins un got. Tot content tornava a ser a sobre el matalàs esperant l'arribada del son que tant desitjava.
Però aquest no arribava, ans al contrari fugia. Es sentia cada cop més despert i amb menys ganes de dormir. Va acabar per sospitar de les pastilles que havia pres. Un cop a la farmaciola comprovà amb neguit que s'havia pres unes pastilles per la concentració que li havia recomanat el doctor en haver de passar per uns estudis de reciclatge pels que no es veia gens predisposat. Segurament l'efecte de vetlla el produïen aquestes pastilles endimoniades. El que havia de fer era prendre doble dosi d'unes altres que fossin realment sedants. Com que no volia repassar tots els prospectes i posar-se un altre cop malalt va agafar directament les que havia refusat abans i es va prendre quatre, dos per compensar i les dues altres per fer l'efecte.
De tornada al llit jeia amb un somriure de galta a galta. Estava convençut que la química li faria costat i que si hi tenia confiança de seguida els seus ulls caurien arrossegats pel llast feixuc dels neurotransmissors enganyats per la substància. Somreia però l'única cosa que queia eren els minuts al despertador. A poc a poc el tic-tac del rellotge es feia més evident i fins i tot tenia ressons per tota l'habitació. Segurament les pastilles per a la concentració eren més fortes que les altres que havia pres. Va tornar a encendre el llum i amb un descargolador i una mica de paciència, docs acumulava cansament a l'organisme i no responia del tot als estímuls ni els membres a les ordres del cervell, aconseguí d'obrir la tapa de la pila i extreure-la. En el moment en que la pila deixà de fer contacte es feu el silenci a l'habitació, per uns instants psicològics, doncs immediatament el soroll del carrer es feu evident un altre cop. Com que ja havia passat una bona estona des que s'havia enllitat, els sorolls del carrer no eren tan continuats, però això no els feia millors. Ara el que passava era que hi havia estones de relatiu silenci, amb el brunzit de fons dels motors dels automòbils i el del fanal que era més agut, sense que res destorbés la pau fins que passaven uns cridaires pel carrer que esvalotaven tot l'ambient. De sobte els crits i les rialles a tot pulmó era l'únic que es podia sentir, i si en Miquel ja encetava el son, això ho feia de tot punt impossible.
Potser li mancava quelcom, alguna estratègia. Tenia alguna cosa al cap que era la solució i que només li calia saber-la per posar-s'hi fil a l'agulla. Ja ho tenia! Un llibre. La lectura de les obres completes d'un autor francès del s. XIX, que ja havia abandonat feia unes setmanes el podia treure de l'encallament en que es trobava. Dit i fet albirà des del llit el volum de color blau de les obres completes i per mitjà d'una mena de ganxo que tenia al costat del llit va provar de fer-se amb el llibre. Com que no va poder va haver de tornar a abandonar la nau i agafar-lo amb les seves pròpies mans de la prestatgeria. Un cop al llit encengué el llum de la tauleta de nit i apagà el de l'habitació. Els paràgrafs del llibre anaven passant un darrera l'altre i semblava de bon començament que li venia una mica de son. Però tot va ser un miratge; no havia passat ni mitja hora d'ençà que havia començat que el llibre ja volava gitat per la seva mà contra la paret del fons. Ell llibre no va quedar malmès per l'operació però si la moral d'en Miquel, que veia mentre llegia com cada cop la lectura l'interessava més i no aconseguia la funció adormidora que pretenia. Tot era un desastre. El millor que podia fer era llevar-s'hi la vida. Amb aquesta intenció acudí de nou a la farmaciola, tot i que al final només es va prendre un parell més de pastilles qualsevols. Aleshores es va recordar. A la llibreria tenia un volum d'un prestigiós metge que versava sobre el guariment de l'insomni i donava consells valuosos en la seva situació. Es va excitar en saber-ho però tan bon punt com es va avenir a que podia haver una solució encetà la tasca de repassar tots els volums de la prestatgeria a la recerca de la seva salvació. Finalment el va trobar. Es tractava d'un llibre amb les tapes blanques i amb la fotografia somrient i saludable del doctor a la contratapa. El títol del llibre era "Prou nits en blanc. Mètode d'autoaprenentatge de la sedació."
Realment el llibre era molt interessant, donava dades que mai no hauria sospitat quant al nombre de malalts d'insomni i derivats, explicava les possibles teràpies, mètodes de relaxació basats en el ioga i el tai-xi, i moltes altres coses. El llibre era tan captivador que en Miquel no va poder dormir al menys en les dues hores que va trigar a llegir-los. Quan va passar la darrera pàgina i es va adonar que havia estat perdent el temps per no res va llançar el llibre com havia fet amb e
l precedent i va entrar en un estat de profunda depressió. No tenia cap medicament a la farmaciola contra aquest estat de frustració i decandiment que l'envaïa, i no podia fer-hi res per resoldre'l. Potser li convendrien solucions radicals, com ara etzibar-se un bon cop al cap que el fes perdre la consciència. Aquesta podia ser la solució, doncs inconscient seria el mateix que si dormís. Realment la manca de són el portava a pensades delirants com aquesta. Tot el que va aconseguir va fer-se un nyanyo en mig de la testa, producte del cop de paella que es va donar provant de fer-se predre el coneixement a si mateix. No va fer més intents doncs el dolor provocat pel cop el va fer tornar a la realitat i abandonar aquest mètode per tal de dormir.
Però al final el seu neguit s'havia de solucionar, doncs ja el sol començava a despuntar per l'horitzó. De dia no cal dormir, i encara que duia ja dies sense haver aclucat els ulls, el cas era que per la seva feina no l'afectava gens, doncs era vigilant a un supermercat, no notava un cansament especial. Si que notava els braços i les cames, les extremitats una mica pesants i el cap atordit i com volent fugir de la closca cranial, però en definitiva era de dia i calia gaudir al màxim de les hores de llum. Res de dormir aleshores. Es llevava content d'haver acabat el patiment i amb energies renovades per la il·lusió de començar el dia. Es rentava les dents i recollia del terra els llibres llençats i tornava a posar la pila del despertador, que posava en hora amb el seu rellotge de butxaca.
De fet no sabia perquè volia el despertador a l'estiu, doncs no el feia servir per a res. Quan tingués vacances podria dormir, n'estava convençut, era l'atabalament de la feina el que el feia perdre el són. Mig badallant encara s'adreça cap al carrer i un cop allà mirà el fanal que tanta nosa li feia i somrigué. Tot plegat era una bajanada.