Vosaltres tres

Era al balcó, com cada dijous si no plovia o feia un fred que pelés. L'hora foscant es presentava abans, pel diantre de canvi horari, que odiava.

Feia dies que es notava més tensional. Una emoció prement demanant un esclat. Estava fent exercicis d'estirament amb el cervell en una altra banda, no hi havia manera. Li vingueren uns versos d'un, sí?, anònim?, poema d'un llibre de lectura de quan feia Bàsica a les monges. Recordava, a més, nítidament, la il.lustració que l'acompanyava.

"Toda vestida de blanco, almidonada y compuesta, en la puerta de su casa estaba, la niña negra."

La imatge que retenia intacta més aquells mots apresos i no oblidats rajaren d'un calaix mental amb la intensitat que li anava requerint el plorar que en tenia prou de sotmetre's a l'acumulació.

Aquell dibuix de la niña negra havia esdevingut entranyable.
Era com si l'estimés.

Havia aturat la pràctica, la dona. Llavors els ulls van dirigir-se-li cap a la mola de la residència geriàtrica que s'alçava entre palmeres i plàtans. Indefectiblement tornà cap a ella la gata carei que havia viscut, en part, als jardins d'aquell edifici. Aquí no hi havia ni mots ni poema perquè de ser-hi els hauria creats ella i hauria sofert massa. La gata, traspassada feia cosa d'any i mig -i com si fos ahir-havia suposat una presència commovedora, una gran llumeta, aquella espantadissa i graciosa felina que s'espavilava sobrevivint als carrers.

-Una joia no s'arrecera sota un cotxe, ni net ni brut!- cridà en direcció al propi cor adolorit pel record, obrint-se-li la ferida. L'estimava. L'estimaria eternament. Encara no podia obrir el sobre amb fotos de l'animal que havia pres per -i punyentment sempre ho sabé- quan no hi fos. Fosa, mai.

El dia anterior s'havia esdevingut una catàstrofe piramidal. El DANA havia colpejat una part del país. Una fatalitat més en la suma en un món multitràgic. Ho havia sabut per algú que li ho va dir, que ella no escoltava gairebé mai les notícies oficials. L'aire era ple de dolor, no obstant inferior al de cinc genocidis perpetrant-se...

I ella, a punt d'experimentar una gota freda pròpia d'origen i engrossiment intern. Hi hauria d'heure-se-les, els lacrimals no donarien suficient abast. Estava a les acaballes, que una tercera imatge crebantaria i el brutal tsunami d'aigua íntima s'obriria pas, inevitable, rebentar, petar, clivellar-se aquell revestiment gruixut que li embolcallava-ofegava l'ànima.

I tres. La Sabrina. La novieta del seu fill. Una noieta de dinou anys, menuda, semblava una nena. La Sabrina no es maquillava, ni duia rastes ni tatuatges ni piercings ni li agradava l'alcohol ni anar de marxa. Tampoc menjava massa, escarafallosa. Vestia camiseta ampla per no marcar un bon pit i shorts o pantalons de xandall. Bijuteria o joies, zero. Escrivia i llegia amb prou feines. Carregada d'errors ortogràfics, i què, si el seu cervell es va trobar amb quatre llengües un cop fou adoptada. De fer coses de la llar, mancada. I què? Tot s'aprèn, si es vol o si cal. La Sabrina, molt de somriure, emetia una tendresa, una dolcesa. Emetia que necessitava rebre amor i donar-ne. Per això la mare del noi estimava la Sabrina, a qui només havia vist un cop i després per les xarxes. La Sabrina amb alguna pigueta a la cara més aviat rodona envoltada de cabells pixaners d'un negre ni brillant ni mat, amb serrell de patge. L'estimava i, de cop, sense cap tro eixordador premonitori, la tempesta s'encetà al cos de la dona. De dins cap a fora.

Va coincidir que aquell vespre era la vigília de Tots Sants. El cel ja s'havia ennegrit i algun núvol que la lluna emblanquinava atorgava al sostre de la Terra la dimensió de la niña negra almidonada y compuesta. La dona així ho percebia, plorava, plorava, plorava, plorava des d'un pou pregon atapeït, plorava, plorava, plorava, surt sentiment, surt sentiment, surt sentiment. Amb aquella capriciosa unió de niña negra, gata feral i novieta tímida tal volta amb un toc d'autisme. La Sabrina jugava amb la carei -a qui la dona li havia posat Mena- i la niña negra, encara que fos de paper. Feien una rotllana. La dona, amb aquella visió, plorava, plorava, plorava, ara amb un somrís humit amb sabor de sal, observant-les juntes i felices. Les estimava. Les estimava.

Després de la catarsi, encara un reducte de noves llàgrimes li sorgí pels seus morts (avis, àvies, ties, animals,...). Dedicà un pensament a cadascun, i, com si els tingués al davant, parlava amb cadascun d'ells per dir-los el que sentia que els havia de comunicar. Cada vegada hi havia un 'gràcies' i un 'perdó'. La ment li pesava menys. L'ànima perdia un llast d'amarg tast.

Se n'anà al llit quasi surant. Havia oblidat completament els estiraments i el temps. Sense sopar. Però alimentada. Amb la punta de nas pelada, per la relliscada -les soles de les espardenyes, entre de mala qualitat i massa desgastades no regalaven res- a la bassa provocada per ella mateixa amb aquella gran esberlada de la resclosa del patiment que inundà contenint amor.