Vincle en el temps

Un relat de: David d'Argent
Quan acordàrem suïcidar-nos, allà enmig de l’horror que es menjava la ciutat, no tinguérem en compte que algun dels dos podria reencarnar-se en quelcom que no fos humà.
Quin parell de sòmines, no?
Doncs déu-n’hi-do, sort que…
La contemplo de nou, amb aquella mirada meva que sembla que no s’interessi per res, però que tot ho guaita; des de l’altura que em proporcionen les quatre potes fermes que em sostenen i el coll esvelt. És una nena bufona i bruna, de prop de dos anys. Si fa no fa, la mateixa edat que tinc jo. Però amb una diferència notable: mentre que jo puc galopar lliure pels camps i saltar tantes tanques com em proposo —pràcticament des del dia u que vaig sortir del ventre de ma mare—, ella no és capaç de córrer un parell de metres sense fotre’s de lloros…
Que graciosa.
Riuria si sabés com.
El seu pare l’aixeca en sopols, perquè em premiï amb una llaminadura i m’acariciï el morro. És justament llavors que me n’adono…
Que és ell.
Que torna a ser aquí.
El meu gran amor.
Desconec si dins d’aquest cos tan petit que ara l’encabeix, si dins les limitacions del seu enteniment infantil, haurà pogut intuir d’alguna forma que soc jo, però des d’aquest moment decideixo convertir-me en la seva ombra.
Esdevinc el seu animal totèmic.
La segueixo a tot arreu.

* * *

Han passat catorze anys, i ell ara és una adolescent que munta sobre el meu llom; lleugera com una fulla; agafada fort a la meva crinera, amb la seva pròpia cabellera negra llançada al vent. Posseïdora d’una bellesa obnubiladora, gairebé em fa oblidar que un dia fou home.
La meva…
El meu…
Renillo i pico enfurismada de peülles a terra, sempre que veig que la ronda algun noi.

* * *

Avui m’he vist obligada a endur-me-la lluny del campament, deixant a l’estacada la resta de supervivents. Hem perdut. La plaga s’estén pertot sense solució.
Corro i corro i no paro.
Corro fins que no puc més.
No voldria que la mort ens separés altre cop, i que jo renasqués com un d’aquests monstres odiosos. I que mentre l’esbudello, tot d’una, em reconegués.

Comentaris

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

David d'Argent

2 Relats

3 Comentaris

361 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Últims relats de l'autor