VISITA A LLUÇARS, CAP DEL MUNICIPI DE LA BARONIA DE LA VANSA. VILANOVA DE MEIÀ. LA NOGUERA. LLEIDA. CATALUNYA

Anàvem el Josep Olivé Escarré ( Sant Llorenç de Savall, Vallès Occidental, 2.05.1926 ) , i l’Antonio Mora Vergés ( l’Argentera, Camp jussà de Tarragona, 01.01.1951 ) pel terme de Vilanova de Meià, a la comarca de la Noguera, en la nostra visita a Lluçars teníem ocasió de conèixer al Ferran Puigpinós Riart, veí del carrer del Moli, 7, d’aquest nucli que imaginen té el mateix codi postal que Vilanova de Meià el 25735.

Lluçars l’any 1836 va ser el cap del municipi de la Baronia de la Vansa, que comprenia també els pobles de Tórrec, Boada i la Vansa , pocs anys desprès s’incorporaven Gàrzola i Argentera; l’any 1926 la Baronia de la Vansa fou agregat a Vilanova de Meià. La concentració de municipis en l’exposició de motius de la Llei que ho acorda, es justifica sempre com un ‘estalvi’ en matèria de despeses administratives, en realitat es pretén i val a dir que s’aconsegueix en una majoria de casos, diluir la ‘història’ dels nuclis concentrats, i dissoldré el sentiment de ’pàtria’, entre altres pèrdues podem citar, el gentilici, sovint el sentit del topònim, la històrica anterior i la documentació del patrimoni històric i/o artístic. Deixant de banca la corrupció endèmica del REINO DE ESPAÑA – que és molt deixar - , s’haurien d’eliminar abans administracions repetides i/o duplicades, organismes innecessaris que tenen com única funció acollir família, amics i saludats dels ‘pares de la pàtria’.

El sostre demogràfic de Vilanova de Meià s’assolia al cens de 1877 amb 2148 ànimes, a les que s’haurien d’afegir – si les tinguéssim, recordeu ‘les avantatges’ de la concentració de municipis - les dades de la Baronia de la Vansa. Vilanova de Meià amb un terme de 105,2 km², tancava l’exercici 2016 amb 414 habitants. Una pèrdua de població estratosfèrica. La despoblació d’àmplies zones de Catalunya és un dels reptes que haurà de resoldre ràpidament la República Catalana.

Ens explicava el Ferran Puigpinós i Riart que coneixia bé Sabadell on havia treballat molts anys de mecànic a la Citroën, i també Castellar del Vallès on residim en l’actualitat el Josep Olivé Escarré i l’Antonio Mora Vergés.

El Ferran Puigpinós Riart ens faria de sherpa, primer veuríem l’església parroquial advocada a Sant Pere de la que en diu patrimoni Gencat; edifici de planta rectangular, amb absis rectilini encarat a ponent. És cobert amb volta de canó amb llunetes, però sense cap finestra a les parets laterals. A aquests murs s'obren capelles a banda i banda (alguna amb finestra). El cor es troba situat als peus del temple, damunt la porta d'entrada, i és sostingut per una gran arcada. El portal és situat al mur de ponent i el forma un arc de mig punt amb grans dovelles, a la central hi ha la inscripció "1630, 1a. edificació". Damunt d'aquest portal hi ha un petit rosetó de calats goticitzants i al costat de l'esmentat portal, hi ha una làpida que diu "Segona edificació y posar la portalada al ...?, en lo any 1730".



El sostre amb forma de cupulí és coronat per un bonic penell forjat. A l'interior, cremat l’any 1936, en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República, es conserven restes de pintures barroques i un tapis modern.



S'hi venera la Mare de Déu de Gràcia, en un petit cambril darrerament renovat. L'antiga talla provenia de l'església de La Vansa.

A l'exterior d'aquesta capella, existeix un curiós rellotge de sol, que marca perfectament l'hora, esculpit en un disc de pedra i en aquesta i altres parets, s'hi veuen senyals de picapedrers amb les lletres "A" , "M". No sabia veure’l, si en teniu imatges, sou pregats de fer-nos-les arribar a l’email coneixercatalunya@gmail.com

A l'angle sud-oest hi ha el campanar exempt de planta quadrada, que es recolza sobre una gran pedra que forma una petita balma dessota. Té escala de cargol, dos arcades goticitzants avui amb dos esquelles i dues espitlleres a les quatre cares corresponents. Pensem que com en altres llocs, devia exercir funcions de guaita i bada, abans de convertir-se en part del temple parroquial.



La descripció tècnica, feta en una data sense concretar, i recolzada amb imatges en blanc i negre datades l’any 1985, caldria actualitzar-la.

Ens portava desprès al lloc que acollia l’estudi on anaven també la quitxalla de Boada i Gàrzola, situat a la Plaça Major, l’edifici fou enderrocat, i durant l’estiu acull una piscina portàtil.

Com a Lluçars, trobava persones a Santa Maria de Meià i a Tòrrec, que m’ensenyaven on era l’estudi abans de la dictadura franquista. No havia tingut la mateixa sort a Vilanova de Meià, sou pregats de fer-nos arribar imatges i dades dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Es feia durant la dictadura franquista una excel•lent feia en la destrucció de la memòria històrica, dissortadament les ‘autoritats democràtiques catalanes’ no han esmerçat en els més de 40 anys que han transcorregut des de la mort ‘oficial’ del sàtrapa, els mateixos esforços per refer – fins on sigui possible – els estralls causats. Emprant la frase que va fer cèlebre l’ínclit Joan Tardà i Coma (Cornellà de Llobregat, 26 de setembre de 1953) ‘ algú ho havia de dir’.

Quan al topònim Lluçars, Joan Coromines i Vigneaux (Barcelona, 21 de març de 1905 - Pineda de Mar, Maresme, 2 de gener de 1997), li atorga el significat Ferreries ‘llocs on s’esmolen les reixes i les corbelles’. La població homònima de l’illa de Menorca, està situada en un punt central, això la fa idònia per ser el lloc on antigament s’atenia a les cavalleries, i avui al tràfic motoritzat, desconec si aquesta circumstància es donava també a la ‘ capital’ del municipi de la Baronia de la Vansa.



Imatge del segell que utilitzava l'ajuntament de la Baronia de la Vansa durant el segle XIX . Albert Puigpinós.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Antonio Mora Vergés