VIDRES TRAÏDORS

VIDRES TRAÏDORS

Vaig sentir el cop abans de veure’l. Un so sec, massa contundent per ser innocent. Quan vaig aixecar la mirada del llibre, el falcillot ja era a terra, amb les ales obertes contra el marbre del balcó.

Havia confós el reflex del cel mateix. El maleït vidre, net com l’engany, li havia robat l’horitzó. M’hi vaig acostar a poc a poc, com si la meva prudència pogués esborrar el que acabava de passar. Respirava encara, amb aquell tremolor ràpid dels ocells que moren. La negror del seu cos, contrastava amb la llum ferotge de la tarda.

El vaig agafar amb les dues mans. Pesava tant com una pena. Li vaig notar la calor, aquell foc de vida que encara no s’apaga del tot. Els ulls se li tancaven i obrien, aliens ja a aquest món de vidres traïdors.

No vaig saber què fer. Enterrar-lo? Deixar-lo allà? Al final, el vaig posar sota el romaní del test gran, on cada matinada els ocells venen a cantar. I em vaig quedar una estona, mirant el vidre maleït, que continuava reflectint un cel blau, net, perfecte. Un cel mentider.




2026